Tres quarts del camí

En Mateu té l’edat en que es mira igual les noies de 20 anys que les dones de 50. El ventall d’unes a les altres és tan gran que sort que té una parella que estima molt, i això tan sols fa que se les miri com un crític mira una obra d’art.
A la seva edat també ha perdut la noció de calcular els anys que tenen aquelles noies que en un principi semblen grans, però que quan s’assabenta la data en que han nascut, un somriure a dins seu el fa sentir con un dinosaure emmarcat en un museu.
Alguna vegada ha anat a una sala de festes amb la seva parella i els seus amics, però s’ha trobat fora de lloc. Ja no és igual que quan anava a la discoteca a tirar “la canya” a veure que trobava. Segurament quan els veuen, deuen pensar que són uns pares que venen a buscar als seus fills perquè tornin a casa.
Ara el seu objectiu principal és viure la vida. Una vida que després de tants anys de treball, podrà gaudir-la completament. La prejubilació a la feina l’hi ha deixat una bona paga i a la seva parella també. Això els dona un ventall de possibilitats, de llibertats que anys enrere no haurien ni pensat.
Els seus fills ja són grans i volen al seu aire, encara que, com sempre, els pares estan al aguait per si necessiten alguna cosa. En Mateu no es pot queixar, són bons nanos i fan el possible per lluitar en la vida, cosa que els temps fan una empresa dura i feixuga.
Les parelles de la seva colla han tingut filles i sembla que han estat més per la feina i ja tenen nets. Ells encara no veuen factible aquest fet, ja que un reguitzell de feines i feinetes, d’una una banda a l’altra del país, fa aturar una responsabilitat tan gran com ser pares.
Alguna vegada s’ha trobat a la vora de la platja mirant l’horitzó i recordant la seva vida. Aquell sospir de vida que com un instant sembla esvair-se de les mans. Però en el fons en Mateu està content. No té gaires coses per sentir-se trist i quan el Sol s’amaga per l’horitzó, pensa que demà serà un altra gran dia per gaudir de cada segon.