PAISATGE

No hi ha llum, no hi ha res, no hi ha cap paraula per definir el paisatge.
El cel encara té el color negre de la lluna. Tot és silenci. No existeix cap imatge perquè tot és buit. Res es mou i no hi ha res a sentir. Però tot això només és un instant....

Petits i intensos raigs de llum de ponent obren un nou acte, un nou jorn ple de vida. Avui pot ser un gran dia per crear un paisatge de núvols, cel i terra dedicat a una estimada.

El primer element apareix des del camp. S’aixeca mandrosament, neix una boirina tendra i suau amb la intenció de crear rosada sobre fulles i herbes. Apareix sempre el primer i sobretot en aquests dies d’instants freds i grisos. Se sent el primer actor del paisatge i vol aprofitar el seu protagonisme. Aquest és el seu moment humit.

Esdevé un tebi vent, és ell ara el que vol ser el protagonista. Vol inflar les seves idees i escampar les seves paraules. Vol crear moviments lliures a tots els elements vegetals. Vol ballar suaument amb una fulla, vol convertir petites branques en les seves marionetes. Vol ser un dramaturg per contar faules, vol crear art per convertir en bellesa literària el paisatge. Dibuixa per primer cop un mar sobre el prat verd d’infant blat. No l’ha vist mai però n’ha sentit a parlar i anit va somiar amb ell. Pensa que el paisatge necessita sempre nous aires......

La llum creix....

Un núvol, un cos inert, fa acte de presència sota la seva vestimenta virginal. Però no ens en podem fiar d’ell. La seva ànima dual és imprevisible, pot proporcionar pluja o bellesa, lletjor o blancor. Tot i així és l’ingredient que més entusiasma al paisatge. Gràcies als núvols el paisatge es transforma en diversos quadres expressament pintats per elevar l’amor.

Ara, la llum és immensa, és esplendorosa. El sol és la peça primordial. Primer dóna signes de vida amb la seva claror. I més tard explota quan el gall canta el seu primer kikiriki. Sense el sol el paisatge seria en blanc i negre.

* * *

Quan l’Emiliy es desperta, obre els ulls, s’aixeca del llit, es posa bé el pijama, puja la persiana, mira la finestra i diu: fa un dia esplèndid!

Aquestes són les paraules màgiques de l’Emily que fan que el paisatge s’esforci a crear noves belleses. El paisatge se sent superb d’existir cada dia per despertar a l’Emily.