Un pensament qualsevol

La veritat, per més que ho intenti i em passi llargues i interminables hores pensant, meditant, intentant contruir en la meva ment un món en el qual de debò els bons sentiments i la dedicació de la teva pròpia vida a aquesta persona veritablement especial que la complementi i li doni algun tipus de sentit... ni així sé ja si existeix l'amor verdader com hauria de ser. Un es passa les setmanes, els mesos, els anys, coneixent gent, coneixent nois, intentant crear-se il·lusions que al final s'esvaïxen en no-res perquè l'única cosa que interessa per a la majoria és el sexe, el materialisme, la superficialitat i un llarg cruel i absurd etcètera amb el qual almenys al meu em donen ganes de vomitar. Això és la gent?, així és la gent?, em repugna viure envoltat d'una societat així. Amics que et defrauden, que només estan aquí quan ells et necessiten i quan ets el teu el qual necessita d'algú llavors ells van a la seva. Nois que diuen valer tant, que prometen altre tant... i el teu com un gilipolles els dónes una oportunitat i al cap d'un temps t'adónes que no són més que un tio qualsevol. Observo i veig als amics i a la gent en general que està amb algú, la seva parella, el seu novi/a, el seu el que sigui... i van dient ui que enamorat estic, que bona està, o que cotxe té,..i quant duren?, un any?, dos anys?, tres, quatre?, mesos?. És que no hi ha absolutament ningú que busqui allò veritablement especial?, aquesta persona per la qual saps i sents que si ella no existeix llavors és que la teva tampoc existeixes perquè no tens ni ganes d'existir? Tinc tantes coses dintre del cor. Tinc tant que fins i tot s'em obstruïx i em fa mal físicament per no poder deixar-lo sortir i no poder lliurar-se'l a aquesta persona. Però és que de debò existeix?, existeix per a mi? Si és que em dóna absolutament igual tenir més coses materials o menys en aquesta vida... només vull ser feliç, poder dedicar un somriure a la mort quan aquesta em visiti per a deixar aquest món, poder tenir un motiu pel qual poder dir: ha valgut la pena viure. Per a mi la felicitat no existeix si no tens a aquesta persona en la teva vida, i és més, no vull compartir la meva vida amb ningú que no sigui aquesta persona perquè la gent tipica que abunda no val la pena. Tinc ganes de plorar, i ara quan acabi d'escriure segurament ho faré, perquè no existeixes, perquè jo estic sol, perquè un noi dolça, sincer, tendre, romàntic, amb aquesta barreja d'atrevit i tímit, fidel, de bon cor, que es ho doni tot per la seva parella i l'amor sigui el més important en la seva vida...no existeix veritat?