Un matí d'hivern

Aquell matí el cel semblava trist, de fet no ho semblava, era trist. Els núvols, tan famosos entre els poetes per la seva semblança amb el cotó, eren grisos, però no d'un color gris qualsevol, no, era un gris tan semblant al negre que no era gris, sinó negre.
Aquell matí vaig sortir al carrer, per passejar. Vaig arribar-me fins al port on els pescadors descarregaven caixes plenes de lluços de les barques. Vaig decidir tornar a la ciutat (l'olor del port em marejava). Vaig arribar fins a un parc que estava desert. Els gronxadors es bellugaven amb el vent i feien uns grinyols que em posaven els pèls de punta, així, que vaig sortir d'aquell parc tan tètric. Vaig anar caminant, amb les mans a les butxaques per mantenir les mans calentes, realment feia molt de fred. Aleshores vaig arribar a la platja. La mar estava calmada. Em vaig asseure a la sorra i em vaig quedar mirant fixament l'horitzó. Vaig enlairar el cap un instant i vaig veure una gavina. Volava solitària, sense anar enlloc, no parava de donar voltes en cercle. En aquell moment vaig pensar que ens assemblàvem molt la gavina i jo. No teníem cap destí en concret i estàvem sols en aquella platja deserta.
Llavors vaig recordar que, quan era jove, venia sovint a aquesta platja per l'estiu, amb la Dolors i els meus fills. Ara la Dolors, la meva dona, ja és morta i els meus fills ja són grans i tenen massa preocupacions per recordar-se d'un vell solitari. Una gota em va relliscar per la cara, no era una llàgrima, estava començant a ploure. Em vaig aixecar i vaig dirigir-me cap a casa. La gavina ja havia marxat feia estona.