Un dia, molts dies: aquell dia (dia 6 de 10)

El dissabte deu de gener, en Carles compliria cinquanta-cinc anys, era sis anys més jove que el pare. Jo havia reservat una nit en aquell hotel on feia uns quants anys vam poder ser per primera vegada una parella reconeguda socialment, vam sortir per fi del món de l’alcova. Havia d’acabar guarnint el regal amb alguna cosa picantona que trenqués la rutina de parella: compraria un conjunt de llenceria femenina i un de masculina a joc.
Estava pul·lulant pel sector de llenceria de l’Hipercor, traginant eslips, bòxers d’home cap a la secció femenina i a la inversa. De sobte, entre penjadors i cartells publicitaris vaig veure la mare de bracet amb una dona, que jo no coneixia de res. Era una dona que vestia un trajo de color blau marí amb ratlleta diplomàtica i brusa blanca de coll de punxa oberta a l’escot, amb un pentinat d'estil curt però molt ben arreglat, tenyida rossa platí, un maquillatge discret i sabates de cordons de plataforma. Alta, bon tipus, molt masculinitzada. Mai l’havia vista en la meva vida, en cap aniversari ni festa de casa. Qui era aquella dona?
Encara no ens vam detectar, jo sotjava enmig de tota aquella roba i intentava esbrinar què feia la mare amb una dona així. Per fi, vaig decidir d'interceptar-les.
—Mare!
—Ai, hola, nena, què… Què fas aquí?
—Estic mirant si hi ha alguna cosa que m’agradi, necessito canviar roba interior.
Vaig girar la mirada cap a la companya de la mare, com si li demanés qui era aquella persona.
—Et presento l’Assumpta. Assumpta, la meva filla, la Maria.
—Hola, Assumpta, encantada —li vaig fer dos petons.
—Ostres, la Maria! La teva mare sempre em parla de tu, està molt orgullosa de tu, diu que ets la nineta dels seus ulls.
—Gràcies, mare. Bé, us deixo perquè tinc una mica de pressa, ja ens tornarem a veure no? Assumpta.
—Sí, i tant això espero, va dir l’Assumpta tota il·lusionada.
—Sí, nena, un dia d’aquests quan baixis a casa fem un berenar totes tres.
—Entesos, mare, un petó.
Ens vam petonejar les tres i ens vam acomiadar. Realment no sabia on posar-me. Sospitava que l’Assumpta era alguna cosa més que una amiga. Percebia que sabia moltes qüestions íntimes de la mare, que la majoria de les seves amigues de sempre desconeixien.
Va arribar el deu de gener i en Carles aquell dia estava molt atractiu, havia anat al barber i s’havia fet arreglar la barba. Pel meu cervellet només circulaven imatges d’en Carles amb el bòxer color albergínia apropant-se al meu cos engalanat amb els sostenidors i el culot color albergínia amb voraviu daurat. Eren les quatre de la tarda i vaig treure de la bossa un sobret amb un val per una nit, aquella nit, a l’hotel de la Cerdanya.
—Carles, agafem el cotxe i marxem d’aquí a quinze minuts. El meu regal és passar aquesta nit on vam ser una vegada parella per tothom.
—Maria, què sorprenent que ets! Quin detall més bonic. T’estimo. Marxem.
Vam passar una nit de menjar, cava, sexe i plaer delirant. El matí ens vam llevar cap a les nou, ja que havíem de ser al migdia a Girona.
Durant l’esmorzar dominaven més els silencis que no pas els comentaris del que havia passat durant la nit, s’hi respirava com vergonya a la intimitat.
—Carles, m’agrada tant aquest lloc… I saps per què?
—Pel que gaudim cada vegada que venim?
—Sí, també.
—També?
—M’agradaria sentir-me així cada dia. No amagar-me de la nostra relació. No fem res dolent. No comprenc aquesta mania teva.
—Maria, si sortís a la llum el nostre amor, el teu pare trencaria la nostra amistat, i tu perdries la teva relació amb la teva família.
—A mi aquesta situació em dol profundament.
—Maria, deixa que aquest dia almenys acabi bé, amor.
En Carles va acabar de prendre’s el cafè curt que normalment bevia després d’esmorzar, va aixecar-se, em va fer un petó als llavis i va marxar a buscar les maletes per carregar-les al cotxe.
—Queda’t aquí, no et preocupis, ja les carrego jo, acaba tranquil·la, t’estimo —em va xiuxiuejar a cau d’orella.