Un geni de la numismàtica.i 7: Víctor

Un relat de: franz appa

Sèiem a l'interior de les tenebres acollidores, resclosides, en l'aroma infectat de records i amargues llàgrimes perdudes, petrificades com perles de la delicada pluja de música vessada durant tants anys entre aquestes nobles parets, sobre les moquetes esblaimades i desgastades per tantes soles de sabates, sobre els cuiros adobats per tanta suor, passió, o només potser capficat ensopiment. Això era el Blue Parrot, més vestigi que potència, i més passat que futur exponencial. O així ho volíem veure nosaltres, lluentor fallida d'un temps que ja sentíem que se'ns esgotava, que es acuitava amb la seva sòrdida especulació de garanties, préstecs hipotecaris, vincles familiars, herències i necessitat. La trista necessitat d'omplir la nevera cada dia. Érem nosaltres, el Miquel i jo, els pobladors d'aquell teatre que envellia i es degradava al ritme d'aquell blues que sentíem, un blues com el Blue del lloro que ara de sobte, després de l'efervescència que havia acollit i hostatjat, era un animal exhaust i ferit. No tan de sobte, és clar. Érem potser nosaltres els que no havíem sabut advertir els senyals de la nostra parsimoniosa decadència.
En Miquel em parlava de la Milena, d'una excursió a Ste. Catherine, perseguint aquell numismàtic que un dia havia perseguit jo també, només pel sol rebuf d'ella, per seguir-la. Vagament em parlava, el Miquel, d'haver indagat per trobar documents d'una memòria extingida per la malaltia, la del mateix vell, d'haver donat amb parents, uns Bourdieu que eren tota la seva família, una família política per aproximació, així ho va dir ell. "Com vols dir per aproximació?", vaig encertar jo a preguntar, però ell continuà impertèrrit narrant les tardes de la Milena a la biblioteca del Casal Català, o a l'hemeroteca municipal, buscant la petjada del vell en el temps que estava unit, si bé "no legalment", a la jove Bourdieu, jove aleshores ell també, en el temps de soroll i fúria que també va tenir, el temps cessat i abolit per la mateixa estrident fúria de les armes que va prendre i que li va arrabassar a la seva dona, allà a Catalunya, defensant una república que ja estava condemnada irremeiablement.
En Miquel parlava, i jo veia en el fulgor aquós dels seus ulls la mirada cansada de Milena, les inspeccions desesperades de toms polsegosos de compilacions de diaris vells, de microfilms visionats sense treva, el seu preciós esguard blau flotant com un núvol en les paraules de Miquel, en el seu discurs monòton i malencònic, fracassos, derrotes, pèrdues, desfetes antigues i frustracions actuals.
Jo sé que la Milena trobarà el seu enllaç amb aquell passat, sé que albirarà un extrem d'una cadena avortada per les implacables lleis de l'oblit i del menyspreu cap a tot allò que va ser escombrat pel vent de la Història. Jo sé que aferrarà un fil, per feble i trencadís que sigui, i en sorgirà una història, una narració, una trama ordida en els reversos foscos del temps. Però aleshores, en aquell racó del Blue Parrot, el lent blues era com un vànova que aplacava el recompte de les promeses incomplertes, de les decepcions guanyades.
-T'ha buscat, t'ha trucat diverses vegades -va dir ell.
-He estat enfeinat, ja saps, havia deixat de pagar unes lletres, em calia trobar un bon carregament i posar-me al dia -vaig dir.
La meva veu sonava en sordina, com la del Miquel, en aquell espai tamisat per la cortina sonora del blues. Tot era fals, tot era improbable, tot era una idea sense fonament, un elàstic tibant-se cap al punt de no retorn amb una velocitat insuportablement baixa.
-Ha tornat el Dídac, han tornat a estar junts. Crec que la Milena l'ha perdonat -va dir ell.
-Li ha perdonat què? -vaig fer.
I ell va estrènyer l'aire amb els seus llargs braços escardalencs, en un gest indefinit. El fum tapava els meus ulls, però rera la boirina apegalosa el vaig veure somriure, cercar alguna cosa amb la mirada, finalment aspirar l'aire tòxic en una fonda inhalació, i dir:
-L'ha perdonat, només.
Ha perdonat el Dídac, em vaig dir. I qui em perdonarà a mi?, pensava, confusament. Pensava en Judy, en Milena, en territoris del passat on em creia inexpugnable, en ficcions que havia bastit, com un fum agredolç que ara se'm dissipava entre les mans garratibades sobre el fred got de vodka amb llimona.
-Saps res de la Judy? -va dir aleshores el Miquel, com si el molt reconsagrat em llegís el pensament millor que jo mateix, cosa d'altra banda ben probable.
I aquesta era la qüestió: no en sabia res, de la Judy. O, és a dir, coneixia cada fragment de la seva pell bruna, cada volum del seu cos palpejat tantes nits i tants matins vagarosos, però en definitiva què sabia d'ella, què sabia ningú de ningú. Què sabia jo de mi mateix.
-Anem, anem a fora -vaig exclamar, sentint-me venir una basca sobtada.
I el fred de la tarda corria per la llum somorta de Main Street, una via neta i densa com una espasa que em va travessar la coïssor de les temples, mentre em martellejava encara la pregunta: qui em perdonarà a mi?
-Dius alguna cosa? -va preguntar en Miquel.
Vaig fer que no amb el cap. Vam acarar-nos a l'East End, a l'altra banda del carrer. Vaig pensar que era hora de tornar a casa, però com l'estúpid ebri que cerca les claus prop del fanal només perquè allí hi ha llum, en el fons sabia que primer em calia endinsar-me en la foscor on l'havia perdut, un dia, potser molts dies enrera.

