" COMPAÑÍA…,¡EL CHERIF! "

A la caserna de "Zapadores" de El Aaiún hi havia, per allotjar als soldats, una sèrie de barracons d'obra, pintats de blanc per dintre i per fora, de planta única d'uns 30 metres de llargada i en forma de mitja canya amb una porta a cada extrem, tot i que es considerava la principal la que donava al pati central del Quarter. En aquesta porta hi havia un soldat permanentment de guàrdia quina missió era mantenir l'ordre a l'interior i avisar de l'arribada dels comandaments, de forma que els soldats poguessin presentar adequadament el respecte degut segons les ordenances.
També, per altre banda, hi havia una costum estesa als Quarters d'anomenar "cherif" als Sots-Tinents, doncs la insígnia que els distingia era una estrella de cinc puntes.
Amb aquest panorama descrit, vet aquí que un dels molts dies de la "mili" hi havia de guàrdia al nostre barracó un noi de Xerta , molt bona persona, però molt impressionable davant dels galons i que es posava invariablement nerviós en presència dels militars .Aquell dia es va adonar una mica tard de l'entrada del Sub-Tinent, i agafat mig de sorpresa i tot atribolat va cridar: " ¡ Compañía... el Cherif ! ". El Sots-Tinent, que no tenia gaire estès el sentit de l'humor, li va ventar una sonora bufetada que va fer trontollar al pobre valencianet.
Anècdota apart, el fet de castigar als soldats amb vexacions físiques com ventallots, puntades de peu i insults era una pràctica habitual a l'època, tot i que en molta part depenia de qui era la víctima i també del botxí, és a dir, no tots els militars ho practicaven, (ni tots els soldats en rebien), però tampoc passava res als que si ho feien.
Aquest noi de la historieta, al principi de ser al Sàhara, sempre sortia en defensa dels militars quan en sentia parlar malament, però quan érem al vaixell de tornada cap a Espanya al final de la "mili", algú li va preguntar: "Arlandis, què en penses dels militars"; i la seva resposta va ser: "Chè, el millor de tots penjat pels collons".


El Aaiún, 1968