Un creuer pel Mediterrani. Dimarts: Cagliari

Un relat de: Biel Martí

Avui el vaixell no es diu "Grand Latino", sinó "Queen of the seas".

Em desperta a les 9:00 el mòbil, la mare ens avisa que a les 9:30 s'acaba el nostre torn d'esmorzars. Fa un sol que trenca i es preveu temperatura de fins a 35º a Sardenya. L'esmorzar es fa pel mètode de la selva, qui arriba primer o empeny més fort arreplega més menjar. Un cop surts del bufet lliure un cambrer s'afanya a endollar-te a taules on no coneixes a ningú, per sort, avui, no sóc el primer i veig a la tieta i la cosina i el fill de la cosina en una taula. A la taula del costat s'hi asseu una família que esgarrifa una mica i emprenya molt: un home gran amb una samarreta que té al coll la bandera espanyola, un net amb la samarreta plena de toros Osborne, un fill amb un polo militar i la bandera espanyola al braç. Demano al cambrer que posi una cortina entre nosaltres però no m'entén. És curiós, només soc nacionalista en aquestes ocasions, quan em sento ofès. La resta de l'any no. Les nacions, les fronteres, són com els rastres que deixen els gossos al pixar. Marcar territori. Un sociòleg va dir que un dels tres pilars que li fa falta suprimir a l'home per no ser un animal com els demés és, precisament, deixar de marcar territori, com els gossos. Però deixem el tema perquè en un creuer no s'hi permeten gossos, ni gats, ni ratolins blancs de cua rosada.
Després d'esmorzar baixo a la cabina disposat a fer un bon bany, però la piscina és tan petita i tan plena de gent que serà inevitable lesionar algú si m'hi llenço. La piscina de la coberta 6, i la de la coberta 8, són d'aigua salades. Cada nit la buiden i al matí la tornen a omplir. Al lluny es veu Sardenya, una veu ens comunica que hi arribarem sobre les 14:00, que el primer torn de dinar s'avança a les 12:30 i els segon a les 13:30, que qui vagi en excursió organitzada ha de ser a la coberta 3 a les 14:30, que qui no pot sortir a partir de mitja hora abans. Hora màxima de tornada: 19:30, el "Queen of the Seas" marxarà a les 20:00.
Faig una sèrie de valuosos descobriments: la Núria (l'animadora malaguenya) només és al Happy Park per les tardes, la cordovesa no es diu Núria i hi ha gent de totes les edats, en els següent percentatges aproximadament:
50% parelles majors de 50 anys.
20% parelles majors de 35 anys.
10% dones soles d'entre 35 i 60 anys casades, amb el creuer pagat pel Tupperware.
10% adolescents i post adolescents, la majoria fills del primer grup.
5% de menors de 14 anys, és a dir nens i nenes, fills del segon grup.
4'5% de parelles recent casades d'entre 25 i 35 anys, sense fills.
0,5% d'individus de 30 anys, solters, que van de gorra amb la família.
La conclusió a la que arribo després d'aquesta esgarrifosa estadística és fantàstica, tant que no penso reflectir-la sobre paper.
A les 11:00 comença el simulacre. Encara sort que seguim vius. Ens criden per megafonia i ens diuen que anem cap a les cabines a buscar les armilles salvavides i que després pugem a la Coberta 6 i busquem a la persona que porti un cartell on hi hagi escrit el mateix que hi ha a la nostra armilla. 5B41 o una cosa així. Després de ben bé mitja hora o més, estem tots asseguts amb les armilles (la meva neboda no para de protestar, normal), davant una animadora rossa que perfectament podria substituir la malaguenya i la cordovesa en cas de fracàs. Aleshores criden als de les cabines de les cobertes 8 i 9, que tenen uns bots tapats molt ben situats. Passen vint minuts o més. Criden als de les cabines de la coberta 7, que tenen uns bots sense sostre. Quinze minuts més. Avisen als de les cabines de la cinquena planta, bots sense sostre. Un altre quart d'hora. Informen als de la coberta 4 que segueixin als seus guies. Posem deu minuts perquè no sembli que exagero, que no exagero. Bots sense sostre. Ens avisen a nosaltres, els pobres, ha passat més o menys una hora i mitja, nosaltres no tenim bots sinó que per unes rampes cauran unes inflables i ala, primer cal tirar-se a l'aigua. El meu germà fa un comentari sarcàstic que ens fa riure, els oficials que donen instruccions no riuen. Sembla ser que el Titànic no és del segle passat, almenys no ens tancaran amb barrots a la nostra coberta, que no només serà la primera en enfonsar-se sinó que és la última en sortir. En cas de tempesta, enfonsant-se el vaixell, ple de nens i nenes menors de 13 anys, avis i àvies, la pregunta és: s'esperarà el mar a que haguem baixat tots per inundar el vaixell? I ho hem fet amb calma, amb la histèria, prefereixo empènyer a l'aigua un dels rics i deixar la meva neboda i el fill de ma cosina a resguard (like a superheroe) que pensar en qui ha pagat més o menys. Nosaltres no és que no haguem pagat més per no voler, sinó perquè no podem. Per això devem tenir el privilegi de morir-nos primer.
