Jo vaig anar a la guerra

A ningú se l'hi escapa el significat de la frase "maniobras militares" encara que hom no hagi fet el servei militar obligatori, però jo us donaré la meva versió.

Consisteix doncs en que tot l'exercit , o només una part del mateix, decideixen jugar a fer la guerra d'una manera fictícia per tal d'entrenar a la tropa davant d'un potencial conflicte.

A la província número 53 de l'Estat espanyol, al comandament militar de la zona se li va ocórrer, doncs, de muntar unes maniobres militars amb una bona part dels efectius destinats a la ciutat de El Aaiún. Ja feia uns dies que els comandaments del nostre quarter sel's veia un tan nerviosos des de que sabien la data en que tindria lloc i que tenien que desenvolupar tasques addicionals que trencaven la seva monòtona i avorrida , però acceptada, rutina quarterera.

Així que arribar el gran dia en el que havíem rebut unes instruccions que ens manaven, després de desdejunar, de carregar amb tot l'equip de campanya, les armes i formar al pati del quarter per rebre les pertinents i definitives ordres que ens durien a la "guerra". La veritat és que l'únic que ens van manar va ser pujar als camions que anaven arribant, els quals van partir cap un destí que tampoc sen's va comunicar. En aquest punt el suspens era màxim i la motivació cada vegada més baixa.

Aquí voldria explicar al lector una mica com és el territori del Sahara a la província número 53. Es un territori de 300.000 Km2. a la costa Oest d'Àfrica amb frontera al Nord amb el Marroc; a l'Est i al Sud amb Mauritània, més o menys. Té una amplada d'uns 300 Km. i una llargada de 1000 Km. En aquesta franja d'Àfrica i corren de Nord a Sud un parell de cadenes de dunes de poca amplada. La resta del terreny son zones de terra i pedra sense gaires accidents, tot i que de tan en tan es pot trobar algun oasis i també zones amb arbusts, algun arbre (acàcia) solitari i nombrosos cactus.

Doncs bé, el lloc triat per el comandament per practicar la nostre guerra particular va ser fora de les dunes en una zona amb poca vegetació també, encara que hi havien petites depressions en el terreny que permetien fer d'amagatall.

La primera ordre que vàrem rebre va ser que teníem que camuflar el camió que ens havia transportat per tal de no ser localitzats per l'aviació enemiga. I ja ens tens els 25 soldats buscant com a desesperats per les immediacions qualsevol bri d'herba, branquetes, arbusts secs i trossos de cactus fins que entre tots vàrem poder cobrir la caixa i la cabina del camió formant una espècie de Pira monumental. El resultat, al final, no era massa encoratjador: al bell mig d'un desert en que predomina el color de terra groguenc, sense interrupció, hi havien aparegut unes sospitoses taques de color verd fosc corresponents cada una a un camió. Però el nostre Sergent en devia estar molt orgullós de la tasca, doncs s'ho contemplava des de uns metres enllà amb cara de satisfet.

Acabat el període de auto-complaença del Sergent, ens va manar formar i donar ordre de que agaféssim les armes per continuar amb el simulacre. En aquest punt hauria faltat una camera per immortalitzar la cara del Sergent quan el Caporal va mig aixecar el dit índex de la ma dreta per cridar la seva atenció mentre murmurava sense esma: "Las armas están dentro del camión, mi Sargento".

Després d'apartar la brossa i tornar.la a dipositar sobre el camió, vàrem poder emprendre la marxa, amb una mica de retard, cap el punt on se suposava tindria lloc la guerra que ens havien preparat.

Arribats al punt assignat ens van donar instruccions i munició per les armes. En el primer cas ens van explicar quines diferencies hi havia entre nosaltres i l'enemic per tal de no disparar contra els propis companys, doncs l'uniforme era el mateix per tothom ja que tots formàvem part d'un mateix exercit en la realitat. En quan a la munició ens van donar a cada soldat tres bales de fogueig. (sàvia decisió ¡)

Ja motivats,vàrem començar a avançar en la direcció de l'enemic i poc a poc es va anar imposant el caos: el braçalet de color que ens identificava com pertanyent a una o a l'altre facció no va ser suficient com per garantir que no ens disparéssim entre membres del mateix bàndol. I així els diàlegs entre combatents es van fer freqüents: " ¿ De qué lado eres ¿" . "Yo de los verdes. ¿ Y tu ¿. " Yo,... toma castaña ¡" I aquest vull i aquest no el vull i així fins que al cap de un parell d'hores un oficial va cridar, "Alto el fuego". I ens van fer agrupar de nou , ben formadets, per comunicar-nos que la guerra s'havia acabat i que l'enemic s'havia rendit.

M'havien donat tres bales. N'havia disparat una i havia guanyat la guerra.

( Que mai tingui que anar a un altre, pensava, perquè si les de mentida eren tan desastroses, les de veritat com serien....)


Joan A. Feixas Colomer


EL Aaiún , 1968