un cobert enverinat

Un relat de: Joan Anton Feixas Colomer

UN COBERT ENVERINAT

Com us podria transmetre ara jo la temperatura que es pot arribar a suportar al desert del Sàhara al migdia de pràcticament els 365 dies de l'any !.
Imagineu-vos que heu anat a la platja a finals de Juliol i que heu aparcat el cotxe al costat de la sorra a les 12 del matí i que a les 2 de la tarda l'obriu per tornar a casa. Segur que podeu sentir la impressió que fa: aquella bafarada que us colpeja la cara al obrir la porta, el seient que us escalda el cul i quan toqueu el volant, només amb la punta dels dits per no cremar-se. Això que he descrit passa amb una temperatura exterior a les nostres platges al voltant dels 35 graus. Ara imagineu el mateix amb una temperatura exterior de uns 42 graus. I això és el que tenia preocupats als oficials del nostre aquarterament de "Zapadores" de El Aaiún quan tenien que agafar els jeeps de l'exèrcit o els seus propis vehicles per tornar a casa per anar a dinar. Tan va ser així que l'hi van encarregar al Capità xxxx, home d'uns quaranta anys i pare de família que era el responsable d'obres del quarter, la construcció d'un cobert per posar els cotxes a aixopluc de d'inclement sol del Sàhara.
L'home enfocà el tema, cal dir-ho, amb precarietat de pressupost doncs aquesta construcció no podia constar oficialment a càrrec dels pressupostos, sinó que, donant per assumit que el servei a la pàtria al Sàhara era només per a gent dura i disposada al sacrifici, els cotxes i les persones s'havien d'estar sota el sol que tocava i no hi havia diners previstos per "mariconades".
Així les coses es va dissenyar i construir amb diners sortits d'altres partides per pagar els materials, doncs la ma d'obra era abundant i gratis, el famós cobert per a cotxes dels oficials.
El cobert consistia en una sèrie de columnes de ferro creuades, clavades al terra, que suportaven un enreixat també de perfils de ferro sobre el qual s'havien col·locat planxes d'uralita, de manera que entre cada grup de columnes hi capegessin tres cotxes. Un senzill, i repetit mils de vegades en qualsevol país de la terra, cobert per protegir del sol ( i de la pluja als països que plou, que no és el cas del Sàhara).
Un cop acabat va arribar el dia de la inauguració oficial i solemne pel Comandant del Quarter acompanyat de la resta d'oficials.

El Comandant, sense dir res, mirava i remirava la construcció mentre el Capità anava fent comentaris ad hoc, però ja es veia que quelcom no anava prou bé. S'intuïa una tensió en el ambient pel silenci mantingut de la màxima autoritat. Fins que aquest, el Comandant, va obrir la boca: No li agradava la curvatura del sostre entre columnes: allò amenaçava ruïna.
El Capità va saltar com una molla ferit en la seva professionalitat i justificant que la "fletxa" entre columnes no era un defecte fruit de la casualitat, sinó que era un comportament esperat fruit del càlcul. Però el Comandant insistia que no era correcte, que no li agradava, que no era segur… etc. Asseveracions contestades d'immediat pel Capità, potser amb un to una mica massa viu, de manera que la reacció de la màxima autoritat va ser fulminant: Ell que era qui decidia, determinava que el cobert amenaçava ruïna i que el fet de portar-li la contraria en públic, davant de la resta d'oficials i tropa, era constitutiu d'una falta de respecte a la seva persona, la qual tenia que reprimir d'acord amb les Regles militars. Així que quedava arrestat per un setmana a la Sala de Banderes del propi Quarter. Això significava que en set dies no podia anar a casa seva.
Quan ens varem quedar sols ens varem mirar als ulls. No diguérem res. Aquestes qüestions, o de similars, les havíem discutit més d'una vegada. Aquesta vegada el resultat era un home de 40 anys, pare de família, castigat a no veure dona i fills durant set dies per no estar d'acord amb el seu cap. No sabia ben bé com jutjar-ho, però recordo el meu estupor davant del fet.
Mai em vaig atrevir a preguntar-li al Capità què els hi va explicar a la seva dona i als seus fills per justificar la setmana d'absència de la llar familiar.


Joan A. Feixas i Colomer
El AAiún, 1968

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer