Un dia, molts dies: el dia de la gala a Sant Miquel d'Allende (dia 10 de 10)

La meva neboda, la Glòria, feia tan sols un dia que havia arribat i ja estava enviant fotos i missatges a les seves amiguetes de la Uni. Estava ajaguda a l'hamaca del jardí amb un te vermell fred a la mà i el mòbil en l'altra.
—Nena, que ens espera una nit intensa.
—Tieta, no et preocupis, estic molt bé. Realment vius com una reina! Per cert, on és el Carles?
No podia dir-li la veritat. El Carles estava fent la revisió amb el neuròleg. Feia un any que li havien diagnosticat Parkinson.
Vam decidir d'emigrar a Mèxic, perquè el Carles intuïa que alguna cosa no anava bé en el seu cos. De fet, tots dos necessitàvem sortir d'aquell entorn, que no era gens dolent, però sí que feia massa temps que ens proporcionava massa estabilitat. No m'havia d'enganyar, l'home de la meva vida era una persona que havia viatjat, viscut i treballat arreu del món. Obligar-lo a romandre sempre en el mateix indret era per ell, encara que no ho evidenciés, prou avorrit. D'altra banda, jo també trobava a faltar el fet de trencar de tant en tant amb activitats o feines que ja no m'acabaven d'omplir.
Així que, un vell amic mexicà del Carles —en Francisco Guerrero— va demanar-li d'anar a passar uns mesos a Mèxic a fi de col·laborar amb el seu fill per consolidar algunes relacions comercials amb alguns proveïdors internacionals. Quan en Carles va rebre aquest encàrrec li va canviar la cara, va revifar de sobte, feia un parell de mesos que el doctor ens havia donat la notícia i no s'ho havia pres massa bé, tot i que la medicació li permetia una vida molt normal.
Confesso que jo també vaig entreveure que marxar allà una època seria el millor que ens podria succeir. La nostra relació ja era coneguda i acceptada per tota la família, estàvem en un moment massa dolç. Per tant, vam decidir marxar cap a Mèxic a finals de maig. La nostra nova llar ens esperava a Sant Miquel d'Allende, una ciutat preciosa d'uns cent vuitanta mil habitants a uns dos mil metres d'altitud al centre de Mèxic. Jo vaig deixar la meva feina a la Uni i els meus treballets de freelance. Aleshores vaig decidir d'escriure la meva primera novel·la. Feia tant de temps que la tenia al cap, que només arribar a Sant Miquel i després d'haver-nos instal·lat durant dues setmanes, vaig obrir el portàtil i vaig iniciar la meva novel·la. Escrivia durant hores i hores. Tan sols parava per fer la meva passejada, per preparar els àpats i per mantenir la casa mínimament neta. En Carles es passava pràcticament tot el dia amb el Francisco i el fill. Aquest fet em va possibilitar d'escriure molt. Vaig acabar la novel·la, corregida i revisada, al cap de només sis mesos.
En aquella època, una vegada a la setmana assistia a la tertúlia literària de la biblioteca de la ciutat per comentar llibres d'autors principalment mexicans i de la zona. A mitjans de febrer se celebrava anualment el Festival d'Escriptors i Literatura, vaig fer el pas: presentar la meva novel·la, era en castellà i escrita en la zona. Em van atorgar un dels premis, quina sorpresa!
Com havia canviat la meva vida en un any! Avui teníem la gala de lliurament de premis i la meva neboda, la Glòria, així com l'amor de la meva vida, el Carles, estarien al meu costat davant de centenars de persones.

FI