A les 14:00, puntual com la mort, el "Queen of the Seas" atraca al port de Cagliari. Un autobús ens porta gratuïtament cinc-cents metres fins començar la ciutat. El meu germà i jo ens despengem de la resta i comencem a pujar carrers italians (i que italians que són els carrers italians!). Tenim cinc hores per veure-ho tot. Pugem a la torres de San Patricio, on quasi em moro del vertigen, entrem per equivocació al museu paleontològic o de no sé què, passegem per les muralles, suem com autèntics llardons, i després de moltes esglésies convido a anar a veure el Palau de Justícia, són la meva debilitat. El Palau de Justícia de Paris és impressionant i també el de Londres, perquè no el de Cagliari? Al meu parer esdevé un dels edificis més macos que hem vist, intentant creuar carrers sense ser atropellats per la bogeria que suposen els carrers italians (i que bojos son els carrers amb cotxes a Itàlia!). En un balcó un llençol resa: "No alla guerra". La capital de Sardenya no resulta una ciutat especialment bonica, simplement graciosa que, com la majoria de ciutats italianes i espanyoles està més plena d'esglésies i monuments religiosos que de cases. Per la estona que hi estem, destacaria un parell de places el nom de les quals no recordo i el fet de passejar pels carrers, observant la vida dels illencs. Hi ha un monument realment esgarrifós en colors pintats d'una mena de pallasso sostenint una A gegant. Deu ser culpa del Mussolini. Després de molt patejar, rebentats i assedegats, ens assentem a un bar ple de postadolescents italians i italianes. Descobrim que el més maco de Cagliari són les cagliarines o cagliarinenses o cagliarenyes. Em sento com un tauró a la caça de tant mirar noies i decideixo fer de germà gran, parlant de que s'ha de valorar això i allò altre, coses que només es poden valorar en la gent que coneixes, en canvi quan vols lligar no vas a buscar la que sembla més intel·ligent o la que sembla més bona persona, sinó la que t'atrau (sexualment) més.
Quan falta mitja hora per tornar al vaixell (s'ha acabat el pati) compro dues postals, una pel bar de mon cosí, una altre per una parella que estan a punt de casar-se, per tal que estrenin els imants de la nevera. Cerquem de tornada una bústia pels carrers de la capital de la illa italiana, rodegem el cementiri seguint la ruta d'un bus turístic camí del port, suant com porcs fins que descobrim que aquelles coses vermelles on posa "Posta" però que tenen la ranura al revés, és a dir, enfocada al carrer en comptes d'enfocada a l'acera, ja sigui per què els vianants de Sardenya van pel carrer o per què ningú envia postals, són les bústies. Són quasi les 19:30 quan entrem al "Queen of the Seas" i el Trio paraguaià toca música mexicana a l'entrada. Dutxa i sopar.
Contràriament al dia anterior, la gent es mostra més positiva. El sopar és més bo que el d'ahir. El "maitre" italià ve a veure'ns i tracta el meu padrastre com si fos el padrí d'una mafiosa família siciliana. No es creu que el fill de ma cosina es digui Max perquè sí i insisteix a anomenar-lo Máximo (Máááásssssimo). Hi ha per la nostra taula un cambrer encarregat de les begudes, un encarregat de prendre nota i portar els plats, un altre encarregat de treure els plats... El nostre acostuma a posar cara de mala llet. Avui ens han separat en dues taules vist que ahir no hi cabíem. Jo sóc amb el meu germà, la meva germana, el meu cunyat i la filla d'aquest i la meva neboda que consumeix menú infantil, amb el tracte que entre patata fregida i patata fregida s'ha de menjar un tros de carn perquè sinó de la carn se n'oblida i quan veu que li retiren del davant les racions individuals de mantega o els palets de pa es desespera.
En tornar a l'habitació, el bo d'en Daniel ho ha preparat tot i sobre el meu llit hi ha el diari del capità, o com es digui. Demà hi ha sopar de gala i abans cocktail del capità. Avui no hi ha res. No hi ha animadores a la coberta 6 i les cerco quasi desesperadament entre les ofertes nocturnes sense èxit. L'espectacle del cabaret ens ofereix un show quasi exclusiu del Mago Guiller que és pitjor que el del dia anterior. Al final de l'espectacle el tipus que avisa de les coses per megàfon avisa en persona que demà, a les 7:00, s'arriba a Tunísia, prega puntualitat. Mon germà protesta, diu que no es pensa aixecar tant d'hora, jo ja tinc excusa per anar-me'n a dormir aviat. A més, en un dels canals de pel·lícules posen "Retorn al futur". Abans però, sortim a coberta a prendre alguna cosa, hi ha menys gent que ahir. La noia encantadora i el noi com un tap segueixen cantant cançons d'ahir i de sempre. Mon germà es troba a la gent que ha conegut, jo no trobo ningú. Hauria d'estudiar per les proves del dia 6, no estic fent res. Durant una estona ens intentem emborratxar sense èxit a la discoteca on la noia sensual de la meva edat balla a la pista, no sola avui, i el cepat i amb bigoti se la mira des d'un racó. No hi ha les animadores. A la 1:00 soc al llit, mon germà torna a les 4:00. On és la joventut?

