TOT ESPERANT

...pot estar ple de petites micro històries. De vegades diem “No he fet res en tot el dia”, o “No m’ha passat res en tota la setmana”. Però tot depèn de nosaltres, de “saber mirar” i de “saber sentir”. Potser sí que s’ha de tenir un do natural per a això, però jo crec que és una qualitat que es pot treballar. Només cal seure una estona en un banc a un parc i observar, o anar al supermercat a comprar, o estar a l’estació esperant el tren... I obrir la ment, la imaginació, tots els sentits... Les sensacions i les històries vindran a nosaltres... Després, si ho volem compartir, ja és una mica més difícil, s’ha de saber escriure, per exemple, com fas tu.
Per cert, t’imagines que la noia no hagués anat en el tren de la direcció contrària? I si s’hagués assegut davant teu dins el tren? Si m’hagués passat a mi hagués preferit que no, massa intens... Així com ho has posat tu és més romàntic...
Moltes gràcies per compartir-ho!

Un magnífic retrat d'un instant quotidià. Un recull de fets i fotografies de tan sols uns minuts d'espera. I és que si es tenen els ulls ben oberts, es pot gaudir i dibuixar molt i molt bé. Felicitats per aquest quadre, Jordi! Una forta abraçada.

Aleix

... mentre esperem en l'andana d'una estació, vivim també un moment màgic, com el que tu has descrit, un breu parèntesi que trenca la rutina i que, segons els casos, pot perdurar. És bonic retenir això. A mi m'ocorre molt sovint amb la música o al observar discretament algú: qui serà, com serà. M'ha agradat molt el teu poema. L'he trobat proper. Gràcies per recordar-me aquestes sensacions gratificants.