Un dia, molts dies: el dia que vaig petar (dia 7 de 10)

Feia poc més de mig anyet que havíem tingut aquell final de festa agredolç. Ja havia consolidat la meva feina de correctora a l’editorial i feia algunes traduccions de llibres de tant en tant. Un divendres al vespre, en un sopar de companys de la Uni i d'alguns profes enrotllats, inclosos la Roser i aquell professor de teoria literària, l’Eduard —que li agradava— entre coulants, milfulles, sorbets, ratafies, bourbons i cafès l’ambient va començar a distendre’s.
—Maria, com et va a l’editorial? Conec al director i m’ha parlat molt bé de tu, està molt content amb la teva feina —va preguntar l’Eduard.
—Se’m valora molt en aquesta editorial, no té res a veure amb les convencionals. No cobro tant, però el ritme és ideal per la meva manera de fer, no tinc cap queixa.
—M’alegra molt que, per fi, hagis trobat una feina que et fa sentir realitzada professionalment —va animar l’Eduard.
—Sí, la veritat és que sí, en canvi, la Roser no acaba de trobar el lloc on encaixar. Em preocupa una mica. La Roser escriu tan bé que no entenc com ningú s’hi fixa en el seu talent.
—Sí, ja ho sé, conec la seva feina, he llegit algun relat seu i m’ha sorprès gratament. Tanmateix, la por a publicar i a la crítica la impedeix d’expandir-se. Potser tu podries donar-li una empenta —va suggerir l’Eduard.
—Jo?
—Sí, tu, t’estic mirant a tu. Tu ets la seva millor amiga. La Roser és una noia que té l’ofici d’escriure gravat a la genètica. Pot ser columnista, escriptora, guionista, creadora de continguts… —va dir l’Eduard.
Ell m'estava mirant fixament els ulls. Em sentia intimidada, gairebé despullada. Per un moment vaig imaginar que l’Eduard m'estava descordant els botons de perla de la brusa de setí blanca, que em resseguia, amb el dit índex, l’estèrnum, l’estómac, el melic, el baix ventre, el pubis…
—Per què em mires tan profundament? —vaig preguntar a l'Eduard.
—Sempre m’has agradat. Ho saps. I jo t’atrec, ho sé.
—Te'n recordes aquella vegada que ens vam enrotllar en aquell Nadal? T’havies enfadat amb la teva parella… Que, per cert, encara la tens? No t’he vist mai amb ell.
—Bé, tu tampoc estaves sol, recorda que et vaig dir que això quedava entre tu i jo, i que no es repetiria mai més —vaig respondre.
Ell se m'anava apropant vertiginosament, no acabava d’envair el meu espai personal, però sí que semblava que ens tanquéssim en una bombolla lluny de tot aquell batibull de crits i xerrameques dels companys.
—Ara estic sol, i pel que sé de tu i he vist darrerament, no t’he vist acompanyada de ningú.
Em va agafar la mà.
—No et preocupis, veig en tu alguna cosa que no et rutlla en la teva vida íntima. Abans de res soc amic, que no pas amant.
—Eduard, et confesso que em temptes. Però el meu cor és amb una altra persona. No em veus perquè el nostre amor no pot sortir a la llum.
—És casat?
—No, simplement hi ha certes persones que ens estimem molt a qui els faria mal.
—No ho entenc, Maria.
L’Eduard va canviar el posat de mascle en zel a amic de l’ànima.
—Si t’ho explico, que torni a quedar entre tu i jo —vaig respondre.
—Maria, què ha sortit mai res d’aquella nit que vam gaudir tots dos?
—No.
—Doncs, això tampoc. Ja et vaig dir que tu eres una amiga abans de res.
—Estic en una relació des dels disset anys amb un amic íntim del meu pare. Vivim pràcticament junts encara que ningú sap de la nostra relació. No volem fer mal al pare.
—Però et fas mal a tu! Les persones que s’estimen volen que el món ho sàpiga.
—A mi el món m’és igual, m’importa el meu pare.
—I t’has preguntat mai que el teu pare potser ho comprendria i ho acceptaria?
—No, però sé com és i el Carles, la meva parella, també té molta por de perdre el seu millor amic.
—I no desitges formar una família?
—I tu? Pel que sé, tampoc tens fills i ningú et reclama res.
—Tens raó, els fills no ho són tot per l’autorealització personal.
De lluny, cridaven uns companys que anéssim a la pista a ballar, que no ens perdéssim el final de festa.
—Maria, gràcies per la teva confessió. Sàpigues que tens un amic en mi. Qualsevol necessitat que tinguis, de parlar, de cridar, d'escoltar, de confessar, truca’m. No et tallis! Ah i per follar, també. Estàs maquíssima, ets una dona de cap a peus.
Em vaig aixecar de la cadira, vaig abraçar l’Eduard i vaig donar-li les gràcies, i amb aire seductor i rialler em va respondre que en prenia nota.
—Au, anem a ballar Humphrey!