Un dia qualsevol

Havia estat un dia llarg, recordo haver-me quedat adormida a l'hamaca del porxo quan estava sonant "purple rain" de Prince. Quan em vaig despertar hi havia gent ballant al voltant de la foguera que havíem improvisat, d'altres s'havien assegut en grup fumant marihuana i cantant cançons acompanyats de la guitarra. Alguna parelleta espontània havia buscat més intimitat prop de les roques i s'havien estirat a la sorra de la petita cala.

La temperatura era agradable, tot i això vaig notar un calfred i vaig embolcallar-me amb la manteta que algú m'havia posat per sobre. L'aire salat em roçava la pell suaument, com la carícia d'algú conegut. A la ràdio la Janis Joplin semblava dedicar-me "little girl blue" per fer encara més patent el que feia estona que em rondava pel cap, que m'obsessionava: m'havia equivocat. La por, l'orgull, una barreja d'incertesa i tensió...havia d'haver marxat amb ell, ens estimàvem. Encara que haguéssim de sobreviure a base de crostons de pa, encara que la feina ens cansés el cos, la flama ens mantindria vius fins que arribessin temps millors.

Una mà càlida a l'espatlla em va fer sortir dels meus pensaments, no volia girar-me perquè una llàgrima em lliscava per la galta. Era ell. Finalment no havia agafat l'avió, havia tornat per quedar-se. La meva pell m'ho va dir, només ell podia fer-me estremir amb el contacte d'una mà.

Vaig girar-me a poc a poc amb els ulls tancats, va agafar-me suaument el cap entre les seves mans i em va fer el petó més tendre que mai he pogut experimentar, els U2 no paraven de repetir "with or without you". No volia que aquell moment acabés, volia recordar cada detall per repetir-lo mentalment cada dia...
ggggrrrzzz GGGGGRRRRZZZZ...la ràdio i aplaudiments de fons. Per sort vaig obrir els ulls! Vaig fer un moviment brusc enrere que em va fer caure de l'hamaca, quan vaig veure el tio que m'havia fotut la morrejada (era el típic que ningú coneix, però que fa estona que ronda per la festa i "guarreja" tabac de tothom)
-què fots capullo?- li vaig cridar.
-venia a demanar-te paper però com que t'hi has posat tan bé...-va tenir els collons de dir-me.
Vaig mirar a la gent del grupet buscant ajuda moral, algú que em consolés amb la mirada. Per un moment no veia res, el flaix...cabrons!
-Tenim tota la seqüència!
-A veure com han quedat?
N'hi havia dos que no podien parar de riure, estirats a terra (més tard vaig saber que no rèien de mi sinó d'una anada d'olla sobre la sorra). Fins i tot la parelleta de les roques venia dient -què passa? Com no valgui la pena...-
La ràbia m'encegava, estava a punt de descarregar la meva mirada "ultrarayos" contra algú, qualsevol, m'era igual, contra tota la humanitat en pes, si feia falta...
-però tens paper o no?


Les pelis de Hollywood fan fàstic.