Un dia més...

Un relat de: Materile

UN DIA MÉS…

-Montseee! On ets? Fa estona que no et sento…

-Sóc a l’habitació, traginant roba. Odio haver de canviar la roba d’hivern per la de l’estiu i la de l’estiu per la d’hivern. Si pogués li dira a la Pati que ho fes, però ningú em pot substituir en aquestes coses... Vine, Josep, que m’ajudaràs a abaixar les caixes...

-Au, ja sóc aquí. Què vols? Què és aquesta estesa? No entenc per què tens tanta roba si no te la poses…

-T’he dit que m’ajudessis, no que em critiquessis ni rondinessis, al cap i a la fi sempre ho he de fer tot jo sola.

-Sí, ja!, però tot s’eternitza… mira l’habitació de darrere, sort que no la fem servir, perquè no s’hi pot entrar ni per necessitat ; el llit està envaït de roba i de bosses amb més roba. Si jo me’n fes responsable, t’asseguro que la meitat aniria a Càritas. Si vols t’ajudo a triar-la. Aquesta casa sembla una quadra… !

-Mira, Josep!: estic tipa de discutir, estic tipa que no trobis mai res ben fet, estic tipa que tot ho controlis i que tot s’hagi de fer com tu vols i quan vols: a fer punyetes! Per pagar aquest preu val més que no m’ajudis.

-Està bé, no cal que cridis que a mi ningú m’alça la veu. Mira: quest vestit els anys que té..., no sé per què el guardes, si no et va bé… T’hauries d’aprimar 30 quilos!, i ja veuríem si te’l podries posar…

-Aquest vestit té un gran valor sentimental, per això el guardo; sembla mentida que no te’n recordis… Quan ens vam conèixer, jo duia aquest vestit i unes botes altes negres, a tu t’agradava molt. Mira quina faldilla més curta: era mini, de quan era moda la minifaldilla. Ja veus: les modes tornen. La teva filla creu que jo sempre he anat vestida així i que no l’entenc perquè sóc d’una altra època: jo també he passat per la minifaldilla, per la roba transparent, els talons alts... Com vols que em desprengui d’aquest vestit si forma part de la meva vida, de la nostra vida... La vida està feta de records..., de retalls de sentiments. Quan no ens queden records materials, els records es deformen, es difuminen, s’esborren, fins que desapareixen... i s’entra en un buit, fred i fosc i, perds l’ànima. Et tornes insensible, t’oblides de les persones que més has estimat, el cervell no pensa ni reté, tant li fot tot! Com a tu !

-Ara no em surtis amb tonteries... i vés per feina, tu estàs molt filosòfica i jo no tinc tot el temps del món per a aquestes “cursilades”. Què soluciones guardant un vestit que no et tornaràs a posar mai més? No té cap sentit, després et queixes que no tens espai, que falten armaris... Fixa’t amb mi: el meu trosset d’armari són dos pams, i tu n’ocupes la resta... Jo no necessito res més. Quan anem a fora, ja en tinc prou amb el raspall de les dents, i tu vinga maletes!

-Oh, mira! Te’n recordes d’aquest vestit? Sí, home, el vaig estrenar per al viatge de noces.

-Una altra andròmina! Em poses negre!

-Perdona, però tu ja vas néixer negre.

-Mira, saps què et dic: que vaig a repassar química que la tinc una mica oblidada. El que s’ha de fer és repassar matemàtiques, física, química... i no collonades de psicologia, creixement personal, autoestima i coses que només t’inflen el cap i no serveixen per a res.

-Ets més fred que el gel! Au, vés a parir panteres!

-I tu, vés a la cuina a preparar el sopar, que ja és l’hora de coses més positives i necessàries!

Materile



Comentaris

  • La manca de comunicació[Ofensiu]
    Pau Mora | 27-12-2011 | Valoració: 9

    A vegades les coses ja es diuen ja, i es repeteixen, però no s'escolten.

