Turnedó de rap

Un relat de: l'home d'arena

Turnedó de rap amb escabetx de clotxines


I


La senyoreta Palmira Frau i Castells seu a una cadira de rodes desusada. És una herència del seu avi, En Cristòfol Frau i Minyano, coronel condecorat i mutilat de la guerra d'Àfrica. En veritat no li cal, però se sent més còmoda i confortada.

Seu a un tendur, vora la finestra que dóna al carrer l'Església. Són les set i poc més d'una tarda de maig sorprenentment freda i fa un solitari amb cartes espanyoles. De tant en tant, alça el cap i mira el carrer per la finestra.

A sobre la taula rodona hi ha un got, un pitxer de vidre amb aigua, un platet amb un pom de flors i una estatueta acolorida de Sant Cristòfol que carrega un nen als muscles. Tot un mostrari.

Mentre s'arregla la toqueta de llana negra, perquè nota fred als muscles, un taxi s'atura. La senyoreta Palmira, atenta sempre, es sorprèn quan reconeix la figura elegant i alta que en baixa i diu:

-Arriba d'hora el senyor Arnau. No són vuit encara i ja és ací. És estrany. Alguna cosa li deu passar... Però que bé li cau l'abric negre que porta. Senyor! El fa més alt, esvelt.... Què guapo que està! Ai, Déu meu! Si hagués pogut!

La senyoreta Palmira parla en veu alta perquè és sola a sa casa.

Fins les vuit i mitja no arriba la Virtuts per fer-li el sopar, i es passa les hores de la tarda i del capvespre abocada a la finestra.

Des que descobrí que eren veïns, té un interès particular en les anades i tornades de l'Arnau. D'ençà, i cada vegada més sovint, Arnau, substitueix el Guillem, l'alcalde i home de Gertrudis, la seua amiga de sempre, quan pensa en homes. Perquè aquell posat seriós i senyorial que li dóna la barba ben retallada, i aquell fumar delicat, i l'elegància del gest en cridar un taxi; fan ben especial el senyor Arnau.

No ha conegut home encara i en són quaranta-cinc anys, que li pesen més encara que la cama dreta, desgraciada per la polio.
És una dona austera, seca, rígida. Severa de costums i de gestos antics, calcats dels pares que fa temps la van deixar òrfena i rica en un accident de cotxe. Rica en finques escampades arreu del país, i rica en cases i pisos a ciutat.

De tot en treu diners a gavelles, però, sobretot, del lloguer dels pisos.

En aquest negoci la va introduir la Marié, la seua cosina germana, i ben prompte en va demostrar la seua destresa.
Ella sola duu endavant tots els negocis, i encara li'n sobra de temps per dur, també, la presidència de dues associacions catòliques i una altra que fa de tapadora de cert partit de dretes. Totes són associacions pròdigues en rosaris i donacions altruistes, que lluiten per escampar la més rància i recta moral catòlica.

Però, la senyoreta Palmira, també té un secret.
Habitualment, quan dorm, té fantasies orgiàstiques que la deixen esgotada al llit, nit si, nit no. Perquè es masturba de forma compulsiva. Però ella li'n diu extasis de fe.

És un secret tan humit que mai no l'ha confessat ningú, ni a Don Román, el senyor rector de l'Església de la Mare de Déu de les Neus, que és al tombar la cantonada.
Don Román acut a sa casa tots els dissabtes que la senyoreta Palmira es troba mal (i són tots des de fa sis anys) a prendre cafè i pastes.

Mentre la senyoreta Palmira es confessa, Don Román li agafa les mans fines i blanques, de dits llargs i delicats. Les prem, les acarona, les acosta a la boca i les besa mentre parla del "... gran amor que Jesús té envers les persones com vostè, "Doña" Palmira, que porta una vida tan exemplar a pesar del dolor que suporta. Dolor que Déu nostre Senyor, li ha lliurat com una prova de fe". I sempre afig : " Cosa que només reserva als que més s'estima. No ho oblides mai, Palmira ". I açò últim, ho diu oblidant-se'n del "Doña", ben conscient, i sense deixar de besar-li les mans.

Palmira no mai les enretira.

Perquè Palmira, aleshores, ha tancat els ulls i somia desperta.

Somia que és més jove, més sencera, i més bella. I que aquell home gras i calb, de mans menudes, suades i gruixudes, és el seu galant que la festeja. El galant que la humiteja cada nit, una barreja d'home entre l'Arnau i son pare.



Arnau no en sap res de la senyoreta Palmira, ni de les seues cabòries ni humitats.
Arnau torna d'hora perquè l'han fet fora de la faena.
A les 17:35h, el Director de Personal i soci fundador de "Rotglà i Gutiérrez. Agència Immobiliària.", l'ha cridat al seu despatx de la 3ª planta per escridassar-lo.

-Qui s'ha cregut que és, Escrivà? - perquè el Director de Personal creu que li diuen Felip Escrivà i Solbes, no sap, ni mai sabrà, que el seu nom vertader és Arnau Moll i Ferrando - Acabe de llegir-me el seu informe sobre l'assumpte del carrer Sant Blai i me'n faig creus, no m'ho puc creure. Com li s'ha acudit? És conscient de la milionada que ens ha fet perdre? La única explicació que se m'acut, fill de la gran puta, és que vostè s'ha tornat boi...

El senyor Onofre Aznar i Gutiérrez, no ha pogut acabar la frase.
L'Arnau ha fet una passa endavant, només una, per arrear-li un cop sec amb el puny dret i, tot seguit, un fantàstic ganxo d'esquerra.
El primer li ha rebentat els nassos al Director de Personal, i el segon, l'ha tombat estès a terra; a ell i al seu selló "hortera", arlequinat de cuir negre i blanc.
Ha sigut ben graciós de veure. Aquell fenomen de la natura, gras, calb i porcí, que sembla una oca quan camina... cridava i manotejava l'aire intentant agafar-se a alguna cosa mentre queia de tos, com un sac.
L'Arnau, se n'ha anat del despatx mentre aquell miserable seguia escridassant-lo entre somiquejos. Mentre marxava, tornant totes les mirades agraïdes que li dedicaven les secretàries, ha cregut entendre alguna cosa com: " Al carrer". "Sang, tinc sang". " M'has trencat el nas". "Me les pagaràs". "Denúncia".
Però res de nomenar-li una altra volta la mare.

I tot, perquè "Rotglà i Gutiérrez. Agència Immobiliària.", havien dissenyat un pla estratègic d'inversió sense pèrdua possible. "Un chollo", li diuen en clau.
Un negoci que els faria guanyar una burrada de bitllets sense fer-ne un brot. Tal com resa el primer punt de l'ideari ocult d'aquella empresa.

Tal com ho tenien pensat aquella colla, només calia convèncer uns vells babaus, una parella de tórtores innocents. Convèncer-los de que el millor que podien fer era vendre'ls la casa ruïnosa on vivien, abans no se'ls menjaren vius les plusvàlues i impostos impagats que l'ajuntament ben prompte els fotria a sobre.

Tot ho tenien calculat.

El senyor Isidre Rotglà i Zaplana, l'altre soci fundador, té un bon contacte a l'ajuntament.
Contacte, que li facilita informació privilegiada i, si fa falta, "arguments i raons de pes" per posar damunt la taula quan un negoci no rutlla.
Si fa el cas, si cal, només amb una telefonada, un requeriment urgent arriba amb un agutzil des del Consistori i tots els entrebancs se'n fan fum i el negoci rutlla ben de pressa al seu favor.
Aquest "ajut", no és car. Només li costa fer com si no s'adonés que cert regidor es tira la seua dona.
"Ni una perra más", això diu el senyor Isidre Rotglà posant èmfasi en allò de "perra".
A ell li " ...importa una merda el que aquella puta en vulga fer amb la seua figa pansida".
Però això el regidor no ho sap i per ço paga.

El que el senyor Isidre i el regidor ignoren és que, Marié, Maria Encarnació, la dona de l'Isidre, també es tira el senyor alcalde.

