The reason is you...

Tu ets la raó...la raó de les meves paranoies...tu ets la explicació de tot el que sento...de tot el que faig...de perquè avui somric i demà ploro...

Encara que ara només ploro...i ploro...i no vull saber perquè...simplement...agonitzo en els records que tinc de tu...d'aquells dies...en els que tu em feies sentir feliç...et vaig perdre...o realment mai et vaig arribar a tenir?Vaig creure tenir aquesta persona amb la que pots contar per a tot...a aquesta persona a la que li dius qualsevol parida i només et somriu...aquest somriure que fa que et sentis genial...que et sents no se...es un sentiment que encara no sé explicar...però continuo sentint-lo...cada cop que em mira...

Tot a canviat tot es gris ara...i tu ets el culpable de que tot sigui d'aquest color...realment mai t'he importat...pots dir-m'ho tranquil...no et faré tant de mal com el que tu m'has fet durant tot aquest temps...però només vull assegurar-me i escoltar-ho de les teves paraules...vull sentir de la teva boca com dius aquelles paraules... "no m'importes Albert"

El meu desitj era que mai t'hagués conegut...i menys encara que m'haguessis enamorat...total, per a què?per acabar així lo que mai va començar?

Molt bé...suposo que es el que sempre havies pensat...aprofita't de mi sense tenir en compte ni el més petit dels meus sentiments per tu...el que més forces em donara per oblidar-te...la amistat que creia tenir en tu...la vaig perdre.

Tu i només tu ets la raó del meu patiment...Per molt que em costi reconeix-ho...jo encara t'estimo i tu em vas estimar algun dia?Potser ho vas fer però només com amic...