Un geni de la numismàtica 4: Marçal

Milena havia tingut una tarda atrafegada. Havia sortit del torn de matí a la recepció de l'hotel i sense menjar, només amb un cafè pres ràpid i dempeus a una cafeteria de Madison Alley, s'havia plantat a la seu del Tribune i havia estat polint els articles de la revista de la setmana, on s'encarregava vagament i sense nomenament -amb Hornet Schlessinger, el director, mai no hi havia res realment assentat i estructurat- de les pàgines literàries, almenys fins allà on el propi Hornet no arribava o no volia arribar. Després va córrer cap a Grand Place, on tenia cita amb el prestigiós advocat Washington Carrera, que tenia entre mans uns projectes editorials i pretesament li publicaria alguna de les novel·les inèdites que tombaven per desenes d'editorials de dos continents. Havia hagut de passar més de mitja hora a la saleta d'espera, i la visita havia estat breu, accidentada, contínuament interrompuda per trucades telefòniques que el gran home atenia sense molestar-se ni a excusar-se, i en conjunt frustrant i indefinida. Havia tingut temps també d'aturar-se a casa i fer una conferència amb sa mare, que sempre durava més del que desitjava, i una altra amb l'Elisabet, l'enyorada Elisabet que havia retornat a Barcelona i que sempre s'eternitzava al telèfon amb un reguitzell inacabable de planys sobre els amors difícils, els lloguers impossibles, les feines precàries i tota la resta de greuges que pertorbaven els seus volàtils plans de restablir-se al Principat. Milena, per la seva banda, li etzibava els seus laments sobre les trifulgues amb el Dídac, aquell cap de trons irremeiable, sobre els costos creixents de l'antany econòmica vida a Tavanne, sobre la crua realitat laboral dels sectors econòmics emergents -turisme, finances- de la ciutat-estat illenca.
Quan va arribar a la taverna del Ton el sol ja dequeia abruptament a occident, cobrint d'ambres i blaus verdosos espectaculars el confús trencaclosques del Black Borough i les llustroses façanes de l'East End, mentre ella es dirigia amb pas ja fatigat cap a l'anomenat barri dels Poetes, pujant per Shining Boulevard.
Només hi havia el Marçal i el Víctor, a la taula habitual, aquella taula rodona, una mica arrambada als finestrals que miraven al carrer de Baudelaire. Va sospirar, alleujada per trobar almenys algun d'ells, i que aquests alguns no fossin en cap dels casos el Dídac. Feia dues nits que no el veia i no estava d'humor per a retrets ni baralles, i menys si havien de partir d'ella mateixa. I els sentia coent-se dintre seu, com un brou que estigués al punt d'ebullició.
D'altra banda, tenia ganes de trobar-se amb el Marçal i que l'acompanyés el Víctor també era una sort. Ell l'havia acompanyada en la inútil recerca de la casa on havia viscut un antic veí, un ancià català amb el qual havia mantingut una llarga xerrada en una ocasió, i del qual havia perdut la pista. Si algun dels seus coneguts podia saber-ne més, era el Marçal, aquest pou de llegendes locals.
No va entretenir-se gaire abans de temptejar-lo.
-El vell numismàtic de la plaça de Lafayette? -va respondre immediatament el Marçal. Tenia el somriure seu tan inequívoc que va confirmar-li que l'havia encertada de ple-. El vell Genís Jané, és clar! Bé, vell ho deu ser ara, però va haver un temps que no va ser-ho, naturalment. Jo mateix el vaig conèixer no tan vell, en persona.
Va seguir la inevitable pausa, aquell interludi que el Marçal dominava com un mestre, la creació de l'expectativa, el temps per assaborir el glop de la cervesa freda, el moment per elevar el llindar de l'atenció.