Demà arribem a Tunísia.

Comentaris

  • Quina gràcia[Ofensiu]

    Jo vaig fer el mateix greuer fa cosa d'un any i mig dins del grup dels 4,5 % recent casats.
    M'has fet recordar del mago Guiller que ja havia oblidat i dels carrers tan italians de Cagliari. Tenieu també una animadora encarregada de les excursions argentina que en lloc de dir Pompeya pronunciava Pompeja?
    I jo també vaig ser fan de Bola de Drac!

  • Fresc, divertit, causa addicció...[Ofensiu]
    NitsdAbril | 16-03-2006 | Valoració: 8

    És el primer relat que he llegit en descobrir la pàgina "relats en català"... m'ha fet quedar i voler llegir més coses...indagar i trobar els altres relats del teu creuer pel mediterrani... m'has fet divertir i passar una bona estona! Felicitats!

  • M'ha agradat..[Ofensiu]
    Equinozio | 20-07-2005

    .. el simulacre. Jo tmb el vaig fer, tot i que el primer dia. Va ser una mica rotllo perque com ve dius ens van fer esperar molta estona. Pel que veig el meu vaixell era mes petit, bastant més petit. Vam trigar però tampoc tant. Despres ens vam fer una foto tots els de la clase. Va ser divertit. Nosaltres no vam anar a Sardenya(?¿ em sembla que es per on passa)

    Bé un altre dia, un altre intent de lligar... he llegit el comentari de la Ninin... jejjej

    Equinozio

  • molt encertat[Ofensiu]
    poppins | 19-07-2005

    La reposició del teu viatge ha estat una decisió de qui sigui molt encertada, ara em fa més gràcia que la primera vegada que el vaig llegir.
    T' inspira aixó de viatjar amb la família?
    Potser hauries de fer més cròniques de viatges..

  • Tres punts a destacar,[Ofensiu]
    OhCapità | 11-05-2005

    1- La part nacionalista
    2- El simulacre
    3- On és la juventut?

    La primera part, un esmorzar massa "banderil", mmm, sort que no et van tocar "cantando por soleás" i fent passos de sevillanes o amb la subjugació d'un brau a ritme de boleros. Aquestes situcions les vivim quan viatgem mirant l'oferta del mes (ens passa a la majoria)

    La segona part és excelsa, mmm, crítica social de classes socials, mmm, no diu la constitució que som tots iguals, mmm, hauriem de tornar a instaurar la "République française, tous à la guillotine!!!". Aniriem millor.

    I la part final, mmm, el desencís de no trobar una animadora, i el joven perdent-se entre coberta i coberta.

    En resum, una exposició ben feta, mmm, amb només un petit punt en repetir una mateixa paraula massa seguida, apunto:
    "Al final de l'espectacle el tipus que avisa de les coses per megàfon avisa en persona que demà, a les 7:00, s'arriba a Tunísia, prega puntualitat."
    Potser queda massa redundant, mmm, visió personal, clar. Per la resta, és de fàcil lectura, mmm, indicis de bon narrador.

  • No me'n puc estar[Ofensiu]
    pèrdix | 05-02-2005

    de felicitar-te per la descripció del simulacre.
    segueixo!

  • Ja m'havia retardat![Ofensiu]

    Un qüestió prèvia: si el viatge és verídic... La foto va ser presa durant el viatge? Ho dic perquè amb la càmera i la maleta fas tota la pinta d'un bon turista (ei, de bon rotllo, eh?).
    Efectivament, on és la joventut? Potser et diria que fins i tot l'he trobat una mica més "soft" que l'anterior. Po he rigut força.
    Per cert, hi ha una frase que m'ha deixat una mica... desconcertadet. Potser per la seva contundència:

    A les 14:00, puntual com la mort, el "Queen of the Seas" atraca al port de Cagliari.

    Una curiosa expressió un xic macabre (me l'apunto per si algun dia torno a escriure un relat de l'estil "La mort viatja en creuer de luxe") que no havia sentit mai i que, sincerament, trobo força original. Canta una mica po no queda gens malament.
    Vinga, noi, espero la continuació!
    Fins aviat,

    Vicenç

    PD. Em reservo la valoració pel final del creuer!

  • Espero el 3r. dia!!![Ofensiu]
    NinniN | 29-09-2004

    És un viatge verídic??

    Si és així, estic segura que la propera vegada, te n'aniràs sol de vacances!
    (ah, i que.... els tíos de la teva edat solters, van molt i molt sortits!! jejeje)


    NinniN

  • e la nave va...[Ofensiu]
    mbatista | 29-09-2004 | Valoració: 8

    Veig que has canviat el nom del vaixell, aixó em fa pensar que el gran latino existeix...estic pendent d' aquest viatge, potser també jo en faré un...

Valoració mitja: 8.33

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

620 Comentaris

236951 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com