Així doncs, tot estava a punt, preparat per aprofitar-se'n d'una pobra parella de vells que no sabien que sa casa, de cop i volta, estava situada en un lloc estratègic del carrer Sant Blai.
Un carrer ample i revirat del casc antic on, malauradament, d'altres "... empresaris emprenedors, amb gran visió de futur i dedicats en cos i ànima a crear riquesa i dur la prosperitat a la nostra localitat, tan precisada d'inversions i de gent tan desimbolta i d'altes mires..." (paraules textuals del senyor alcalde); però, parlant seriosament, tan carronyaires com "Rotglà i Gutiérrez. Agència Immobiliària.", havien projectat fer-hi una mena de carrer-passatge-galeria. Peatonal és clar, però ple de botigues, restaurants, oficines, cines, etc. I, a tal fi, començaven a comprar tot el que es posava a tir. Sense massa soroll, això sí, no fos que es corregués la veu abans d'hora i el personal s'esvalotara i es desorbitaren els preus.
Aquesta era la informació privilegiada.

Rotglà i Gutiérrez, "assabentats", se'ls havien avançat en la compra d'aquella casa tan ben posicionada i neuràlgica. I, com explicaren a la reunió diària de les 10:00h ( reunió a la que acudeixen els més alts executius de l'empresa, l'Arnau inclòs, per prendre les més altes decisions i cafè, i on es parla sense embussos ni eufemismes), l'havien aconseguida per una puta misèria.
Un preu de riure. Com unes deu vegades inferior al seu valor real.
Perquè ells, en la negociació prèvia, havien assegurat els avis, que altruista i "...gustosament nosaltres ens faríem càrrec, i sense contrapartida, de les plusvàlues i d'altres impostos que, segons la resolució urgent de l'ajuntament que acaben vostès de rebre, no han pagat per aquest immoble des de l'any 1977. " I que, pam dalt pam baix, sumaven uns noranta-set mil cinc-cents seixanta-set euros i quaranta-cinc cèntims què, evidentment - els avis no ho podien saber- mai no pagarien.
Aquests eren els "arguments i raons de pes" que, també, el regidor subministrava.

I en acabar de contar-ho el senyor Isidre, Arnau mirava la finestra i tancava els punys amb ràbia, mentre tota aquella colla de gripaus bavosos se'n reien, tot i felicitant-se del gran negoci i per la injecció fàcil de diners que en suposava.

El gran negoci consistia a, una vegada convençuts aquells "pobres idiotes" i "comprada" la casa, esperar i esperar el que calgués. Tindre la paciència del caçador fins que, arribat el moment, aquell as amagat i guanyador els permetés ".... retòrcer els collons als de Bonand and Critch Promotions, donar-los pel cul a eixos guiris a
rribistes". "Els demanarem una burrada d'euros quan només els falte comprar aquest immoble de dues plantes. Aquesta santa casa situada sàviament per Déu nostre senyor, que mai no ens oblida, al bell mig del carrer Sant Blai ".

L'Arnau, com a màxim responsable de compres i vendes, fou l'encarregat plenipotenciari de tancar el contracte de compravenda d'aquella casa.
I així ho va fer.
Va passar amb un taxi a recollir els avis i se'ls va endur a dinar al restaurant més car que coneixia.
Tot a càrrec de la Visa Or de l'empresa, és clar.
Després de dinar, durant el cafè i la sobretaula, en va tindre prou de temps per explicar-los els "detalls íntims" del negoci, i signar, en nom de l'empresa, el contracte.
La cara d'aquells avis, la seua sorpresa i agraïment, tot ho pagava.

Va tancar el tracte comprometent l'empresa a pagar, per aquella "santa casa", un milió sis-cents mil euros.
Un milió quatre-cents quaranta mil euros més dels que "tocava".
Ho va fer sense pensar-hi massa.
Ho va tenir clar de seguida.
Era l'oportunitat que havia esperat des que començà a treballar en aquell cau de lladres, a penes feia quatre mesos.

Per això el van fer fora.
Legalment, no li poden fer res més per aquesta història.
Ells li van cedir, amb l'advocat davant i passant pels segells i registres notarials que corresponia, tots els poders plenipotenciaris a l'efecte. No hi hauria causa si el denunciaven. I si n'hi hagués, mai no el trobarien.
No poden fer-li res.
Ell ja ho sabia.
Però ell si que pot, i ho farà. El seu contracte blindat els obliga a pagar-li en cas de comiat, siga quina en siga la causa, el sou complet de tres anys, a més de les pagues extraordinàries i una indemnització del 33% d'aquell total.
I això en fa un poc més de dos-cents noranta mil euros als que no renunciarà.
És per pixar-se'n, de riure!


A l'Arnau no li fan falta els diners.
No. No és que siga milionari ni res d'això. Però tampoc és persona capriciosa.
La seua veritable faena és una altra, i li'n dóna prou, de diners, per viure. Si més no, a la regalada.
Si fa aquestes faenes esporàdiques, sempre és en llocs d'altura. En allò que ell anomena: la reserva privada dels negocis de primera divisió.
I ho fa com una mena de hoby. Perquè li encanta fotre els fills de puta. Fer alguna cosa contra la injustícia general i constatada. Sobretot si es tracta de la malesa dels especuladors.
És el seu divertiment. Perillós, però li encanta.
Arnau vindria a ser com una espècie de superheroi de quaranta-sis anys amb un coeficient intel·lectual superior. Un geni rar que sap fer servir amb seny eixa facultat.

No és la primera volta que munta una iseta d'aquestes.
Si l'ocasió es posa a tir, sempre l'aprofita. I per això, de tant en tant, devora periòdics i revistes parant esment en la secció d'economia i empresa, on s'anuncien ofertes de treball per a l'elit executiva.

Per ço s'hi va presentar a l'entrevista.
De seguida va convèncer "Rotglà i Gutiérrez. Agència Immobiliària" que era a ell a qui buscaven per cobrir el lloc de Director General de Compres i Vendes. Una mena, li van explicar confidencialment una vegada tot arreglat, de cara o imatge de l'empresa.
Buscaven una persona seriosa, hàbil i astuta. Amb dots de negociador implacable. Capaç i eficient, però amb perfil d'afabilitat i bonesa.
Quasi un miracle, deien entre ells.
" El que necessitem és algú afable, però rotund. Com un pare. Més bé un patriarca. Recte i estricte, però amatent, alhora. Un pare que només vol el bo i millor per als nostres clients, que sap el què els convé. Que els convenç assenyalant-los sàviament la bondat d'aquesta empresa. Una persona que no alce sospita. Que més que parlar, pontifique. Que deixe, com li diria, ........., una mena de flaire de justesa inqüestionable, de profund respecte, allà on siga. Que regale confiança a dojo. Vostè ja m'entén. Veritat, senyor Escrivà? " - Ací, va riure el senyor Gutiérrez - .

La seua presència. Vestit de forma impecable. Elegància pura. El seu posat seriós i aristocràtic. La fluïdesa del seu parlar culte i delicat, però sense amaneraments. Els seus gestos educats, mesurats i precisos. La seua mirada blava i serena. Els cinc idiomes que parlava, les cinc carreres universitàries, ............... Tot el que ells mai serien.
- Collons! Si fins jo mateix me'l tiraria, si Déu m'hagués donat la teua figa. - Va dir, en un a part i baixant la veu, el senyor Isidre Rotglà a la seua secretària, a la que ja es va tirar quan va venir buscant faena.

L'Arnau sí que en parla, d'idiomes, però en són onze. Tampoc no té cinc carreres, en són quatre només. Però havia de convèncer i demostrar que coneixia ben bé el món dels negocis i va afegir al seu currículum el Doctorat en Economia i Direcció d'Empresa per la Universitat de Deusto. Per si de cas, també hi va enganxar una dotzena de màsters que va trobar per internet, i un grapat de cartes de presentació que el posaven pels núvols i que, directa o indirectament, sempre remetien a un vell amic i camarada que sabia el que calia fer en cas que algú gosara confirmar-les.
Falsificar els títols i la documentació, va ser cosa fàcil.

Es preguntareu si no tem que, aquella conxorxa de lladres sense escrúpols, li la tinguen jurada i vagen a per ell.
Doncs res. Ni cas. Tampoc no seria la primera volta que hom ho intenta.
Fa un parell d'anys, per posar-ne un exemple, una empresa farmacèutica ben coneguda i multinacional, va "perdre" molts més diners encara. Com unes cinquanta o seixanta voltes més tan sols d'entrada i, també, totes les futures perspectives de negoci, segons ells, incalculables.
Arnau, aleshores, era un advocat més dels que hi treballava. Un advocat, recent contractat i d'espectacular currículum que s'encarregava de les relacions amb la Oficina Europea de Patents.
Casualment, cert dia, va caure a les seues mans una sol·licitud que es va perdre ràpidament. Perquè aquell informe incloïa, per alguna negligència del departament més secret, una fórmula.
Era la fórmula d'un nou i revolucionari medicament que guaria miraculosament una malaltia terrible i ben comuna a l'Àfrica. Un medicament del què, aquell monstre de la indústria farmacèutica, calculava treure'n a l'any més d'un centenar de milions d'euros.
Aquella fórmula secreta va aparèixer, poc després i estranyament, als fax de tots els ministeris de sanitat dels països afectats d'Àfrica. Tot i amb la indicació de que el propietari de la patent (una empresa fantasma, domiciliada a un bufet d'advocats intranscendent de les illes Caiman) els la lliurava altruísticament i gratuïta.
No van poder fer-li res. Va desaparèixer i no van poder trobar-lo. Senzillament no existia. Es van gastar una indecència de diners i no el van atrapar. No li feren ni plomes. Perquè, Arnau, és un mestre de la disfressa, el millor, i no només de l'aparença física.

En la seua vida real, amb el seu nom real, es guanya els caragols escrivint tota classe de literatura.
De vegades, fins i tot, ha fet de negre per ajudar alguns amics en moments delicats de les seues vides.
Arnau en té, d'amics, per tot el món. Alguns ben, ben importants; d'altres, viuen més o menys com ell i passen més desapercebuts.
Signa amb pseudònim, i ben poca gent coneix la seua vertadera identitat.

Entre aquest grup selecte hi és Eva, la seua agent, un amiga de tota confiança i, també, la directora de l'Editorial Col Morada.
Quan algun periodista ha provat d'esbrinar qui hi ha al darrere de Mariví Miralles, l'autora de tantes novel·les d'èxit, i un dels seus pseudònims, Eva l'ha espantat tot i embolicant-lo de tal manera que, de vegades, se'n van convençuts que n'és ella mateixa l'autora i, d'altres, una tia seua de Mallorca, o un cosí prim que és professor d'art contemporani a la Universitat de Torí.

La relació que els uneix és antiga. De quan voltaven per l'Àfrica tots dos per separat. Ell, com a metge, i ella, com a reportera freelance.
Es conegueren a l'antic Congo Belga, en circumstàncies que ara semblen còmiques, però dramàtiques. Tota una paradoxa. Però així era el Zaire dels anys vuitanta. Una tragèdia, un país què només des de la distància podria imaginar-se còmic. Però no era un país de broma, era un país de barbàrie i corrupció, un país real en mans d'un profeta còmic i terrible, del Guia Suprem, de Mobutu Sese Seko.
Aquell boig il·luminat, apareixia sovint en un anunci de la televisió local. Un anunci increïble: perquè apareixia descendint del cel com un déu per entre els núvols, tot envoltat de llum, de càntics, i de lloances, mentre sa mare, Mama Yemo, se'l contemplava en actitud devota i reverent talment guarnida com la Verge Maria.
Fou aquelt anunci el que quasi els costa, a tots dos, la vida.
Cert dia, van trobar-se en un xiringuito de carretera a prop de Kisangani.
Arnau ja portava més de cinc cerveses quan ella hi va arribar amb un esgavellat jeep americà que, miraculosament, encara conservava la capota.
Anava sola, com sempre: una locura.
Arnau era l'únic client, i s'hi havien citat perquè ella volia fer-li una entrevista que inclouria a un reportatge que preparava.
La tele estava engegada.
Tots dos se la van mirar, just quan aquell anunci començava, i dos militars malencarats entraven al bar.
Arnau i Eva van esclafir a riure quan encara no havia acabat aquella pantomima, i el cor cantava les lloances al seu Guia.
I la cosa ja va ser del tot impossible d'aturar quan la càmera va enfocar una extasiada Mama Yemo, grassa i maquillada per algú que la volia mal.
Els va agafar allò del riure histèric.
Plorant de riure i sense poder evitar-ho, s'adonaren que els dos soldats, escridassant-los, carregaven les metralladores, els apuntaven, i a crits els ordenaven que sortiren a fora.
Ells obeïren sense parar de riure i, una volta a fora, els feren més cas de seguida que reberen sengles culatades a la panxa.
La cosa era seriosa. Aquells soldats vestits amb samarretes negres i pantalons d
e camuflatge, duien kalàshnikovs i carregadors i bombes de mà penjant dels correatges com per fer una guerra.
Estaven borratxos, o ben drogats, i els seus ulls nadaven perduts en una humitat esgrogueïda i malsana.
El seu posat i el to de la seua veu, recordaven l'Arnau aquells bandits mexicans de les pel·lícules americanes. Aquells que tan prompte eren amables com, de sobte, es transformaven a l'instant, en brutals assassins.
Tots dos es miraren, de cop tenien por. Aclaparats per la consciència brutal que la seua vida ja no valia res. Perquè en aquells soldats no havia cap rastre d'humanitat. Estaven en mans d'animals salvatges, poderosos, incontrolats, brutals.
De sobte, un d'ells es llençà sobre Eva, i amb una urpada bestial li va arrencar la camisa.
Arnau recorda ben bé la cara d'aquells soldats en veure l'únic pit que li quedava a Eva.
Bocabadats, muts, durant uns segons esgarrifosos, fins que el més alt va cridar, tot i mirant-la amb repulsió:
-C'est dégoûtant! Quelle renarde saloparde!
I, l'altre, va disparar una ràfega que no va encertar l'Arnau de miracle.
El que havia parlat va agafar una granada i trontollant, encara amb la boca oberta, la va llençar arreu manera. Però va fallar i va explotar entre l'herbam de la selva.
Quan l'altre soldat enarborava un ganivet enorme i es llençava contra Arnau amb intenció d'esquarterar-lo, va ocórrer el miracle. De dins del bosc, va sorgir una girafa, la girafa més enorme que mai no havia vist.
Estava espantada i enfurida per l'explosió.
Aleshores tot va anar ràpid. En eixir, aquella bèstia va arrossegar un dels soldats deixant-lo malferit i estès a terra.
L'altre es va posar a cridar mentre l'apuntava terroritzat amb la metralladora encallada.
Eva i Arnau es miraven aquella escena paralitzats, perquè, de sobte, aquell magnífic animal va ajupir el cap torcent aquell coll llarguíssim i, d'una mossegada, li va arrencar una orella a aquell soldat.
Després, majestuosa, sense fer cas dels crits esgarrifosos del pobre mutilat, l'animal redreçà el seu coll, escopí aquella despulla sagnant i, mirant Arnau i Eva, va marxar de nou cap al boscatge.
Eva, sempre a punt, li va fer una fotografia.


Foren bons temps, aquells per l'Àfrica. Perillosos sí, però bons temps.
Arnau, de tant en tant, ho recorda. Fins i tot, li s'ha passat pel cap alguna que altra volta escriure un conte per a infants: "...l'heroïna en seria una girafa que..."
Sempre riuen quan ho recorden, però callen de seguida, no pel què els hagués pogut passar, sino pel que van veure durant aquells dies, impotents.
Eva n'ha fet un acudit, d'aquella història. Ella sempre té un acudit per tot, sense cinisme. És una dona incombustible, sempre en moviment, en lluita, directa i ferma. "Arnau, li devem la vida al càncer de mama."
Arnau, Mariví Miralles, és un escriptor de bastant èxit i publica arreu del món.














II





En arribar a la porteria, Arnau, s'acosta a una bústia metàl·lica on hi ha escrit amb lletra pulcra i clara:
Arnau Moll i Ferrando. 5é. Àtic.

L'obri amb la clau que duu preparada a la mà, i mira a dintre.
Hi ha tres cartes.
Una és de sa germana. L'altra és de l'Umberto i ve d'Itàlia.
La tercera, més gruixuda, se la va enviar ell mateix des de la Immobiliària, i conté còpia de certs documents ben comprometedors per a Rotglà i Gutiérrez i,també, per a cert regidor de l'ajuntament. Va pensar que podrien fer-li falta.
Amb les cartes a la mà, sense obrir-les, puja l'escala a un ritme viu.
Mai no agafa l'ascensor.
Al tercer, s'atura i saluda la Elionor que juga sola al replanell. Està donant-li de menjar al seu Baby Born, l'Ovidi, li explica.
De segur que Maria, sa mare, està netejant el pis i li ha demanat que jugue a fora.
Maria té la porta entreoberta, se la sent cantar.
Quan gira el tram d'escala que l'enfila al quart, veu a Elionor com agafa el seu Ovidi i li fa dir adéu amb la maneta.

En arribar a casa, va dret a l'habitació i es despulla.
Penja a l'armari l'abric, els pantalons, la corbata i la jaqueta, i deixa curosament la roba interior i la camisa a un cistell de vímet.
Després de guardar les sabates a la capsa corresponent, agafa el cistell i, tot nu, va fins la cuina on és la rentadora.
No aparenta de bon tros l'edat que té, conserva una perfecta forma física.
Encara que fuma cigarrets i tabac de pipa, procura no descuidar-se i, regularment, va a la mar per nadar al menys mitja hora cada dia. Si hi ha marejada, va a la piscina.
Però el que més s'estima són les llargues caminades, amunt i avall, per qualsevulla senda de muntanya i encinglerar-se per les serres.

Hi posa la roba, el sabó, i el suavitzant; memoritza el programa adient, i l'engega.
Abans de dormir ho estendrà i demà ja farà per planxar-ho.
De bon matí, abans d'anar a la faena, ja havia endreçat la casa. Té una persona que li la neteja dues voltes per setmana, però a ell li agrada fer aquella faena. Sempre comença per la cuina, obsés per tenir-la sempre neta i, a poc a poc, sempre hi fa, encara que superficial, una neteja més general a tota casa.
Ja li diu la Virtuts, què no sap ben bé "pa què coño ma contratao er señorito, si siempre lo tié to tan limpio y relusiente que parese que venga otra antes que yo a limpialo". Però la Virtuts se l'estima.
Mai no oblidarà el que va fer l'Arnau pel seu fill gran. Sempre a punt, al seu costat per fer el que calgués per ajudar-la a lliurar-lo de la droga

Després de dutxar-se i ben afaitada la barba, es vesteix més d'esport, es posa colònia i surt de casa.
L'Elionor no hi és al replanell de l'escala. La porta de sa casa és tancada. Però la sent cantar-li una nana al seu Ovidi.
Somriu, i segueix baixant l'escala.


Al carrer, gira a l'esquerra i marxa a pas viu cap el Mercat del Bort que mai no tanca abans de les nou.
Té el temps just per fer-hi la compra.
Mentre s'afaitava s'ha decidit per cuinar. Tenia alguna cosa que celebrar.
Com és a prop, ben prompte arriba a l'entrada i, acostumat a fixar-se en tot, s'adona d'una dona que, des d'un cantó, se'l mira de forma indecisa i nerviosa. Sembla que vol dir-li alguna cosa.
Però, algú passa i la dona se'n torna enrere i s'amaga entre les ombres del carreró del Bort, on no arriba la llum de les faroles.

Ell avalua aquell succés, però no s'atura i més atent al seu voltant entra al mercat.
S'adreça directament a la pescateria del Roig mentre no para de pensar què voldria aquella dona. Està segur que se'l mirava. No la coneix.
Pep el Roig, un vell camarada, l'ha vist i el saluda alçant una mà, mentre acaba de despatxar la única clienta.

-Com va, Pep? Necessite rap i clòtxines. Com ho tens?
-No hi ha cas Arnau. Hui no ha estat bon dia i tinc de tot. Ei! T'has afaitat la barba!
-Ja ho veig. Per mi és una sort - diu l'Arnau, somrient i sense fer cap referència a la barba - Posa'm aquest. Treu-me els lloms i m'empaquetes la resta. De clòtxines, en tindre prou amb un quart de quilo.

Amb la compra a la bossa verda de "Pescateria El Roig. El més fresc", Arnau s'ha aturat a prop de l'eixida i ha comprat caquis durs de la Ribera, una aranja, algunes llimes i uns ramellets de porradell, julivert i estragó ben frescos.
Quan surt, mira encuriosit la cantonada. Aquella dona encara hi és i se'l torna a mirar fixament.
Però aquesta vegada ningú passa i, fent un gest per donar-se coratge, sembla que més decidida, li s'acosta.
Arnau, amb una bossa a cada mà, tensa la musculatura, s'atura i l'espera.
L'observa mentre s'acosta.
Té bona figura, no massa alta. De cabells negres.
Duu una caçadora vaquera i, a sota, porta una brusa massa gran i massa descordada. Falda també vaquera, just per dalt els genolls, i bambes roges.
Quan és a prop, li veu la cara.
És jove, d'uns trenta anys calcula. Bonica, però massa maquillada. Ulls verds, boca carnosa, cara ovalada, de pell fina i cuidada. Les narius, lleugerament obertes.
De sobte, aquella dona s'atura, com si hagués arribat a una marca predeterminada i invisible, i amb veu impostada, tractant d'imitar un parlar i uns modes que, Arnau de seguida ho endevina, no són els d'ella, li diu:

-"Guapo". Te'ns gana de fer-ho?. Sóc nova de trinca. Si vols, només per setanta euros, anem al carreró i m'estrenes. No duc bragues.

Ho diu massa de pressa. Maquinalment, sense cap èmfasi. Com aquell actor novell que s'espera tot nerviós al moment d'entrar a escena i dir la seua única frase. Tan preocupat per no oblidar-se del text que, quan surt, s'oblida d'interpretar el personatge.
Immediatament, després de parlar, Arnau veu sorprès com es repassa amb poca traça els llavis amb la llengua i, alhora, li mostra un pit superb, blanc i perfecte, que acaba en una corona rosada on un mugró l'apunta ert de fred.

Arnau se la mira i somriu. El seu somriure és una arma perfecta, aclaparadora.
Passen uns segons eterns per a ella i, per fi, Arnau, li contesta:

-Bé. Però anirem a ma casa. És ací al costat. Agafa tu aquesta bossa.

Ella, tapant-se el pit, cordant-se de pressa la brusa, agafa la bossa que li ofereix Arnau. Ho fa tota capcota i impulsiva. Després, obedient, el segueix quan ell comença a caminar. Cap dels dos no diu res més.
Arnau marxa davant; ella, dues passes per darrere. Ell s'adona i redueix la marxa, s'atura i espera que ella arribe al seu costat.
Quan tornen a marxar, ara plegats, Arnau li pregunta:

-És la primera volta?

Ella no pot dissimular el que li provoca aquella pregunta directa i empal·lideix a pesar del maquillatge. De sobte, a Arnau li sembla una bestiola perduda i atemorida.
Primer, sorpresa i desarmada, li contesta un no temorenc i fràgil, però adonant-se, afig massa de pressa:

-Què va, tio! Però et jure, que no te'n penediràs.
-Espere que així siga. - diu l'Arnau - Au! És ací. Cinquena planta. A l'àtic. - i en entrar, afig- Jo sempre puge per les escales. L'ascensor és allà. Tu tries.
-Jo, jo pujaré per l'ascensor. Vols que et
puge les bosses?- Diu ella volent dissimular que està ben nerviosa-
-Bé. T'espere a dalt. - I l'Arnau deixa les bosses a terra i enfila l'escala.

Ella prem el botó i s'obri sense soroll la porta corredissa. Un espill de cos ocupa tota la paret oposada a la porta i el que hi veu, la intimida. No s'hi reconeix.
Li entra pànic i vol marxar.
Deixa les bosses al terra de l'ascensor i quan, des de fora, va a prémer el botó de l'àtic i anar-se'n, pensa que ja s'ha fet enrere massa voltes. Que aquesta és la definitiva, que no hi ha cap més eixida.
Necessita diners siga com siga i no en té prou amb el sou que guanya a la tintoreria.
S'empassa la por, els nervis i la vergonya i, pensant en la seua filla, intenta no plorar i entra.

Al poc, l'ascensor comença a pujar i, Arnau, que s'havia aturat al tercer, en escoltar el brum del motor de l'ascensor, somriu, i segueix pujant més de pressa.
Aquella xica intenta calmar-se i es repeteix una i una altra volta que ha triat bé. Què sembla una bona persona. Que serà només una estona, que tancarà els ulls i passarà de seguida. Que només li'n calen cinc més i podrà pagar el lloguer del pis d'aquest mes.
De sobte, s'atura l'ascensor sense soroll i s'obri de seguida la porta corredissa. Ella, a penes si té temps d'engolir-se com un glop aquella angúnia i refer-se.
Però no hi ha ningú al replanell.
La porta de l'àtic és mig oberta i la llum que en surt li dibuixa una sendera.
Agafa les bosses, alena, i amb quatre passes travessa el replà.
Espenta la porta, i entra.