Comentaris

  • i 7: quin goig i quin llàstima![Ofensiu]
    Unaquimera | 03-10-2008

    I per tancar la sèrie, una revisió de "les històries atrapades en els reversos" lluminosos de la Història principal que ha servit de pretext immens, la de la Milena i el numismàtic genial, per iniciar la cadena d'aconteixements, de personatges, d'emocions, d'escenes.

    Per tancar-la, doncs, un episodi de luxe!

    Desplegues en aquest relat tot l'atractiu que fins ara havíen caracteritzat els capítols precedents: presentes ambients vívids,
    recrees sentiments sense anomenar-los,
    planteges reflexions sense deixar el fil narratiu,
    subratlles mots que cobren importància de sobte ( quan la memòria els relaciona amb altres lectures anteriors )
    i divagues amb encert pels marges que tota història necessita per a ser ella mateixa, per contrast amb el món paral.lel.

    Només un retret a fer-te'n en aquest moment del comiat: que aquest sigui el darrer d'un univers ja famíliar, còmode però continuament sorprenent, com a lectora.
    I un consol ara mateix: saber que hi haurà més, de mons i personatges, que ja vindran...

    T'envio una abraçada confiant en què no perdi identitat per la xarxa i t'arribi tal com és de forta,
    Unaquimera

  • Fins aviat, Petite Havanne![Ofensiu]
    Dolça Parvati | 27-07-2008

    Em sembla el més emocional dels relats d'aquesta sèrie, encara que algú podria dir que potser sóc jo qui els he llegit un per un al llarg dels diversos lliuraments, amb estats anímics mudables. I no li duria la contrària. Siga com siga, has aconseguit transmetre l'aire de comiat, de decadència constatada de tot un món -i no només un món físic, sinó també afectiu-, i també una nostàlgia pesant que li dóna una densitat quasi palpable al relat, a l'ambient.
    És possible que perseguint una fantasia, o tan sols desitjant-la, bandegem o acabem desconeixent el que tenim més a prop? Quina força misteriosa ens empeny, si això és així, a aquest tipus de moviments interns? No estic molt segura, -i potser aquesta siga una ambigüitat feta expressament- de què lamenta Dídac: si no haver aconseguit ser correspost per la Milena (s'ha arriscat algun cop a mostrar-li els sentiments? No ho recorde, però diria que no), o si haver-se distret de la relació real que tenia amb la Judy. Però en qualsevol cas... tenia elecció? Caldria perdonar-li alguna cosa? Si hi ha alguna cosa que no es pot forçar, al capdavall, són els sentiments, que brollen espontàniament i genuïna del més profund de cada ésser.
    D'altra banda, hi ha també el gran tema que ha recorregut les diverses sèries de relats ambientats a Tavanne, que és també un dels seus valors més suggestius al meu parer: la recuperació de la memòria, el rescat de l'oblit de tot un món amb els seus habitants, ja siga amb la recerca, ja siga amb la transmissió oral. Un món gran, per petita que siga l'illa.
    Un petó.

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167742 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com