Fins al silenci

Un relat de: Zeamays

No ho sento,
no ho puc escriure,
voldria cridar,
voldria estripar la meva veu fins al límit del dolor,
voldria l'abisme sota els meus peus i l'opció,
desaparèixer o seguir a l'espera.
Esperar què...
Esperar la tanca, la tanca que em separa del deute universal.
La flauta que toca la bèstia embogida,
el ritme que marca la guerra demencial.


No tinc color, no tinc perdó.
Voldria energèticament tenir-te, esgotar-te fins al silenci.
Provar nous envasos reciclables, tornar a sentir aquell amor.

Voldria i no voldria, i ja veus el perquè.
Mai satisfeta, mai aplacada, la veu de solista.


Comentaris

  • * veu de solista *[Ofensiu]
    kispar fidu | 13-10-2006

    doncs potser sí que haurem d'esperar a la segona part, perquè ara em quedo un xic desconcertada: la veu del solista... del solista en amor? llegeixo també desesperació, desorientació, (que sovint també ronda pels meus escrits...). De curta llargada, però amb petites frases que diuen molt i em dóna la impressió que sobre molts temes...

    pel que fa a la duplicació del relat, si parles amb els del web, o pel fòrum, et podran esborrar un dels dos.

    que vagi bé!
    ens veiem per aquí,
    Gemm@

  • mmmmm[Ofensiu]
    Arbequina | 13-10-2006

    M'he llegit els dos "Fins el silenci"... i m'he quedat parat. En què es diferencien, a part d'estar saltades les frases amb "enter"?
    Si he d'escollir em quedo amb la versió poètica... com a narració era massa enigmàtica.
    En fi, igualment és una poesia amb enigmatic propòsit i missatge. No obstant, m'ha agradat.

    Una abraçada.

    Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: