Trobada amb el passat...

Un relat de: Senshi

Fa molt de temps que estic confós,
Molt de temps que no puc pensar...
Tot s'aplega al pensament,
No puc deixar mai de rumiar...

Mentre no vaig saber res de tu,
M'era mes fàcil recordar...
Recordava els bons moments,
Quan ens vam enamorar...

Però, ara que t'he tornat a veure,
Ara que ja no es com abans...
Els sentiments embogeixen,
I fan que em bulli la sang...

El meu cor es va disparar,
Tot d'una sobtadament...
Quan et vaig veure entrar,
I estaves tan resplendent...

Em va créixer tant l'emoció,
En tornar a veure el teu somriure...
Que no vaig saber ni que fer,
El neguit no em deixava viure...

Poc a poc vaig anar aconseguint,
Que el cor tornes al seu lloc...
Quan vaig veure que ja no eres,
La que vaig conèixer en aquell lloc...

Si, ja ho se, es el teu saber fer,
El que fa que les teves emocions...
Puguis controlar en tot moment,
I que malgrat la situació...
Sempre sembli que realment ,
Tu domines tot això...

Si jo hagués fet com sempre,
Deixar decidir al meu cor...
T'hauria tret d'aquell centre,
Per tornar-te a omplir amb el meu amor...

Però, aquesta vegada va ser la raó,
La que es va acabar per imposar...
Perquè tenia moltisima por,
Que el cor se'm tornés a trencar...

D'ençà que ens vam separar,
Que el meu cor està malalt...
Que no para ni un moment de lluitar,
Que no està ni als seus cabals...

Mentre que ell només voldria estar amb tu,
El meu cap no el deixa moure's...
Perquè ja sap que t'ha perdut,
I només vol deixar passar les hores...

Si... ja se que es qüestió de temps,
Que poc a poc tot s'esborra...
Però ara, per el meu pensament,
T'hi passeges a tota hora...

Creia que seria més senzill,
Tu i jo no ens assemblem en res...
Peró, aquest ha estat el més gran perill,
Perquè jo encara et volia més...

M'he fet molt de mal amb això,
Mirant de tirar endavant la relació...
I, moltes vegades , recordant,
Sense poder-ho evitar...
Les llàgrimes van lliscant,
Fins fer-se un torrent impetuós...

Es com si tingues una daga,
Clavada al bell mig del cor...
On està deixant una llaga,
Tan profunda que em fa por...

Perquè no et puc oblidar?
Si tots dos som tant diferents...
Perquè no puc deixar de pensar,
Que voldria estar amb tu eternament...?

Voldria poder tancar els ulls,
I somniar que estic amb tu...
I no tornar a obrir-los mai,
Si poguéssim estar sempre junts...

Comentaris

  • Memòria[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-12-2006

    El teu poema conté, a salts, una descripció ben encertada del fet d'estar enamorat: " Fa molt de temps que estic confós,... El meu cor es va disparar, Els sentiments embogeixen, fan que em bulli la sang... "
    També una narració entretallada del que suposa la separació "va ser la raó la que es va acabar per imposar... Es com si tingues una daga clavada al bell mig del cor... D'ençà que ens vam separar que el meu cor està malalt... ".

    Aquestes dues situacions semblen les dues cares d'una moneda i en el teu relat sembla que es persegueixen i es barregen en la memòria de l'autor, al qual envio una abraçada amb els ulls tancats,
    Unaquimera

  • La situació...[Ofensiu]
    Ledesma Luna | 04-12-2006 | Valoració: 10

    més dolorosa..
    Quan tens tantes raons per les que decidir lluitar per aquella persona i aconseguir-la i tants arguments racionals que t'expliquen amb santa paciència el perque del sentiment d'angoixa continu...t'entenc. Jo el tinc dos pupitres més endavant i mai he sufrit tant.
    Molts petons...