Un Barça - Madrid qualsevol

Any 2015. La crisi mundial ha afectat tots els sectors transversalment. La clonació està de moda a la vella Europa. La Índia i Xina es fusionen en un sol estat, Xíndia. Els primers colons arriben a Mart. Amèrica inaugura amb problemes el seu sostre solar.

Els dos equips, sense cap baixa, salten a la gespa. El rectangle de joc està en perfectes condicions, lleugerament regat perquè llisqui bé la pilota. Una espesa boira encapota tot el camp aïllant-lo de la resta del mon, excepte per la única càmera de vigilància que ho enregistra tot. No hi ha ningú a les graderies, ni directius, ni utillers, ni àrbitres ni entrenador. No hi han suplents, si algú cau, seguiran jugant amb forces desiguals. Barça i Madrid s’enfronten a duel. Aquest cop també serà especial i diferent, el futbol no viu de records. Comença el partit gairebé sense escalfament i el Madrid marca sense avisar. No passa res, queden molts minuts encara. El Madrid comença a xutar sense contemplacions, clarament estan dominant i tornen a marcar. El Barça no s’arruga però està sent superant per ambdues bandes i encaixa un tercer gol. Les veus d’eufòria dels del Madrid comencen a fer ràbia però sabem que podem reaccionar. Ordenem les línies i establim un parell de criteris amb quatre crits. Messi fa un bon regat, condueix, encara, torna a driblar, li passa a Messi, aquest li torna, amaga el xut i la deixa a un altre Messi perquè afuselli el porter 1 a 3. Uns minuts més tard, un Messi es lesiona en una jugada fortuïta i abandona el terreny de joc. El Madrid acaba vencent per 7 a 4 o 6 a 4, no sé.

Ja al bar, un del Madrid comenta que falta poc pel sopar de Nadal i que podríem aprofitar per fer alguns canvis als equips, canviant alguns jugadors de bàndol però els del Barça ens hi neguem rotundament, ningú vol jugar amb l’altra samarreta.

Per cert, la setmana que ve, jo no puc perquè la meva dona té nosequè i em toca quedar-me amb els nens.