Un dia és un dia

La presència d'un paio amb un vespino vermell davant la porta, amb un enorme bagul al darrera, n'és la prova inequívoca. A cals X avui sopen pizza. Mentre entro la meva moto al garatge de casa veig com surt el repartidor del cancell. Desa la funda on transporten aquelles capses de cartró quadrades a fi que es mantinguin calentes al cofre del ciclomotor i el motoret de dos temps torna a petarrejar. El senyor (o la senyora X) ha tancat la porta i ha apagat el llum del rebedor.

No ho hauria dit mai, que el matrimoni X fossin de menjar pizzes. Jo hauria jurat que en aquella casa per sopar s'hi menja vianda. Una verdureta bullida i una xic de peix. Una sopa. Uns llegums saltant de l'olla amb un raig d'oli i una truiteta de ceba. Però avui menjaran una pizza encarregada per telèfon i lliurada en menys de mitja hora. Potser no han tingut ganes de cuinar. És probable que s'hagin deixat l'olla de les bledes al foc i se'ls hagi cremat el sopar. Tal vegada els han vingut a veure els nebots i han volgut fer un extraordinari. Potser estan fent la cuina nova i el lampista encara no els ha acabat de connectar els terminals elèctrics de la placa de cocció. Un dia és un dia.

Mentre em trec el casc i els guants i vaig cap dalt, penso en James Stewart a La finestra indiscreta i en el joc que dóna viure voltat de veïns. I que -ves a saber- tal vegada han demanat un capriciosa. Potser una quatre estacions.