-Sabeu que mon pare va formar part del primer govern de l'Estat independent de Tavanne -va continuar. La Milena va pensar que ho sabia i no ho sabia, era d'aquelles coses de les que has sentit a parlar però que no saps situar amb detalls concrets-. Això va ser el 1974, l'any aquell que Franco a Espanya va patir la primera malaltia, el primer indici de la seva fi. Bé, a Tavanne va ser l'any que vam entrar a l'estatus independent. El vell Auguste Lassalle, que havia estat alcalde de la ciutat molts anys, durant el condomini, va maniobrar prou bé perquè el nomenessin governador, en detriment d'en Wallace Connolly, el preferit dels americans, per raons òbvies. Mon pare era un amic de tota la vida del vell Lassalle, havia estat regidor del municipi, i no es va poder negar, això va dir, a ocupar la secretaria de Comerç i Indústria, a més del càrrec de tresorer general, una mena de ministre d'Hisenda, vaja. Va ser el vell Lassalle, però que es va obcecar a emetre una moneda pròpia. En part, suposo, per fotre el Connolly, que s'havia fet l'amo del Consell de representats en les primeres eleccions democràtiques d'aquesta mena de Parlament que tenim. I en part com a jugada per controlar els cabals de diners que entraven i sortien de l'illa a través de les mans de la nova aristocràcia dels banquers, bàsicament ianquis. Sé que mon pare no n'era gaire partidari, no és que en parlés gaire a casa, però sí que li vaig sentir dir alguna cosa. Creia que era una aposta molt arriscada, però el vell Lassalle no se'n va desdir de cap manera, i menys si el seu rival s'hi oposava aferrissadament. La qüestió és que va endegar el projecte, i com que el Connolly tenia les de guanyar al Consell, va decidir, el molt murri, deixar-lo en suspens per activar-lo per la via de fet. No sé si sabeu com funciona la política al Consell...
La Milena i el Víctor es van esguardar indecisos. Van encongir les espatlles simultàniament. En sabien poc, realment, llevat que hi havia un governador que nomenaven entre els estats francès i nord-americà, i unes eleccions de representants o consellers cada quatre anys, en les quals ells no podien votar, ja que no gaudien de l'estatus de ciutadans de l'illa-estat, un estatus força cobejat, ja que donava dret a entrar sense visat tant a França com a Estats Units.
-Doncs veureu, el Consell pot vetar decisions del governador, però només amb el vot favorable de les dues cambres. Una és el Consell de representants, que dominava el Connolly, i l'altra la formen deu senadors, que nomena directament el governador. De forma i manera que el Lassalle només havia d'assegurar-se que els senadors li fossin fidels, cosa no tan clara, de tota manera, amb tots aquests equilibris i jocs de balances entre els diferents comunitats ètniques i sectors de negoci i altres tradicions no escrites a l'hora de designar senadors que un governador, si no vol rebre una punyalada, ha de saber respectar. En fi, seria molt llarg de precisar. La qüestió és que el Lassalle va decidir que havia de fer una proposta tècnica impecable, una mena de projecte que ningú no pogués rebutjar, ni el propi Connolly. I li va encarregar a mon pare fer-lo, és clar. I aquí és on entra el Genís Jané, el geni de la numismàtica, com el va batejar mon pare, mig en broma. El vaig veure arribar a casa una tarda, alt, elegant, una mica enravenat. Jo era allí aquell dia, serien vacances universitàries, o només feia el dropo, no sé. La cosa és que mon pare i ell es van tancar unes hores al despatx que tenia a la planta baixa, no pas al palau de govern, sinó a la nostra pròpia llar. Allí, senyors i senyoretes, es va encunyar la primera moneda de l'estat independent de Tavanne.
-Moneda de Tavanne? -va fer el Víctor-. La primera notícia que en tinc.
