Tota una vida esperant...

Imatges viatjant per la part més desconeguda de la meva ment, moments que recordo intensament i que voldria tornar a viure, però sobretot nervis que recorren tot el meu cos sense treva...
Mil i una sensacions que omplen la meva ànima d'esperança, i la meva vida d'alegria. Moltes vegades m'aturo a pensar si és millor fer-se il·lusions i pensar que pot succeïr el que desitges que passi, i mentrestant el moment no arriba ser feliç amb aquesta estúpida esperança, o, ser conscient de que hi ha la meitat de possibilitats de que passi una cosa o una altra molt diferent. Estar pendent de l'orientació del destí, i veure que la meva vida s'inclina cap a dues realitats, deixant lloc a dos destins ben diferents. Cadascuns, un positiu per a mi, i l'altre negatiu, oposats completament, i que poden portar-me la més sincera felicitat, o una desil·ució enorme; possiblement la més gran que m'hauré trobat al llarg de tota la meva vida...
A vegades m'aturo a pensar i em deixo anar pel meu món, un món en el qual moltes vegades em sento perduda i desorientada, i encara no sé el per què. Quan deixo anar els fils del meu pensament, moltes vegades els filaments no arriben a bon port, perquè em començo a preguntar si és millor treure un mica l'esperança del meu cor i creure que en qüestió de molt poc temps podré ser feliç i alegre encara que no sigui segur, o tot el contrari, adonar-me de que pot ser totalment una situació que comporta ser l'extrema de l'anterior, i mentre em turmento amb la realitat de no tenir res lligat, quan sàpiga per quin costat de la blança es decanta el meu destí, puc veure como la caiguda és pitjor, o treure'm un pes de sobre que em podia haver evitat amb uns grams d'esperança i de fe...?