Un amor, molts dies: el comiat del pare a tota la família: aquell dia (dia 9 de 10)

Vaig arribar al pis del Carles, de fet aquella llar havia deixat de ser un piset d’un solteró a ser un pis ple de petjades meves: quadres de dibuixos i pintures d’amics emmarcats barrocament per donar-los tot el valor que tenien per mi, figures ceràmiques que comprava a l’Escala cada estiu a la botiga de souvenirs de la senyora Paula, estoretes que amagaven la nostra intimitat i poca cosa més.
La vida conjugal cada vegada era més evident per tothom, gairebé ja ens n’amagaven, només era un secret per la família i en especial pel pare. Aquell dia jo portava el dinar preparat, en Carles estava neguitós, no era ell, estava molt afligit, ho vaig percebre i vaig gosar de preguntar-li.
—Carles, et passa res?
—Maria, sí que passa. Has trucat a la teva mare aquest matí?
—No, m’estàs posant nerviosa.
—Bé, Maria, fa mitja hora que m’ha trucat la teva mare i m’ha comentat que el teu pare està ingressat.
—Ah val, Carles. Deu ser una recaiguda del tractament. No et preocupis, havent dinat hi passo, està a la Clínica de Girona?
—No, Maria. Truca a la teva mare. Aquesta vegada és diferent. Dinem i marxem.
—Carles, m’estàs espantant.
Vaig agafar el mòbil i en efecte hi tenia cinc trucades perdudes de la mare, i dues d’en Carles. Amb el soroll del mercat no havia vist les trucades.
Vam arribar a la clínica i en arribar a l’entrada l'administrativa ens va informar que estaríem sols a l’habitació. En aquell instant vam sospitar que allò podria ser el final.
—No podem pujar junts, amor.
El Carles em va agafar de la mà i vam pujar per l’ascensor. Em va mirar i em va prometre que només ens separaríem en entrar a l’habitació per veure el pare.
—I, Déu no ho vulgui, però quan el teu pare ens deixi, et juro que tot el món sabrà com t’estimo.
L’ascensor va avisar de la planta on estava el pare ingressat i vam entrar separats a l'habitació, on vam veure el pare acomiadant-se dels meus germans, de la mare i de la seva parella actual. L'habitació estava impregnada d'una olor d'hospital, de llàgrimes, de suors, de dolor.
El Carles li va prometre que vetllaria per la seva família i que podia marxar tranquil. En Joan fill tenia els ulls molls de tristor, en Jaume i en Josep es recolzaven uns a altres. La mare intentava mantenir la postura amb la Raquel. En el fons sabia que la seva actual parella se l’estimava de veritat. Passaven les hores com anys, el pare agonitzava amb la meva mà entre els seus dits, com si em demanés que encara no, que no podia marxar així. Finalment, vaig mirar el Carles i amb la mirada li vaig transmetre que el pare acabava de marxar.