T'hi convido

Quan algú hi entra, es queda bocabadat assimilant el que veu. Entenc que no sigui senzill habituar-se a la imatge que se'n té ja des de la porta.
Estímuls de tot tipus se't llencen al damunt, acarician-te, sacsejan-te, fen-te pessigolles o confonen-te.

Infinitat de móns fantàstics, terrorífics, tendres, cruels, apassionants, desgraciats i demés, s'acumulen a les estanteries, alguns escollits més pel color del llom o la portada que pel resum del darrere..

Una corona d'espines amb perles i cors de feltre jau oblidada, record d'un Sant Jordi esbojarrat, en una cantonada de la taula. Una taula que no sembla taula, tan sols s'imagina, dessota pilons de cartes rebudes i per enviar, agendes que sempre abandono, polseres, bolígrafs, joies a mig fer o samarretes per pintar.. Cartells i retalls de paper amb telèfons anotats que ja no sé de què eren, fotografies escampades que han caigut dels àlbums per alguna raó encara no identificada, pòsters que he agafat del carrer per penjar algun dia a la paret i esperen, pacients, que arribi el seu torn.

La calaixera té tots els calaixos oberts, a diferents nivells, i serveix a la vegada de calaix i estanteria. En surten cables USB, endolls que han perdut el seu sentit, fil de plata embullat que ja és poc aprofitable i pinzells vells i pinzells nous i algun CD i paperassa.

El ventilador, impassible, tot i que sentint-se estrany aquí garratibat en ple novembre, comença a inclinar-se perillosament perquè es va trencar una pota..

L'armari és obert. Insinua móns infinits de provocació i comoditat, d'inverossímils retalls rocambolescos i jerseis vells de boletes fantàstiques per arrencar mentre mires una pel.lícula un diumenge al vespre..

A terre s'hi està el trípode, que acumula pols i fotos perdudes.. una bossa de paper amb les sabates de l'antiga feina, una bossa d'esport morta de riure, més llibres i sabates, quantitat de sabates que mai em poso..

En Wu, el pit-bull guardiola, dorm amb mi, al llit. Igual que en Charlie, l'homenet verd àcid que s'ha convertit en l'únic coixí que suporto per dormir. Ben aprop, feta un reguitzell de records i esperances, l'olor a tu m'espera per sentir-te aprop quan ho vulgui..

Llet d'ânesse per a la pell sedosa, com na Cleo, i vitamines i minerals per sobreviure a tanta merda diària.

Però és entrar al meu refugi i veure casa meva en cada detall, en cada fil ple de nusos oblidat damunt la respatllera de la cadira, en cada endoll sense endollar, cada fulla del calendari que s'ha quedat aparcat al març..

Ma mare diu que qualsevol dia en sortiran escarabats.. em fa un pànic terrible, la idea, però seria un crim tancar tot aquest munt d'inspiració dins calaixos i portes!

Si vols, un dia, t'ensenyo casa meva :)