Un estil de vida

L'he estat seguint fins un petit bar de treballadors. Porta les espatlles abrigades amb una jaqueta marró de pell, i els colzes comencen a veure's desgastats. S'asseu a la barra, i jo em situo a una tauleta, de cares a ell, per observar-lo millor. Demano un cafè amb llet, mentre ell se'n pren, tranquilament, un altre. Quan se l'acaba, m'afanyo a pagar, i sortim del bar pràcticament alhora. Es posa a caminar per un carrer ample, ple de gent, i em costa no perdre'l de vista. Al cap de deu minuts de pas accelerat, gira per un carreró gairebé desolat. Sense que se n'adoni, el segueixo, mig amagant-me rere els portals, per no espantar-lo. Porto tot el matí vigilant-lo, i ara no m'agradaria gens que desaparegués davant dels meus ulls. Finalment, s'atura davant la porta d'un edifici vell, i prem el timbre un parell de vegades. Jo resto darrere una cantonada, expectant. Una dona de mitjana edat li obre la porta, i després de mirar un parell de vegades a banda i banda, li fa un petó als llavis i el deixa passar.

Em recolzo a la paret de l'edifici del davant, fumant, i de tant en tant faig una ullada al rellotge i esbufego, com si estigués esperant algú. De totes maneres, ningú passa per aquell carreró perdut. Al cap d'una estona, la porta de l'edifici vell s'obre, i de dins en surt la dona d'abans, que es mig arregla la brusa mentre tanca la porta amb un cop sec. Em veu, però amb els anys, he anat aprenent a dissimular, i no em fa massa cas. Quan és uns quants metres lluny, apago el cigarret i m'esmunyo darrere seu. Camina a passos curts, però ràpids, i gairebé em costa seguir-la. Gira constantment de carreró, i un cop, s'ha girat bruscament i gairebé m'ha enxampat. El cor se m'ha accelerat. Hi estic acostumat, però no puc evitar que el cor se m'acceleri quan estan apunt d'enxampar-me. No sé què els hi explicaria. Però no m'ha vist, i amb els segons m'he anat calmant. Ja fa força estona que vaig darrere seu, i no sembla tenir intenció d'aturar-se. Cada cop som en carrers més foscs i més estrets, que fa estona que no reconec. La sento esbufegar, es veu inquieta. Hem arribat a un cul de sac. M'aturo just abans d'entrar-hi, però llavors sento una mà que em colpeja l'espatlla. Sobresaltat, em giro, i darrere meu hi veig l'home de la jaqueta de pell. La dona somriu, m'havia vist. L'home m'agafa per les espatlles i em rebot contra la paret. Llavors es tira sobre meu i em clava un cop de puny a l'estòmac. Astorat, caic de genolls, i gairebé perdo la consciència mentre els seus peus s'enfonsen una vegada i una altra dins la meva carn. Intento murmurar alguna cosa, però els llavis em tremolen i no em surt res. La dona, finalment, li hi diu que s'aturi, i em deixen allà tirat.

Ja fosqueja quan, per fi, em veig amb prou forces com per alçar-me. Trontollant, intento desfer el camí i arribar a algun carrer ample ple de gent. Em creuo gent que em mira amb ulls espantats, però per ells tampoc tinc forces i deixo que s'escapin. Al cap d'un parell d'hores recorrent carrerons estranys, reconec un carrer, i m'oriento ràpidament. Quan arribo a l'edifici que buscava, faig donar un parell de voltes a la clau i hi entro. Dins del pis, hi ha la meva dona, que em mira amb un aire de preocupació quan em veu entrar, amb el cos tot masegat. Amorosament, em fa asseure a la butaca, i em cura les ferides amb carícies i una mica d'alcohol. Ja m'imagino les paraules que vindran ara, sempre les mateixes.. "per què no ho deixes córrer? no entenc aquesta teva obsessió.. què en treus? mai saps on acabaràs.. mira't, estàs mig mort, i.. per què? vés a saber.. ja saps que no ho entendré mai, això teu.. és superior a mi..". I jo li respondré, sec com sempre: "demà hi tornaré, és la meva vida". Ella em dirà que això no és vida, però no la voldré escoltar, ella què sap..

Porta un vestit blau cel, que li marca el cos, jove i femení. Camina distreta, aturant la mirada a cada planta de balcó. El carrer és ple, però només tinc ulls per ella. On deu anar? Aviat veig resolt el dubte, ja que la noieta s'endinsa dins una botiga de roba. Per l'aparador, entreveig com saluda la dependenta. Potser treballa allà, o potser són amigues, o potser només es vol comprar un altre vestit blau cel, i la saluda perquè és de tarannà amable. Estic apunt d'entrar dins la botiga, quan un vellet em passa per davant. Arrossega els peus, tot tremolós, i es recolza sobre un bastó que sembla corcat. Em fascina. M'obsessiona. Qui és aquest vellet? On va? Com és la seva vida? I a passes lentes, per no avançar-lo, començo a seguir-lo i l'acompanyo, sense que se n'adoni, durant un tros de la seva vida. El seguiré fins que em passi per davant algú que em cridi l'atenció. Llavors deixaré que la meva vida, per uns minuts, imiti la seva. A veure on em duu aquest vellet.