Un dia més...

UN DIA MÉS…

-Montseee! On ets? Fa estona que no et sento…

-Sóc a l’habitació, traginant roba. Odio haver de canviar la roba d’hivern per la de l’estiu i la de l’estiu per la d’hivern. Si pogués li dira a la Pati que ho fes, però ningú em pot substituir en aquestes coses... Vine, Josep, que m’ajudaràs a abaixar les caixes...

-Au, ja sóc aquí. Què vols? Què és aquesta estesa? No entenc per què tens tanta roba si no te la poses…

-T’he dit que m’ajudessis, no que em critiquessis ni rondinessis, al cap i a la fi sempre ho he de fer tot jo sola.

-Sí, ja!, però tot s’eternitza… mira l’habitació de darrere, sort que no la fem servir, perquè no s’hi pot entrar ni per necessitat ; el llit està envaït de roba i de bosses amb més roba. Si jo me’n fes responsable, t’asseguro que la meitat aniria a Càritas. Si vols t’ajudo a triar-la. Aquesta casa sembla una quadra… !

-Mira, Josep!: estic tipa de discutir, estic tipa que no trobis mai res ben fet, estic tipa que tot ho controlis i que tot s’hagi de fer com tu vols i quan vols: a fer punyetes! Per pagar aquest preu val més que no m’ajudis.

-Està bé, no cal que cridis que a mi ningú m’alça la veu. Mira: quest vestit els anys que té..., no sé per què el guardes, si no et va bé… T’hauries d’aprimar 30 quilos!, i ja veuríem si te’l podries posar…

-Aquest vestit té un gran valor sentimental, per això el guardo; sembla mentida que no te’n recordis… Quan ens vam conèixer, jo duia aquest vestit i unes botes altes negres, a tu t’agradava molt. Mira quina faldilla més curta: era mini, de quan era moda la minifaldilla. Ja veus: les modes tornen. La teva filla creu que jo sempre he anat vestida així i que no l’entenc perquè sóc d’una altra època: jo també he passat per la minifaldilla, per la roba transparent, els talons alts... Com vols que em desprengui d’aquest vestit si forma part de la meva vida, de la nostra vida... La vida està feta de records..., de retalls de sentiments. Quan no ens queden records materials, els records es deformen, es difuminen, s’esborren, fins que desapareixen... i s’entra en un buit, fred i fosc i, perds l’ànima. Et tornes insensible, t’oblides de les persones que més has estimat, el cervell no pensa ni reté, tant li fot tot! Com a tu !

-Ara no em surtis amb tonteries... i vés per feina, tu estàs molt filosòfica i jo no tinc tot el temps del món per a aquestes “cursilades”. Què soluciones guardant un vestit que no et tornaràs a posar mai més? No té cap sentit, després et queixes que no tens espai, que falten armaris... Fixa’t amb mi: el meu trosset d’armari són dos pams, i tu n’ocupes la resta... Jo no necessito res més. Quan anem a fora, ja en tinc prou amb el raspall de les dents, i tu vinga maletes!

-Oh, mira! Te’n recordes d’aquest vestit? Sí, home, el vaig estrenar per al viatge de noces.

-Una altra andròmina! Em poses negre!

-Perdona, però tu ja vas néixer negre.

-Mira, saps què et dic: que vaig a repassar química que la tinc una mica oblidada. El que s’ha de fer és repassar matemàtiques, física, química... i no collonades de psicologia, creixement personal, autoestima i coses que només t’inflen el cap i no serveixen per a res.

-Ets més fred que el gel! Au, vés a parir panteres!

-I tu, vés a la cuina a preparar el sopar, que ja és l’hora de coses més positives i necessàries!

Materile