-Hola?

Fa un olor agradable, masculí, però agradable.
L'entrada està moblada senzillament, però amb elegància. Només un aparador llarg i de fusta massissa i clara, una perxa i un paraigüer.
A sobre l'aparador hi ha un llum encès: una estàtua femenina i nua que, dempeus, ofereix un globus que irradia la llum precisa. Al seu costat hi ha una plàtera allargada de vidre roig amb unes claus.
A la paret pintada de blau pastel, la perxa i marcs i marcs amb fotografies. El paraigüer roig, de terrissa lacada, conté un paraigües gran i negre, rematat amb un mànec senzill de fusta sense treballar.
El rebedor acaba en una estança enorme que s'obri cap a la seua esquerre. Mentre el travessava creu haver vist una girafa a una fotografia.
A la dreta hi ha una porta cristallera, està tancada i, més enllà, una altra més ampla i corredissa que és oberta.
Per eixa porta s'aboca Arnau.

S'ha tret la caçadora i s'ha pujat les mànigues de la camisa negra. Porta un davantal de cuina amb un estampat que és un quadre d'algú famós que ella no recorda.
Arnau va cap a ella, li agafa les bosses i li diu :

-Jo agafaré açò. Tu seu. Posat còmoda. Ets a ta casa.

Ella es deixa agafar les bosses i pregunta:

-On anem a...? - i comença a descordar-se la brusa.

Arnau somriu i li diu.
- Després, després. No hi ha pressa. Tu seu i posat còmoda.

-Però?

-Què res. En tindràs prou amb dos mil euros per tota la nit?

-Com? Dos mil euros? - A ella li se il·luminen els ulls cobejosa. Però es controla i més recelosa, i encara més sorpresa i confosa, afegeix:

-Per tota la nit? És clar, és clar. Va bé. - i afig decidida - Però els vull ara.

Arnau deixa les bosses a terra, s'adreça a una prestatgeria que cobreix tota la llargària d'aquella sala i agafa la cartera.
Treu un feix de bitllets i li'l dóna.

-N'hi ha uns vuit-cents cinquanta. Serà com un senyal. Jo tinc gana i vaig a preparar sopar. Tu, com si estigueres a ta casa. El wàter és darrere d'aquesta porta. T'agrada el rap? - diu l'Arnau, agafant les bosses i entrant a la cuina.

Ella, atabalada, sense saber que dir, s'escolta dient que sí.
Està atordida. Amb aquell munt de bitllets a la mà, sense saber que fer.
Ell és a la cuina regirant atuells i... xiulant!
Només fa que pensar que ja en té prou. Només li'n calien quatre-cents.
Les orelles li piten, el cap és una olla que vol explotar.
Es decideix, per fi. Ja sap el que farà
Va cap a la porta d'entrada. Camina de puntetes, sigil·losa.
Se n'anirà.

-Si te'n vas, dóna un cop sec al tancar la porta. És per la humitat.
Però si vols quedar-te, tinc vi blanc a la nevera. Si destapes la botella en prendre'm una copa.

Ella, s'atura en sec. Avergonyida.
Sorpresa en la fugida quan havia acceptat els diners, sent una estúpida mala consciència que li fa dir:

-Sí. Em fa falta una copa. - i es mossega la llengua, i es diu idiota.

Guarda els bitlles a la butxaca de la falda i entra a la cuina.
Arnau la mira un segon mentre raspa la carn d'una nyora que tenia a remull en aigua tèbia i somriu una altra volta.

-També hi ha formatge fresc de cabra. - diu ja sense mirar-la i agafant una altra nyora d'un bol de vidre amb aigua.

Ella obri la nevera i treu la única botella. No està massa freda.
La deixa a sobre el marbre blanc del banc de cuina i, ajupint el cap, troba a la nevera, més amunt, el formatge.
Arnau ja destapa la botella i ha col·locat a la seua dreta dues copes altes i fines.
Amb un "plop" surt el tap i mesura el vi. Ella se'l mira inquieta.

-Aquest vi no vol que estiga molt fred, només fresc. A penes porta mitja hora a la nevera. Espera't que talle el formatge. - diu l'Arnau, mirant-la.

Obri un calaix i agafa un ganivet estrany, de punta bífida i corbada. Ella pensa que no n'ha vist mai. Arnau talla quatre llesques gruixudes i, punxant-ne una amb l'estranya punta del ganivet, li diu:

-Prova'l i fes un glop de vi de seguida.

Ella obeeix i s'enduu una altra sorpresa. La barreja és deliciosa. Se'l mira una altra volta i, per primera vegada, també somriu.
S'hi troba bé. Per uns moments ha oblidat perquè és allí. I, com quan era petita, juga a imaginar que és a un altre lloc i en una altra circumstància.
És un joc d'autodefensa, per preservar-la.
Des que era petita, sempre li ha anat bé. N'és una experta.

De sobte, mentre torna a beure vi, Arnau s'ha convertit en un home que l'estima, un amant meravellós, i aquesta casa, és sa casa.
Res a vore amb el Nano, li ve al cap com una agulla, aquell mardà que la va prenyar i la va deixar tirada.
" ........ què estàs embarassada? I a mi que em contes. Hem follat i prou. La resta és cosa teua. Ei! No pensaràs que lo nostre era res seriós, veritat?".
Però sí, ella s'ho pensava. Se l'estimava. L'havia estimat des del primer dia.
Perquè era amable i educat. Guapo i amb un somriure meravellós. Perquè la respectava, i en les llargues passejades, agafats de la mà, havien fet un munt de plans plegats.
El Nano era el fill pubill d'un ric empresari del poble i estudiava carrera.
Ella no va voler escoltar sa mare. No va fer cas de les seues advertències i, massa tard, s'adonà que tot allò havia sigut pura estratègia de mascle per mullar.
Una estratègia cruel en la que ella, ben enviscada, havia quedat del tot atrapada.
Per uns instants, li torna aquella terrible sensació de buit, de fragilitat immensa, de derrota total, mentre recorda aquella boca i aquell somriure que tant va arribar a estimar. Aquella cara que un dia malhaurat es va convertir en una màscara terrible, que li va prendre totes les il·lusions, que va matar la fantasia dels dinou anys.
Aquell somriure malsà la va despullar de tot, li va arrencar la innocència i els somnis. La va deixar nua, sense res més que la vida que ja no volia.
De sobte, es recordava estremint-se d'aquella terrible sensació...quan s'enlairava surant en un buit immens, ingràvida, sense reconèixer ningú ni res, només la cara del Nano que li ho havia arravatat tot.

Mai no va sentir odi, només humiliació i despreci, i un profund desassossec que encara la desespera. Però van sobreviure, ella i la seua filla.
De vegades, quan en pensa, no sap encara ben bé com. El que sap del cert, és que mai més l'han de véncer d'aquella manera. Va decidir que lluitaria, que faria el que calgués.

Per això, hui, anava a fer de puta només sis voltes.
Sis per setanta, quatre-cents vint euros. Havia calculant a plors, tancada a la seua habitació la nit passada, quan totes dormien.
Perquè, a mitja tarda, l'ama del pis l'havia escridassada per telèfon.
Cridava amenaçant-la de fer-les fora si no li pagava en tres dies. Que ja n'havia tingut prou, paciència. I que no li s'acudís refregar-li més la filla per la cara, perquè res no canviaria la seua decisió.
Tot això i més, li va dir aquella puta beata enfurismada.
En penjar el telèfon, va donar gràcies perquè sa mare s'hagués endut la Clara a passejar al moll i va plorar amb una desesperació total.
Però ja no li cal, aquest home li ha promès un dineral. No, ja no li cal vendre's sis voltes, en té més que prou a la butxaca i espera acabar prompte. Li podrà pagar a aquella bruixa matxutxa de "Doña" Palmira.