-Aquí estava la gràcia de tot -va replicar el Marçal-. Va ser una moneda més aviat simbòlica, tot i que de curs legal. De fet, va sortir endavant, sospito, només per tal que el vell Lassalle pogués vantar-se que s'havia sortit amb la seva. Una moneda de cotització equiparada al dòlar i només bescanviable dins l'illa, sempre que no fos en transaccions de béns immobles, pagarés o valors o coses així, crec recordar. De fet, dubto que ningú, llevat de mon pare, es llegís aquell coi de projecte i el decret que en van fer. Bé, a París i Washington se'n devien llegir un acurat resum, això segur, i de fet es diu que allò va ser el que va fer caure definitivament en desgràcia el vell patrici de la independència i que Washington imposés Connolly al següent nomenament de governador, i que París transigís aquell cop.
-Però, i el vell Jané, què va fer exactament en aquell embolic? -va inquirir la Milena.
-Coneixent mon pare, ben poca cosa -va respondre el Marçal-. El Jané era un home massa idealista per estar al corrent de les petites intrigues de poder, tinc entès que havia estat un d'aquells paios que se n'havia anat de brigadista a la guerra civil espanyola. Mon pare sentia una autèntica fidelitat pel vell Auguste, però segur que va veure venir que s'ensorraria amb aquella història, de manera que va preparar tot el tema legal per sortir del pas amb la major elegància possible. I allí va ser on va intervenir el Genís Jané, en el disseny dels bitllets i monedes. O sigui, fent-ne més una peça de col·leccionisme que de veritable intercanvi. Però també li va tocar el rebre. No sé si mon pare ho veuria venir, però el pobre Jané segur que no. La gent del Connolly va fer córrer que el bon home s'havia fet càrrec de l'encunyació només per poder mercadejar amb les monedes a la seva botiga. Van mirar de desacreditar-lo, són d'aquesta mena de gent miserable i rancuniosa.
El Marçal va fer un últim glop de la seva cervesa, va creuar la seva mirada amb la del Ton. Només amb aquella breu llambregada, el taverner va endevinar que ara era el tron d'un bon conyac.
-Van condemnar mon pare a l'ostracisme, és clar. Mai no van tornar a cridar-lo al Consell. I no el van nomenar senador, cosa que era una mena de tradició entre els sortints d'un govern. De fet, sí que van nomenar l'Auguste Lassalle, encara ho és, senador vitalici, sembla. I no va moure un dit a favor de mon pare, d'això en dono fe. El vell males puces encara es va creure traït per ell, incapaç de reconèixer que en realitat li havia salvat la pellofa. Sospito que tot plegat li va amargar els últims dies al meu jaio. Però no pas al vell Jané, diria. Era d'aquella mena d'idealistes orgullosos. Sabe
u? Si mai havies de buscar un centau o un dòlar de Tavanne, no ho podies fer de ben segur a la seva botiga. Ja podies pujar-hi de peus, allí no trobaries ni una ronyosa peça.
La Milena va capcinar, vagament interessada només en aquelles vicissituds de la política local. El seu cap estava més aviat centrat en una altra cosa.
-I què se n'ha fet del Genís Janés? Saps on para? -va preguntar, sense poder ocultar un matís d'ànsia que fins i tot la va sorprendre, a ella mateixa.
El Marçal la va sospesar amb l'esguard, encuriosit i una mica desorientat, com si la pregunta trenqués abruptament el fil de la narració que tenia a la ment.
-On para? No en tinc ni idea, carinyo. Potser haurà mort, no? -va dir.
La Milena va fer un gest d'abatiment. Tampoc va amagar-se la decepció.
-Potser podries moure uns quants fils entre els vells amics de ton pare, i mirar de localitzar-lo -va suggerir el Víctor.
-Oh, els vells amics! Sí, tots aquells senyors -va fer el Marçal. Ara el seu to era més amarg, quasi planyívol-. Si no es van oblidar d'ell va ser per murmurar a les seves esquenes quan es va retirar a la casa que va comprar a Gascoigne, amb els estalvis de tota la vida. En fi, no sé, per què el busques. La Milena va tornar-li la mirada escrutadora, amable però inquisitiva. Va mantenir-la un moment i després va somriure cap a l'aire, cap a la barra on el Ton ja s'havia desentès de la conversa i es barallava rutinàriament amb la Sara Raquel.
