Un bocí de serpentina

Només acabar de llegir el teu relat, he pensat en ITACA el meu carrer.
Que bonic, seria increïble que a traves d'aquests vidres, poguéssim veure el plor d'un infant al néixer, uns avis gronxant al seu net, tan sol imatges, països, colors ...
M'ha agradat molt quan dius que de tan en tan les guspires que tenies guardades, s'encendran per il·luminar les foscors de la teva vida, es preciós.
M'ha agradat molt el teu poema, tu ets aquest carrer que ens mostres, en cada vers, paraula, poema, demostres ser-ho.

Una abraçada

Peces, fragments, punts de fuga d'una poetessa diàfana.

Molt ben reeixit.
Subscric tots els comentaris anteriors.

Gosaria dir, que el teu estil, definitivament, és de pinzellades impressionistes.

La virtut d'aquest poema és l'exquisidesa amb que aparentment vas il·luminant un instant. Però, volgudament, la resta s'ha d'intuir. Hi deu haver tant de matèria còsmica per desgranar, que el dia que t'hi llancis, la inflexió en l'univers poètic català, serà resolutiu.

Enhorabona.

Salutacions i gràcies per regalar-nos tanta bellesa.

...de llums i ombres. Les llums del carrer, aquest bocí de serpentina que és fora, a l'altra banda dels vidres clars del balcó de casa. Aquest bocí de serpentina que et mostren minúscules parts del món i del qual n'agafes un trosset. Aquella part mínima i indestriable que ben desada, al lloc adient, il·luminarà les foscors de la vida.

Aquest és el contrast de llums i ombres. Les llums reals, les que són fora de nosaltres, les que de vegades no aconseguim abastar. Les ombres que ens neguitegen i ens fan tentinejar dia a dia, pas a pas.

Però això només passa a voltes.

Un petó,

LLIBRE

...només en veure algú aquesta manera de percebre el món? D'on prové aquesta visió teva que es converteix en delícia quan ens l'ofereixes?
Com pots haver trobat totes aquestes imatges en un poema aparentment tan senzill? Però això és la mestria d'una gran poetessa.
Et felicito de tot cor.

I els teus comentaris són una part de la teva sensibilitat preciosa que ens ofereixes.

rellegint obra teva, se m'ha enredat al cos la teva serpentina.
I des del teu balcó, com si estigués amb tu, m'has fet viure aquest paisatge del teu carrer, sobtadament festiu, fugiserament festiu. Com els nostres estats d'ànim.
M'agrada.

Em quedo sobre tot amb les imatges inicials d'alegria de la primera estrofa. Alegria que es tramet al llarg del poema. No m'agraden però el superlatiu grandíssimes que fan variar un xir el to el del poe ni tampoc la paraula d'amagatotis, per la seva sonoritat que trobo també inadequada pel poema. De tota manera pensa que cada comentari es subjectiu i que no pretén molestar de cap manera, es la meva reflexió.

ANDAVANT

SALUT
CESC

M'agrada com escrius. Què puc dir-te més? Desvalgut sentiment si li faltés muses i fades en aquest assolellat paisatge de serpentina que descrius. No és el cas...
Acluco els ulls i tot pot succeir, fins i tot la música dels querubins m’acompanya i els ocells del cel escolten les teves triades paraules.
Gràcies, Lavínia, pel teu comentari al meu relat i felicitats pel llibre.

de vegades, quan tinc poc temps, faig comentaris globals, sé que no és el millor, però pitjor és res.
Quan obro les mans m'ha semblat preciós, miro la lluna i escric i no sé si em quedo buida o plena i la lluna ni s'immuta. La vida.
Concebre paraules és similar a concebre fills, en el sentit que tot és fruit de tu. No ho pretenc comparar, però els taoïstes xinesos diuen que la creativitat està en els ovaris.
Les joguines ue són armes és un fet que m'angoixa més des que tinc una filla. Penso en els infants que no tenen infantesa i no puc evitar plantejar-me si no seria millor, directament, no dur-los a aquest món.
I aquest, de les serpentines, segurament et deus referir a algun sentiment interior, però a mi m'ha recordat els carrers de Sants quan es disfressen per la Festa Major. Sovint penso que qui visqui en un carrer guarnit podrà veure-ho tot des de la finestra. He de confessar però, que el darrer cop vam marxar de Barcelona per por que el soroll no ens deixés dormir la nena.

Ja sé que no et comento les poesies en si, però mai sé què dir. Que m'agraden. que són belles i tendres i rítmiques.

Una abraçada
Glòria

Ke morro tens, tia, jo amb 49 relats i 160 kmentaris itu amb 37 relats i 180!!!!!Bé, suposo què serà la qualitat dels escrits. Perdona que et comenti dues setmanes després de la teva, però sóc així de retrasat, jeje. Sobre el poema, ja m'agradaria viure en un poble així, per com el describeixes deu ser preciós.

Bé, doncs res més, vaig a veure-te'n un altre.

... de vegades, serpentines semblen... Fanals de coloraines amb els quals juga el vent... Cuques de llum marcades pels gestos amigables de la vida...
No pots negar que ets pintora!

Hi han moments que els ullsi els cor estàn amatents a trobar tots els colors i les formes més boniques, reflexes de sol que moltes vegades ens han passat desapercebuts. Llavors tot és un bocí de serpentina, perquè nosaltres també fem festa per dins. Si podem retenir tant moments inspirats i fantàstics, guardar els colors per quan l'obscuritat ens vulgui envair. Que maravellós quan els colors i la felicitat envolta tot el que veiem i el que ens fa sentir...
Un poema lleuger i juganer, que s'enlaira com un dia de goig i festa!
Una abraçada plena de serpentines, de colors, d'inspiració poètica i de grans somnis...

el teu poema és una serpentina poètica feta de colors, de sentiments d´amagatotis, de guspires enceses que cuetegen per cantonades sense nom, de desitjos que busquen el foc dels cohets, d´ulls que miren que busquen altres ulls que creuen carrers buscant somnis de colors...
la textura del poema simula aquesta serpentina, àgil, lleugera, sembla superficial però amaga volcans que fumegen...
fantàstic poema, amiga!
petons i abraçades... i que el teu carrer sempre s´ompli de serpentines fetes de versos i de poesia.