L'herba es belluga suaument

L’herba és belluga suaument com el que escoltant una dolça música vol dansar però té les cames clavades al terra. El seu mateix moviment fa que si escoltes atentament una altra melodia sorgeix, com si el contacte de cada branca de l’herba es toqués i exhalés un so de felicitat. Si tanques els ulls pots notar el balanceig del seu moviment i un aroma que ho envolta tot.
Els arbres del seu voltant l’acompanyen i les seves fulles es mouen a contravent per fer notes suaus que refilen en l’espai. Les branques no volen ser menys i tremolen per intentar acoblar-se a la gran orquestra que xiuxiueja dins dels meus sentits fent-me enlairar de pau i tranquil·litat.
De sobte quan ja penso que no pot ser millor, apareix la remor llunyà del rierol i tot s’amplifica tan, que em veig envoltat d’una melodia universal que em transporta als principis dels temps quan la vida era elemental, sense tantes pretensions.
Però això s’ha perdut i la terra plora desconsolada, ningú l’escolta. Som sords plens de sorolls dins d’unes orelles maltractades i atrofiades.
Algú hauria de dir prou, però qui? Pot ser ja ho fes en Groucho Marx quan va dir la famosa frase, “Parin el món que vull baixar”