Tot açò, li bull pel cap durant un instant de vertigen.
És sent confortada tocant l'embalum dels diners a la falda. Però és una freda sensació de meta aconseguida. Perquè de sobte en recorda el preu i l'ompli el desassossec i una por que la glaça.
Tal com li ha ensenyat amargament la vida, ningú no dóna duros a quatre pessetes.
Què voldrà de mi aquest "tio"? Es pregunta mentre li torna la gana de fugir.
D'esquenes a ella, Arnau, que renta les clòtxines a la pica, li diu, fent-la tornar del tot :

-Seu a la sala. No cal que t'estigues ací dreta. Jo me n'ocupe de tot. Ves-hi i posat còmoda. Fes un vol per la casa, si vols. A la sala hi ha llibres, pots posar música. També hi ha una tele. Tinc fotografies a dojo i una terrassa. Ja t'avise jo, quan siga el sopar a punt.

Arnau s'atura, la mira, i veu a la seua cara els rastres de tota aquella pensada que la rosega i diu:

-Vinga, relaxa't. No hi ha engany. No sóc res del que et rondina pel cap. Només vull companyia aquesta nit. Celebre alguna cosa i no desitge estar sol.
Tot va bé, tranquil·la. Confia en mi. És així de senzill.
Els diners no tenen importància i a tu, pel que sospite, et fan més falta.
Au, relaxa't, e
ts a ta casa. Prompte estarà el sopar, ja veuràs com pagarà la pena.

I Arnau somriu, li fa l'ullet, i torna a rascar clòtxines, mentre la mira i espera una resposta.
Ella pensa en un altre somriure terrible, però és un instant i, de seguida, es deixa endur per aquells ulls de l'Arnau que la miren altra volta i que, com mai, li inspiren la confiança que necessita. Somriu també i diu sense impostura:

-Sóc Ariadna. Tens telèfon?

-Per fi! Tant de gust, Ariadna. Jo sóc Arnau.
El telèfon deu ser per la prestatgeria. És roig, dels antics, però funciona.

Mentre es presenten, cap dels dos es mou d'on és.
Ariadna afig un gràcies sufocat i surt de la cuina.
Arnau es mossega un llavi, pensa que l'ha convençuda i que no se n'anirà. Es torna cap a la pica i continua rentant i rascant les clòtxines mentre cantusseja una cançó estranya.

La sala és gran, quasi tan gran com tot el seu pis; pensa l'Ariadna.
Una catifa rogenca cobreix tot el saló.
Al fons, dos sofàs i un selló, acarats a una xemeneia. Tots tres de color diferent, envoltant una taula baixa de fusta clara.
No hi ha llum al sostre. Només tres làmpades que, a sobre de sengles tauletes baixes, escampen la llum precisa i li donen una atmosfera càlida i confortable a aquella sala.
A la dreta, la prestatgeria immensa, plena de llibres i mil i un detalls que no pot distingir.
A l'esquerre, una paret, atapeïda de fotografies emmarcades i alguns quadres, arriba fins una porta corredissa i guarnida amb unes cortines clares. Al darrere dels vidres s'endevina la terrassa que no està il·luminada.
A l'altre costat de la porta corredissa hi ha una taula gran, rectangular, escortada per quatre cadires i amb un gerro a sobre que conté precioses flors de iris.
Tancant el rectangle de la sala, dues portes i la paret on és la xemeneia.
Tot el conjunt desprèn un aire d'elegància i comoditat. Però no hi veu la tele enlloc.

Al final de la prestatgeria, amagat darrere un munt de llibres, hi troba el telèfon.
És roig, d'aquells de roda.
El despenja divertida i, en sentir el to, va posant el dit als forats fins marcar el número de sa casa.
Al cap d'un moment, escolta la veu de sa mare:

-Si? Diga! Qui és? Qui és ?

Ariadna se la imagina cridant-li a l'aparell, espantada, perquè sa mare associa el telèfon amb notícies de desgràcia. No li ha agradat mai no poder veure la cara de qui li parla. Ariadna, agafa aire i contesta provant de semblar segura i serena:

-Sóc jo, mare. L'Ariadna. I la nena?

-Ariadna! Quin ensurt! Ha passat res?

-No mare, no. I la nena? - insisteix l'Ariadna, fent temps per asserenar-se.

-La nena està dormint. Acaba de gitar-se. Espere que no l'haja despertada el soroll d'aquest invent del dimoni. No s'ha volgut acabar el sopar, saps? Només s'ha menjat quatre molletes de lluç i tres mossos de bleda bullida. Això si, filla, els pinyons... Ai senyor! Perquè li he llevat de les mans la bossa, sinó se l'acaba. Però està feta una doneta, saps. No m'ha deixat escurar. Ho ha fet ella. Després se n'ha anat a l'habitació a estudiar. Diu que demà té un examen... i m'ha dit tota la lliçó, de pe a pa, sense enganyar-se. És ben sabuda, la meua xiqueta.
S'ha adormit al sofà com un angelet i l'acabe de gitar fa una estona.
I tu? Com et va eixa nova faena?

Ariadna creu advertir una segona intenció darrere la paraula faena, però contesta:

-Millor del que no em pensava, mare.
El "jefe" m'ha dit de quedar-me a fer unes horetes més. Perquè li falta gent. Que me les pagarà bé. Així que arribaré a la matinada, no patisques.
Et trucava per avisar-te.

-Ja. Hores extraordinàries. - i Ariadna escolta com sa mare sospira i afig: - Fes el que cregues que deus fer. No t'amoïnes per la nena.

-Gràcies mare. Bona nit. No m'esperes desperta.
T'estime.

-I jo a tu, filla meua. I jo a tu. Bona nit.

Ariadna s'espera fins que sa mare penja.
Quan ho fa, penja el telèfon ella. Està emocionada i es frega un ull sense adonar-se que està maquillada.
Fa un gest d'enuig i enfila cap a la porta que dóna al wàter.

Arnau a penes ha sentit la conversa, però n'ha tingut prou amb la primera frase.
Ara sap del cert que no s'havia equivocat. Un encert total. La seua intuïció no li ha fallat.
Somriu i es concentra satisfet en la cuinada.

Ha tret el rap de la bossa i n'ha seleccionat un dels lloms.
La resta, ben embolicada en plàstic enganxós, l'ha guardada al congelador.
Ara talla aquell llom per la meitat i reserva els dos turnedós a un plat que cobreix amb un manoll de julivert fresc.
Agafa un veixell adequat i hi aboca un got d'aigua i mig del vi blanc que bevien.
Tot seguit, ho posa al foc.
Mentre s'espera que arrenque el bull, pela l'aranja, la llima i una taronja navelina que agafa del rebost.
Quan acaba, ben pelades, en tria dos gallons de cada i talla a dauets la resta, reservant-ho en un plat que tapa amb un altre de cap per avall.
El brou del perolet ja bull.
Es renta les mans acuradament i, després, sense pressa, se les eixuga amb un eixugamans. Es penja el drap al muscle i aboca les clòtxines ben netes al brou que bull, ho fa amb cura, procurant que no esquitxen la vitroceràmica.

Ariadna seu al bidé.
És llava el sexe amb aigua tèbia i un gel detergent que ha comprat aquest mateix migdia a la farmàcia. Es cert que no portava bragues.
Procura no pensar i s'estrem quan la mà dreta frega per tercera volta el clítoris, però s'atura.
Renta amb més aigua aquell sexe ple d'espuma i nota el delicat i evanescent perfum a tarongina del detergent.
En acabar, s'eixuga amb una petita tovallola que també ha tret de la seua bossa de mà. Ho fa amb cura i lentament.

Després es posa dreta.
Les cames rectes, les natges dures i plenes.
El sexe brillant mostra uns llavis rosats i delicats, com fulloles d'alguna flor carnosa i exòtica.
Desfà el nus que li subjecta els faldells de la brusa i que s'havia fet perquè no es mullara.
Agafa la faldilla que havia deixat ben plegada a sobre un tamboret i se la posa.
Després, s'atansa al mirall.
El que veu l'aclapara.
No es tornarà a maquillar. Decideix treure-s'ho tot.
De sobte li fa vergonya no dur bragues.

Arnau, per fi, vocalitza la cançó de ritme estrany que murmurava, ho fa en veu baixa.
Els musclos duen bullint a penes uns segons i s'obrin de pressa.
Els treu amb una escumadora i els deixa a un bol que tapa amb un plat.
Enretira del foc el perolet on han bullit les clòtxines, i agafa una paella de mànec.
La posa al foc i, quan és calenta, hi aboca els dauets dels cítrics, la polpa de les nyores i una mica del brou de cocció de les clòtxines. Ho remena i, quan bull, afegeix els musclos sense closca.
Rectifica de sal i pebre, ho regira una mica més i ho deixa reduir a foc lent i suau.

