Cinema a la ciutat de EL AAIUN a la década dels seixanta

Anar al cinema per qualsevol espanyol dels anys 60 no era cap proesa; no cal ni dir-ho tot i que els cines han canviat molt des aleshores: Però a la ciutat de El Aaiún i per un soldat anar al cine un dissabte al vespre es podria definir d'autèntica aventura.
Aquesta aventura començava per prendre primer la decisió fonamental i individual de volgué anar-hi, la qual cosa significava posar-se l'uniforme de passeig sense taques, les botes ben enllustrades, les corretges ben lluents, els metalls com a miralls i la cara ben afaitada. Complert aquest requisit, a l'hora estipulada s'havia de formar al pati del quarter enfront de l'oficina de la guàrdia.
Una vegada tots formats, el Tinent en Cap passava revista un per un per comprovar si la presentació personal complia amb els cànons d'ordre prefixats. Els que sortosament fossin acceptats serien acompanyats per membres de la guàrdia armats i en formació fins a les portes del cine que estava situat a un quilòmetre, i igualment a la sortida, tornats de la mateixa manera al Quarter. Ara bé, depenent del personatge en qüestió, hi havia caps de la guàrdia que aplicaven un filtre "sui generis". Per exemple, verificar l'estat de neteja de les ungles, o la qualitat de l'afaitat, o la brillantor de les botes, o, o…qualsevol argument per negar la sortida i per tan l'assistència al cinema.
En aquesta aplicació personal de les regles, el que les portava fins a l'absurd era el Tinent Morales,(el mateix de l'avió), el qual en la primera ocasió que vaig decidir anar al cinema ens va passar revista de la llargada del cabell fent lliscar el dit pel nostre clatell sota l'excusa de que no s'hi veia prou.
El resultat va ser expressiu amb les mateixes paraules del militar:

" Vaja !, veig que avui no hi ha ningú per anar al cinema".


El Aaiún, 1968



Joan A. Feixas Colomer