  • Bon any per tu també!!![Ofensiu]
    free sound | 27-12-2011 | Valoració: 10

    Gràcies pel teu comentari!!!!
    jejeje...una estranya relació de parella...
    oh potser no tant...M'ha fet gràcia el diàleg...
    Per tenir aixó potser millor no tenir res....
    Un dia més de molts matrimonis...jajaja
    Una abraçada sense retallades!!!
    Bon 2012!!!!

  • El feixuc dia a dia[Ofensiu]
    Avet_blau | 08-12-2011 | Valoració: 10

    descrius molt be el dia a dia, la monotonia,
    les petites discrepancies que omplen el sarró de les nostres relacions de parella
    tan igual i tan diferents, som fets de la mateixa pasta... però complementaria.

  • acumulant com la Montse[Ofensiu]
    magalo | 06-11-2011

    Gràcies pel teu comentari. M'ha dut al teu relat amb el que em sento identificada amb això de acumular coses.Es molt real com ho expliques. A casa meva a qui més li molesta acumular trastos és a mi, i és un problema que ningú m'ho critiqui.
    Enhorabona! i saps que et dic? que vaig a ordenar tot de paperassa que tinc a la taula de la cuina.
    una abraçada
    Marta

  • gràcies de nou maria teresa...[Ofensiu]
    joandemataro | 03-11-2011 | Valoració: 10

    ja t'ho dic sempre que ets massa amable amb mi, però no t'enganyaré si et dic que em dónes molts ànims i que t'ho agreixo molt

    una abraçada
    joan

  • Realitat quotidiana[Ofensiu]
    Unaquimera | 27-10-2011 | Valoració: 10

    I tot llegint el teu relat, on es barregen les veus dels personatges que constitueixen la parella protagonista, i on s’alternen sensacions que fan somriure amb d’altres que deixen un regust amarg endins, he anat pensant en algunes coses en les que coincideixo amb la Montseee:
    - per exemple, jo també odio fer el canvi de roba, trastejant jerseis i altres peces damunt davall;
    - jo també tinc roba a l’armari que ja no em poso, per diverses raons, i que per les mateixes o diferents raons de les que em motiven a guardar-la, segurament no em tornaré a posar;
    - també tinc alguna peça encapsada per motius sentimentals, i alguna sabata pels records que em porta.
    Com pots imaginar, m’he sentit en part identificada amb el sentir d’aquesta dona que has fet parlar de tal manera que m’ha semblat escoltar-la, ben propera...

    En fi, que aquest darrer relat, l’he trobat en part divertit, i per un altre costat, m’ha semblat el retrat cru d’una realitat quotidiana.

    Per cert, aquesta expressió amb que acaba d’engegar a fregir espàrrecs al repassador de química i que jo he sentit en boca de molts en altres ocasions, la de “parir panteres”, sempre m’ha cridat l’atenció, perquè si l’examines amb atenció... és ben surrealista, no creus? jajaja! ;-)))

    T’envio una abraçada calenteta com una castanya torrada,
    Unaquimera

  • Realisme i mirall[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-10-2011 | Valoració: 10

    Caram, aquest relat fa pensar més del que et penses! Has escrit un mirall. Crec que molts de nosaltres, si som sincers, ens podem veure reflectits en els teus personatges. La vida és així. El canvi d'armaris d'ara mateix és així. Jo els tinc pendents i, sincerament, em fan una mica de por. Aniré en compte amb el que diré. I si tinc dubtes, et rellegiré, riuré una mica i potser ploraré. Una abraçada.

    Aleix

  • per mi és un relat colpidor...[Ofensiu]
    joandemataro | 22-10-2011 | Valoració: 10

    doncs mostra com una parella acaba perdent-se el respecte, l'estima,... trist

    gràcies de nou pel teu contacte maria teresa, una abraçada
    joan

Valoració mitja: 9.88

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: