...fins al silenci II

Sols disposada a solcar salives salvatges.
Entrellats il·luminats per cigarrets post-coitals.
La pitjor de les amants,
la por i el sempre més.
Jo sempre més.

L'abisme fluïd. Tirar-m'hi.
Cinc segons de res,
...i esberlar-me tota.
Obrir-me de bat a bat
i confondre'm amb la puresa,
ser-ne part,
ser perfecte,
no mutar en obscurs episodis terrenals.

Esgarrapar la paret de ràbia,
notar el guix humit sota les ungles,
i cridar de dolor,
cridar de satisfacció perquè estic viva
i em fa mal.
Fa més mal del que semblava
tocar els batecs amb les gemmes dels dits.

Voler el TOT i MÉS per destrossar-lo
i fer-ne un de nou.
Un que m'immuti,
que em dilueixi a tons rogencs,
que m'aviolenti els instints,
insolent,
que mutili la seguretat de la terra ferma,
que esborri el nord de tots els mapes del món.

Llavors,
tancaré finestres a cops d'aire,
obriré la boca a la pluja batent,
rebentaré rescloses amb força embassada,
sagnant tan sols amb la punxa de l'iceberg.

Hídricament seré inesgotable.
Viuré, des de dins, la immensitat.