-No ho sé, potser perquè un dia em va tornar les meves calces preferides, que les havia perdut.
La Sara Raquel va aturar-se en sec, enmig d'una invectiva contra l'amo del local. Tenia bona oïda. També el Ton, seguint l'esguard de la xicota, va ara contemplar el grup, no tant la Milena, sinó tots ells tres, la Milena que somreia a l'ombra fresca de la taverna, i el Víctor que semblava abstret amb l'esguard immòbil sobre la taula, i el Marçal que ara també elevava una mirada meditativa al sostre.
-Ah, carall, és una bona raó per buscar algú. Oi tant que sí! -va dir finalment.

La Milena se sentia francament exhausta en arribar al seu apartament. A penes va posar la clau al pany va comprovar que no estava passat, de manera que va saber que el Dídac havia tornat. Va sentir la barreja de contrarietat i d'alleujament que últimament associava a la intermitent presència del Dídac. Cada cop més sovint.
Va creuar el menjador sense aturar-se, avivant el pas. De cua d'ull el va veure, fumant, amb un got a la mà, estenallat al sofà davant la tele encesa. "Hola!", va cridar ell. El va ignorar. Havia decidit que necessitava una dutxa i que no la deixaria per després. Va començar a despullar-se, mirant de no pensar, o pensar només en el vell Jané, dient-se que el Marçal sabria com trobar-lo. A punt de treure's les calces, va notar el Dídac que se li atansava pel darrera, les seves mans, el baf d'alcohol, una olor desagradable de suor masculina.
-Deixa'm estar ara, necessito una dutxa! -va exclamar, sense girar-se.
-Oh, crec que jo també, em convides? -va sentir la seva veu, èbria, rogallosa.
-Vés a dutxar-te al cau de les teves putes! -va fer ella.
Però la pressió de les grosses mans no va cedir. Va sentir el pes del tors d'ell que empenyia la seva esquena i l'obligava a vinclar-se endavant, contra la vora del matalàs on va haver de posar les mans per no caure, l'olor pastosa de l'alè d'ell, un murmuri inintel·ligible. Va resistir-se, va mirar de redreçar-se, però el pes del cos massís d'ell la tenia immobilitzada. Va notar com li abaixava les calces amb una mà mentre amb l'altra li aferrava un pit.
-No, no, para, et dic! -va cridar.
Però ell avançava, sentia el penis erecte d'ell contra les natges, furgant com una bèstia salvatge al seu entrecuix, i ella premia les cuixes amb totes les seves forces, cridava, però no gosava alçar les mans per defensar-se per no caure de cara al llit, i ell empenyia i la banyava amb la seva fastigosa saliva, grunyia com un animal i empenyia amb el seu penis insistentment.
-Està bé, nena, ja sé per on vols que t'entri... -va dir aleshores.
Va notar aleshores aquella verga agressiva entre els natges, pitjant el seu anus violentament.
-No, no, no! -va xisclar, més enllà ja del fàstic, atuïda pel dolor, la ferum d'ell, l'horror de veure's violada per l'home al qual creia haver estimat, que encara creia estimar.
Es va deixar anar les mans, va caure rodona sobre el llit amb ell a sobre, va regirar-se i va començar a esgarrapar, escopir, espeternegar com va poder. Ell va aixecar-se aleshores. El va veure de nou de cua d'ull, sortint cap al menjador, va sentir a penes les seves passes abans del cop de la porta de l'escala. Es va llevar, es va veure al mirall de l'armari, embullada, nua, amb les calces a mitja cama. Va copsar l'esguard extraviat d'una desconeguda. Ella mateixa, allà on mai no hauria sospitat trobar-se. Sentia ganes de plorar, però només va córrer cap a la finestra, va alçar-la i es va abocar a l'exterior fred i silenciós, a temps de veure el Dídac, petit i impetuós en la distància, i de cridar:
-No tornis mai més, fill de puta!
Després, sí, després es arraulir sobre el llit i va poder plorar.