Un balcó a la vida

Un relat de: Marta

En qualsevol ciutat del món tenen una balconada on treure el cap a la vida i en ple cor dels Rambles de Barcelona aquest és El Cafè de l' Òpera, un mite gran en una ciutat gran on tota una diversitat de colors, de llenguatges i de pells fa que traiem el cap per la barana i contemplem tot aquest món que ens envolta des d'una altra perspectiva.

És el pulmó de la ciutat, on la diversitat quotidiana es conjuga amb la monotonia de les nostres responsabilitats, com si el rellotge s'hagués parat i intentés recuperar el seu ritme habitual en un món aliè on tot és possible i no existeixen les presses i sí la capacitat de cadascun per a tractar d'entendre als altres.

Pintors, músics, bohemis, homes estàtues, ciutadans del món que li posen una nota de color i cultura a aquesta Barcelona cosmopolita que tan gran ve a alguns, la utopia que el temps no t'atrapa sinó que ets tu qui pots atrapar al temps, mentre el temps es beu un altre te amb menta amb tu.

En aquest emblemàtic i bohemi racó t'oblides del cap, l'euríbor, els contractes precaris, la música estrident, la lliga de les estrelles, les conspiracions polítiques, la tele escombraria, els sms, la premsa rosa, internet, la llei de memòria històrica, la Cope, la Santa Inquisició, el cosí de Rajoy, els desastres de l'AVE, i fins el " Per què no calles" del rei ...

Cada dia es fa més complicat situar-se en aquest context tan estressant de xafardaries, de desacreditacions mútues, i sobretot de blasfèmies que són utilitzades en benefici propi.

Però sempre hi ha un minut per a la tendresa com diria Aute i per a observar la vida des d'aquesta altra balconada bén orientada amb aire pur i renovat, on no s'han perdut les formes i on el paisatge està ple de llibres, petons, música, amistat, mirades, sentit comú, riures, abraçades, generositat...senzillesa i món ...

Des d'aquest altre racó on la vida sembla més amable, més humana menys rara, encara que sigui un món impersonal les mirades del qual... paraules, tinguin noms desconeguts, éssers els mons dels quals, es construeixen donant suport uns amb uns altres, adossats, al meu...al nostre, formant un món una mica més ampli, més gran i fort, contribuint a humanitzar aquest altre món que cada vegada ofega més i agrada menys.

Miro al meu voltant i ànimes bessones esbossen un somriure de complicitat oblidant-nos dels pensaments globalitzats d'occident i les seves potències gastades amb mentides, degustant centenars de sabors al ritme d'un anar i venir de gents que aporten una gran diversitat de possibilitats, retrobant-me amb les meves mancances i endinsant-me mentalment en camins nous sense explorar, amb altres brúixoles i amb altres noms.

Aquesta sensació de pertànyer al món i a cap part, de tenir tot i gens en comú amb gents tan dispars i tan iguals alhora ,que viuen combatent la desgana, de l'avorriment, l'autocomplaença, que lluiten contra l'oblit i la desmemòria i contra tot allò que els converteix en autòmats.

Ho va dir Voltaire " El meu regne no és d'aquest món" ...i ho dic jo també... el meu tampoc
...i seguiré vivint com si jo mateixa fos la meva millor utopia.



Comentaris

  • gràcies[Ofensiu]
    Fiona | 22-12-2007 | Valoració: 10

    perque el món és més humà per algunes persones que hi habiten. Crec, sense coneixer-te, que tu ets una d'elles. Gràcies per les teves reflexions en veu alta, pels teus escrits, epr la teva manera de pensar. He visitat el teu blog i...se'm cauen les llàgrimes...com parles de la gent gran, de la vida, delr acisme...gràcies i continua així. Feia temps que unes paraules no m'arribaven tan endins.

  • Un lloc aixi[Ofensiu]
    Onixnegre | 22-12-2007 | Valoració: 10

    es cerca allò que se m'ha quedat enmig d'enlloc i no aconsegueixo trobar-ho, vida enmig de molta vida.

  • Un balcó [Ofensiu]
    Jaume47 | 21-12-2007 | Valoració: 10

    Al cor de la ciutat i a les seves arrels.
    M' agradat molt

  • tenir la mirada oberta a la vida[Ofensiu]
    desert | 21-12-2007 | Valoració: 10


    és molt fresc i ben apartat de les noses d'avui dia el relat.

    tenir la capacitat de trobar la tranquil.litat,
    de saber escoltar i sentir.se arrelat quan gairebé ningú no vol escoltar, ni entendre ni aferrar.se al que ens fa ser persones.

    ha quedat molt rodó.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Marta

Marta

44 Relats

222 Comentaris

52212 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
No entenc de poesia nomes de sentiments i en aquest món amagat... sóc viatgera d'històries acabades sense principis... col·leccionista d'adéus sense temps...

Fins i tot sóc a vegades l'obra inconclusa amb infinites possibilitats per a un final.

Soc com soc ...

Gracies a tothom pels seus comentaris i per la seva paciència amb mi


http://desiertodearenaypiel.spaces.live.com/

marta_dunia@hotmail.com