Ariadna s'ha tret el maquillatge. Està més guapa i s'hi troba més segura.
Guarda el raspall a la bossa, i la tovallola, i el tub de detergent per a la higiene vaginal, també.
Com en un acte reflex, torca les gotes de la pica i del terra amb unes quantes tovalloles de paper. Les ha agafat d'una capsa que hi ha a sobre d'un moble de portes cristalleres que guarda tovalles gruixudes i acolorides.
Satisfeta, tira el bolic de paper mullat a la tassa del wàter i prem el botó que la desguassa.
Abans de sortir, mira una altra volta els prestatges de vidre que hi ha a la dreta del mirall i repassa els efectes d'afaitar i la botella de colònia masculina que ha obert per comprovar-ne el bon gust de l'Arnau.
Tot és en ordre, com era abans de regirar-ho ella.

Obri la porta i, al mateix temps que li arriba la flaire de l'escabetx, sent cantar l'Arnau una melodia estranya.
No entén res de la lletra.
S'aboca per la porta de la cuina i pregunta:
-Què és això?

Arnau es torna cap a ella amb les mans en l'aire, unes gotes li regalimen des dels dits cap a les palmes. Mentre s'atansa a l'aixeta, li contesta amb una veu seriosa que imita un cambrer afrancesat:

-Tugnedó de gap amb escabetx de musclos. Madame... Una delícia del guestaugant Àbac de Bagcelona. El fuguit de la gana i de l'agt del cuineg Xavieg Pelliceg.

Ariadna riu. Li s'encenen les galtes.
El seu riure és fresc i natural. Ell riu també i s'adona que ja no va pintada. És més bonica encara.
-No, no. Volia dir això que estaves cantant. - I Ariadna s'acosta al banc per servir més vi a les copes.

-Ah, és clar. - Diu ell, encara rient i sense deixar de mirar-la- Estava esquarterant una melodia libanesa.

-I què cantaves? No n'he entès ni papa.

Arnau li recita el poema en àrab i veu com ella fa un posat de sorpresa incrèdula. Amb la boca oberta, està còmica. En acabar, li'n tradueix la lletra:

-Per fi, el sol s'amaga.
La lluna ens farà costat
i romandrà més enllà de la serra.
La nit perfumada ja ho sap
i tampoc no encendrà les estrelles.
Vine a mi, estimat,
ningú no ens vorà aquesta nit
abraçar-nos damunt l'arena.

-Ës més o menys una traducció aproximada.- Explica l'Arnau- Però anem a parar taula que al sopar li queda un no res.

L'agafa de la mà, ella no s'hi resisteix, i la porta a la sala.
S'aturen davant la taula que, a més de les flors, també té alguns llibres i cartes.

-Ajuda'm a treure tot açò. - Diu l'Arnau.

Ella agafa dos llibres i s'adona que són escrits en llengües diferents. N'agafa la resta i segueix l'Arnau, fins una altra habitació més petita, i els deixa a sobre d'una taula on hi ha un ordinador portable, al costat de les cartes i periòdics que ha deixat l'Arnau.
Tornen a la sala. Arnau s'ajup i obri un calaix d'un moble de fusta rogenca.
D'allí, en treu un tapet blau, de fil, i dues tovalloles també de fil i blaves. Li ho dona a l'Ariadna, i diu:

-Para-ho tu, que jo vaig a pels coberts i les copes.

Marxa cap a la cuina i, Ariadna, amb tot allò a les mans, palplantada, se'l mira.
És alt, fort i... té bon cul.
Deu ser prou més major que ella, pensa, però està molt bé. Té unes mans grans i fortes, l
'esquena és recta i musculada. El seu caminar és àgil, atlètic, com el d'un felí. Per darrere, els seus cabells tampoc no tenen canes.
Fins ara no s'hi havia fixat, capficada i nerviosa com anava, però pensa que és un home que, en altres circumstàncies, hauria avaluat de seguida com d'aquells per sucar-hi pa.
S'estremeix. Enretira les flors, les deixa a terra, i escampa el cobretaula amb un moviment expert. Posa les dues tovalloles, torna a col·locar el gerro al centre i marxa també cap a la cuina.

Arnau ha deixat els coberts i les copes al banc de cuina i ara posa un rajolí d'oli verge d'oliva arbequina a una paella.
Mentre l'oli s'escalfa, tria un ganivet i els millors brots de les herbes aromàtiques. Ho deixa al damunt d'una peça de fusta negra i gruixuda per tallar-ho després i, com que l'oli ja és al punt, hi afig, després de salar-los lleugerament, els turnedós de rap.
És quan Ariadna entra i, sense dir res, agafa els coberts i les copes.
L'aroma de la cuinada és subtil i saborós. També té fam i se li fa la boca aigua.

Mentre és cou el peix, l'Arnau que no l'ha sentida entrar, talla finament les herbes i després remena l'escabetx adonant-se que ja té la consistència adequada.
Afig un rajolí d'oli verge, i una bona cullerada de les herbes aromàtiques acabades de tallar. Tot seguit, ho remena amb una cullera de fusta.

Ariadna se'l mira quieta, atenta a cada moviment i gest d'expert que fa quan emplata el sopar.
Ha posat cada llom a un plat fondo i blanc. Amb una cullera, aboca a sobre del peix l'escabetx de musclos i cítrics que fumeja.
L'aroma és intens i superb.
L'Arnau, ràpid i fent un gest amb els dits, assenyalant-la, agafa la mateixa paella on ha cuit el peix. La deixa al foc i hi posa una cullerada de sucre i els gallons que havia reservat. Els remena i remulla amb el suc espès d'oli i sucre caramelitzat i després els col·loca, acuradament, a cada plat.

Ariadna es torna de pressa. No vol que la sorprenga allí plantada, mirant-lo embadalida. Va a la sala. Es treu la caçadora i seu a taula.
Ara els ulls li brillen de forma força expressiva.

Arnau surt de la cuina amb un plat a cada mà. És quan ella s'adona que va descalç.
Arnau somriu, i els seus ulls blaus la miren desarmant-la del tot.
Quan li posa el plat al davant, li diu de forma còmica:

-Madame.

Arnau, ert com un majordom que s'ha engolit un pal, deixa també el seu plat a taula i se'n torna tot estirat i rígid cap la cuina.
Ella, divertida, el veu per la porta oberta com agafa la botella del vi blanc i torna amb el mateix posat còmic per servir-li vi.
Després, fa una reverència que la fa esclafir de riure i seu a taula amb un somrís.






III



Durant el sopar parlen de tot.
Però, astutament, ell condueix la conversa i, a poc a poc, sense que Ariadna s'adone, fa les preguntes precises i en el moment adequat per assabentar-se'n de la seua vida.
Ell sap com treure informació. No només de les respostes que li dóna, també del que ella li pregunta i del que no diu.
Per fi, a les postres, quan tasta per primera vegada en la seua vida els caquis durs de la Ribera, Ariadna es sincera del tot i li confessa perquè hui volia vendre el seu cos només sis voltes.

-............. em paguen vuit-cents seixanta euros al mes. Amb això, si no hi ha imprevistos puc tirar endavant si compte els tres-cents deu de la paga de ma mare. Però fa tres mesos vaig haver de canviar-me la nevera i dur a ma mare a un fissio que em cobrava cinquanta euros per sessió i se'm va desbaratar tot el pressupost.
Li vaig demanar a la senyoreta Palmira, l'ama de pis on visc, que em donara més temps per pagar-li el mes i no em va voler escoltar.
Ara li dec quatre-cents euros del mes passat i m'ha donat un ultimàtum.
No sabia que fer, a la faena m'han dit que res d'avançar-me la paga i ........

Arnau no l'ha deixa acabar i li diu:

-Ja no has de preocupar-te per això. Tindràs quan te'n vages els dos mil euros que t'havia promès.

I fent una pausa, Arnau afig:

-D'això,........, t'interessaria treballar per mi?
Seria una faena fàcil. Et pagaria millor i tindries casa i sense lloguer.

