Condicions de vida al Sahara espanyol (1968)

Un relat de: Joan Anton Feixas Colomer

Una de les coses que tota persona acabada d'arribar de la Península , i potser encara més depenent de la regió, li costava d'acostumar-se, eren les condicions de vida de la zona. Es clar que el clima condiciona, i molt, però potser la més gran influència era que tot , absolutament tot en la 53ª província, estava creat, organitzat i controlat per l'exèrcit . Es clar que l'exèrcit no és especialment delicat en el que fa a les condicions de vida dels seus membres i menys en el cas dels soldats dels anys 60 on era relativament fàcil perdre la vida o la llibertat. Qüestions com neteja, salubritat, comoditat i altres eren relegades a segon terme i les virtuts apreciades eren la masculinitat, la resistència, la duresa, la disciplina, etc.. En un caldo de cultiu així, la ciutat de El Aaiún havia crescut fins a uns 20.000 habitants de una forma bastant caòtica, tot i que el centre, al voltant de l'església i el Govern Militar, hi havia ordre i netedat.

Al quarter el menjar no era en sí especialment dolent, però per la poca preocupació dels militars en qüestions sanitàries, i potser confiant que amb les vacunes que ens havien posat ja era suficient, la neteja a les cuines no era la qualitat més apreciada. La responsabilitat de donar de menjar als milers de soldats era exercida en torns regulars (cada mes una Companyia del quarter corresponent) per la mateixa tropa i el control dels superiors més aviat minso. Això feia , per exemple, que les verdures o el peix, de la mateixa manera que arribaven eren llançades a les peroles i immediatament cuinades sense cap neteja ni preparació. Aquest espectacle, per gent una mica "llepafils", i jo n'era un d'ells, feia molt difícil engolir la menja al recordar-ho. A vegades és millor no saber per poder viure més feliç.
Aquesta actitud em va costar , a mi , als meus pares i alguns amics, bastants diners, doncs la única forma de compensar-ho era menjant a la "cantina" altres productes. Els entrepans de tonyina i els pots de pinya que em vaig empassar durant els 18 mesos de "mili" farien una muntanya tots junts.

A la ciutat el que més em cridava l'atenció eren les "carnisseries", si és que se les pot nomenar així. Consistien en unes barraques de fusta i planxa d'un 1,5 metres de costat i uns 2 metres d'alçada, es a dir , una mena de quiosc que per una banda s'obria de la meitat cap a munt fent una visera de la que hi penjaven els trossos de carn de camell. Excuso dir aquesta carn exposada completament a l'aire lliure , a temperatures de fins a 40º C. , com quedava als pocs minuts de mosques i pols.

Els bars i les tendes tampoc eren un exemple d'ordre i neteja. I aquí els seus propietaris no eren moros , sinó canaris o vinguts d'altres països d'ètnia musulmana, i també indis. Una de les coses que més valorava jo era poder sortir del quarter tot sol i prendre qualsevol cosa en un dels innumerables bars que hi havia a la ciutat. Per cert, un bon plat de percebes valia el mateix que una borsa de patates rosses.

Pel que fa a la gent indígena, dintre de la seva manera de vestir, podríem dir que es veien nets, exceptuant les criatures que anaven una mica descuidats i més aviat desvestits. L'aspecte de mans i peus de les dones cridava més la atenció doncs amb la costum de tenyir-se'ls de morat quan tenen la regla, les feia una mica "empastifades".

Malgrat tot, si tenim en compte que molts d'ells vivien en autèntiques barraques o en les tradicionals "jaimas", però sense aigua corrent, latrines o qualsevol altre forma organitzada de neteja, podríem valorar-ho positivament.

Joan A. Feixas Colomer


El Aaiún , 1968

Comentaris

  • sahara[Ofensiu]
    donablanca | 01-02-2005 | Valoració: 10

    uf..si per un home tot allò era cutre, per les dones deuria ser horrorós.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: