Cercador
ULLERES MÀGIQUES
Un relat de: Enric Tierz Garcia- Compartir:
En Manel entra a la seva òptica de confiança, ja fa més de dos anys que porta les mateixes ulleres i ara ja és el moment de fer un petit canvi a la seva fisonomia. Es decidí per unes ulleres d’una muntura metàl•lica amb un color tirant cap blau. Les ulleres estarien llestes en un parell de dies. Dos dies després en Manel sortia de l’òptica amb les ulleres noves. Es sentia una mica marejat i estranyat, una nova visió del món l’esperava. Es fixà amb tot el que l'envoltava, i obria els ulls, meravellat pel que veia de nou. Tot era de colors més vius, a més feia un dia esplèndid. Trobava els carrers més nets que abans.
Tornant cap a casa, des de la distància es va fixar amb dues joves universitàries ben arreglades que es feien veure. En Manel va fer els ulls grossos. Al creuar, una d’elles el va saludar i en Manel es va girar, no s’adonà que era la Lidia, una veïna de l’escala. Es va estranyar de no haver-la reconegut.
La Martina, la seva dona, l’esperava a casa, i li va dir que li quedaven molt bé. En Manel li va donar les gràcies i al fer-li un petó sentí l’olor del seu perfum que només es posava en ocasions especials. Li preguntà perquè s’havia posat perfum, ella ho negà. Mentre ella s’allunyava es fixà en la seva “nova” figura, el seu cul dibuixava una forma de cirera molt sensual amb aquells texans que portava, i sabia que no eren pas nous. Ell li ordenà: Atura’t un moment. Ella es va parar en sec i donà mitja volta. En Manel confús s’adonà que quelcom la feia diferent. Es fixà en el seu escot que desprenia voluptuositat i bellesa. Forçat perquè la Martina s’estava esperant li va dir: Estàs molt guapa. La Martina amb un somriure a la boca va marxar.
En Manel es tancà al lavabo estranyat pel que estava veient. Al mirar-se al mirall, es fixà que el seu reflex no era el de sempre, es veia més atractiu i les petites arrugues de la seva cara quedaven invisibles, tan sols es veien si s’acostava ben a prop al mirall.
Com sempre en Manel s’encarregà de fer el sopar, la Martina el felicità perquè li havia sortit una truita de patates excel•lent. A l’hora d’anar a dormir, després de passar aquell primer esplèndid dia amb les noves ulleres, se les va treure i les va deixar sobre la tauleta de nit. Desitjant que arribés l’endemà per saber quines sorpreses visuals l’esperaven.
L’endemà, al mirar-se al mirall, descobrí que les arrugues de la cara tornaven a la seva mida natural. Estranyat es dirigí al dormitori a buscar les ulleres per poder comprovar si realment les arrugues no havien desaparegut d’un dia per l’altre. Tot i posar-se les ulleres noves comprovà que les arrugues tenien la mida habitual, tornava a tenir la mateixa cara de sempre. Es posà moix, també volia comprovar la figura de la Martina, però ella ja havia marxat. Amargat per descobrir la rutina visual del dia a dia, sortí de casa.
Al sortir es va trobar amb la Lidia, i ja no despertava la sensualitat del dia anterior. Però tenia un gran somriure a la cara i després desitjar-li un “Bon Dia” li va dir: M’agraden molt les teves ulleres noves.
Tornant cap a casa, des de la distància es va fixar amb dues joves universitàries ben arreglades que es feien veure. En Manel va fer els ulls grossos. Al creuar, una d’elles el va saludar i en Manel es va girar, no s’adonà que era la Lidia, una veïna de l’escala. Es va estranyar de no haver-la reconegut.
La Martina, la seva dona, l’esperava a casa, i li va dir que li quedaven molt bé. En Manel li va donar les gràcies i al fer-li un petó sentí l’olor del seu perfum que només es posava en ocasions especials. Li preguntà perquè s’havia posat perfum, ella ho negà. Mentre ella s’allunyava es fixà en la seva “nova” figura, el seu cul dibuixava una forma de cirera molt sensual amb aquells texans que portava, i sabia que no eren pas nous. Ell li ordenà: Atura’t un moment. Ella es va parar en sec i donà mitja volta. En Manel confús s’adonà que quelcom la feia diferent. Es fixà en el seu escot que desprenia voluptuositat i bellesa. Forçat perquè la Martina s’estava esperant li va dir: Estàs molt guapa. La Martina amb un somriure a la boca va marxar.
En Manel es tancà al lavabo estranyat pel que estava veient. Al mirar-se al mirall, es fixà que el seu reflex no era el de sempre, es veia més atractiu i les petites arrugues de la seva cara quedaven invisibles, tan sols es veien si s’acostava ben a prop al mirall.
Com sempre en Manel s’encarregà de fer el sopar, la Martina el felicità perquè li havia sortit una truita de patates excel•lent. A l’hora d’anar a dormir, després de passar aquell primer esplèndid dia amb les noves ulleres, se les va treure i les va deixar sobre la tauleta de nit. Desitjant que arribés l’endemà per saber quines sorpreses visuals l’esperaven.
L’endemà, al mirar-se al mirall, descobrí que les arrugues de la cara tornaven a la seva mida natural. Estranyat es dirigí al dormitori a buscar les ulleres per poder comprovar si realment les arrugues no havien desaparegut d’un dia per l’altre. Tot i posar-se les ulleres noves comprovà que les arrugues tenien la mida habitual, tornava a tenir la mateixa cara de sempre. Es posà moix, també volia comprovar la figura de la Martina, però ella ja havia marxat. Amargat per descobrir la rutina visual del dia a dia, sortí de casa.
Al sortir es va trobar amb la Lidia, i ja no despertava la sensualitat del dia anterior. Però tenia un gran somriure a la cara i després desitjar-li un “Bon Dia” li va dir: M’agraden molt les teves ulleres noves.