-Com? Una faena i casa?

l'Ariadna va de sorpresa en sorpresa.
Li ha contat la vida a un estrany amb qui ha de follar per dos mil euros i que ara li ofereix casa i faena.
De sobte, es posa seriosa, li canvia l'expressió de la cara.
Pensa que ha descobert l'entrellat de tot plegat:

-Vols que siga la teua puta particular i que et cuide la casa i et rente la roba, és això?

Diu enfurismant-se i llençant amb ràbia la tovallola damunt la taula.
Arnau se la mira compungit, alça les mans tractant de calmar-la i diu:

-Ho has entès mal o jo no m'he explicat bé.
No va d'això el que jo et propose. No seria capaç.
Escolta'm. Tinc vàries cases per la ciutat. Estan moblades, però no hi viu ningú. És una llàstima ja ho sé, però per raons de treball no vull llogar-les. Canvie de faena bastant a sovint i puc necessitar traslladar-m'hi. El que t'oferisc és que vages a viure a una d'elles amb la teua família.
No hauràs de pagar-ne res. Només habitar-la.
A més, si vols, podries ser una mena de secretària per a mi. Arribarà correu al meu nom a eixa adreça i tu, me'l faries arribar. L'altra part de la faena seria dinar o sopar plegats, ací a ma casa, a la teua, o on tu vullgueres.
Sols o acompanyats, com més t'estimares.
Ah, i de tant en tant, viatjar a l'estranger per visitar amics que també tenen fills com tu. Et podria donar dos mil euros al mes i seguretat social i, si van bé els negocis, algun pessic extra.

I l'Arnau obri les mans esperant, curiosament ansiós, la seua resposta.
Ella se'l mira amb la boca oberta.
Una mescla de sensacions la sacsegen. Alhora sent vergonya pel que li ha dit tota enfurismada, incredulitat davant d'aquella oferta increïble i una gana immensa de que siga certa.
De primer es posa roja i inicia una disculpa, però, no n'està del tot convençuda i diu:

-I això és tot? Res més? Si estàs burlant-te de mi .......

Arnau no la deixa continuar.

-Mira que n'eres de malpensada. Però és just que ho sigues, perquè, malauradament, la vida ens fa ser desconfiats. Malfiem tant que no som capaços de veure la sort o la bonesa quan la tenim al davant. Sempre anem buscant on és la trampa, perquè no volem cap més dany ni humiliació. Però tot el que t'he dit és cert, creu-me.
Espere encara la teua resposta.
Si dius que sí, jo també confiaré en tu i et contaré un secret.

Ariadna està confusa, per una banda vol creure-se'l, ho desitja; per una altra, encara desconfia. Són massa anys bregant per la vida i entropessant amb gent, homes quasi sempre, que se n'han aprofitat d'ella per deixar-la tirada després.
No sap que fer, ja no aguanta més i plora.

Arnau la deixa plorar. No diu res. S'espera.
Quan ella alça els ulls, humits i brillants, per dir alguna cosa; ell, la fa callar amb tendresa i s'alça i camina cap on és el telèfon.
El despenja mentre ella el mira fixament, i marca el número de sa casa. L'ha memoritzat mentre Ariadna el marcava.
Sap la durada del tentineig d'aquell rodet per a cada dígit.

Ella no sap amb qui vol parlar i dubta si alçar-se i anar-se'n, o esperar.
S'espera. Perquè, de sobte i esverada, compren on crida i amb qui parla.

-Bona nit, senyora. És vostè la mare de l'Ariadna? ........... No, no. Estiga tranquil·la que no li ha passat res. Perdone que la moleste, el meu nom és Arnau Moll i Ferrando i li cride de part de la seua filla. ................ No, no, tranquil·la. Tot va bé, no li ha passat res. Mire, el cas és que acabe de contractar-la i m'ha demanat que li diga que demà, cap al migdia .........

L'Ariadna s'ha alçat tirant la cadira a terra. Està rabiosa.
Com s'atreveix a fer-li açò, pensa. I amb senyes li diu que penge.
Ell calla un moment, però continua:

-Perdone, però la línia havia fallat. Com li deia, demà al migdia un camió de mudances anirà per ajudar-les a recollir totes les coses i dur-les a la nova casa. Però espere que ací ve l'Ariadna, ella li dirà.......

Ariadna, després d'alçar la cadira, camina cap a ell irada, torcant-se les llàgrimes i mirant-lo seriosa.
Li pren el telèfon i, procurant dissimular el seu estat, parla:

-Mare? ............. No, no ha passat res. Estigues tranquil·la. La nena dorm? - diu per guanyar temps i recobrar-se -. Si, és una història molt llarga. Ja t'ho explicaré en arribar a casa........... Que si, no et preocupes. És una bona faena. .......... Si, em pagaran més que a la tintoreria.......... No, no he vist la casa. Però per a ser millor que eixe pis, no li caldria massa............ Que no, que no és això................ Mare, no és això!. Fotre!........... Ja t'ho explique després........... Si. No .......... - i diu baixant la veu i tornant-se per a que ell no la veja - És bona persona, si........... Mare, bona nit............ Després parlarem, encara he de resoldre algunes coses.......... Que si!.............. Bona nit. Dóna-li un bes a Eva............ Bona nit, mare, bona nit.

I l'Ariadna penja amb un gest d'esgotament i alenant capcota es mira el telèfon. De sobte es torna i se'l mira a l'Arnau.
Ell pensa que està bellíssima amb eixa grenya negra que li tapa mitja cara.
Ella s'aparta delicadament i femenina els cabells amb la mà i li diu sense cap ombra d'enuig:

-No saps quina n'has armat, Arnau. Ma mare es pensa que sóc la teua "querida".

-Això és un si?- Diu l'Arnau-

Ella afirma amb el cap i enceta un somriure nerviós. Arnau també somriu i diu:

-Hi haurà temps de sobra per explicar-li-ho.







IV
EPÍLEG.




Al sofà, Arnau llig un periòdic, la secció d'economia.
A la xemeneia encesa, uns troncs d'olivera espetarreguen entre flames llépoles.

Arnau ha tardat dues hores, un cafè i quatre frígoles amb gel, a explicar-li el seu secret a l'Ariadna i convertir-la en còmplice.
Ella s'ha rist de debò amb algunes d
e les seues històries i aventures pel món. Sobretot amb aquella de la girafa.
Amb la boca oberta, l'Ariadna se l'escoltava fent-li només les preguntes precises.
Fins que, la seua veu, el licor i l'esgotament emocional l'han vençuda i s'ha adormit recolzant el cap al seu muscle.

Arnau, passa les pàgines del periòdic del dia amb cura, per no despertar-la.
No s'ha adonat que la brusa blanca i de seda de l'Ariadna s'ha descordat del tot i mostra la sina perfecta i torbadora.

De sobte, Arnau s'atessa.
Mira el periòdic fixament, frunzeix el seny i fent un somrís i descuidant l'Ariadna, crida redreçant-se:

-Aquesta!

L'Ariadna es desperta.
S'incorpora confusa i desorientada, i un pit preciós li surt per entre la brusa.
Ella s'adona i dubta.
No se'l cobreix.
Alça la cara i contempla l'Arnau que inicia una disculpa.
Ariadna no el deixa parlar, li agafa la cara i el besa a la boca.

FI.

Comentaris

  • Veiam,veiam...[Ofensiu]
    ginebre | 01-01-2007

    L'àpat és boníssim, deliciós i exquisit.
    L'heroi, és realment un supeheroi, un passada d'home perfecte, home magnífic, que canta a la cuina una cançó exòtica, cosa que es pot considerar la superioritat suprema de tot art culinari... en fi, un somni inimaginable. Un James Bond mediterrà i, diria més, un Tirant lo Blanc del segle XXI...
    Això si, l'Ariadna és més la Ventafocs que la Carmesina i en fin que et diré, Quinabonica fantasia on guanya el bé i bell, al mal i lleig amb intel.ligència i elegància. ..!!
    La història de la Girafa, divertidissima...
    M'ho he passat molt bé: descrius amb detall, fent assaborir a poc a poc, fent augmentar les expectatives i també, la gana i l'olfacte.
    Felicitats!
    I... per quan el proper plat??

  • En aquest cuinat[Ofensiu]
    ginebre | 30-12-2006

    m'hi posaré més tard!
    Ara encara haig de païr
    lo pop en cigrons d'ahir!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: