Cercador


Llista categories

Testament

Un relat de: aurora marco arbonés

No he de reposar a la terra
a l'ombra d'un taronger,
ni fondre'm amb l'antic fang,
matèria del Creador.

No m'han de cobrir la tomba
amb roses i amb lliris blancs
ni m'ha de mormolar planys
la piadosa gent del món.

Vull que m'encengui la llum
en el crepuscle infinit
i que el foc es mengi l'ànsia
del cos feixuc i cansat.

Només demano el record
-petita immortalitat-
d'una anècdota, d'un gest,
d'una rialla, d'un vers,
quan s'esgoti l'últim gra
del meu rellotge de sorra.

Comentaris

Afegir comentari
  • Estimada Aurora[Ofensiu]
    allan lee | 22-09-2012

    tots ens veiem reflectits en aquest poema deliciós, que parla de mort, però també de llum, de tranquil.litat espiritual, de bons records. Un Testament que molts voldriem signar. Una abraçada ben forta

    a

  • I es complirà el teu desig![Ofensiu]
    Núria Niubó | 22-09-2012 | Valoració: 10


    Deliciós poema que ens lliures en aquest desig d’una “-petita immortalitat-“ Que quedi per a tots el millor de tu, una rialla, un gest, un vers…

    És clar que hi haurà llum en el crepuscle, és potent la teva llum, ho sabies amiga?

    Una abraçada de càlida tardor,
    Núria

  • Bon recull[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-11-2008 | Valoració: 10

    Aquest Testament teu és, per gran part del seu contingut i fins i tot per la forma, una mica meu també, ara que l'he descobert gràcies a la teva generosa decisió de compartir-ho.
    Has fet un bon recull d'esperances i certeses, temors i desitjos, reptes, il·lusions, soledats, somnis i voluntats, que em retraten al teu costat, gairebé de bracet... o signant els teus mots amb la meva lletra.

    Ha estat un gran encert el teu, que t'ha permès contactar amb qui et llegeix travessant distàncies, individualitats, estils i circumstàncies.

    És el primer poema que et llegeixo i tinc moltes ganes de llegir-te'n més!

    T'envio una abraçada sentint-me molt a prop teu,
    Unaquimera

  • El que demanes[Ofensiu]
    brins | 21-11-2008 | Valoració: 10

    ja ho has aconseguit. Els teus poemes són records que perduraran sempre en molts cors.

  • El que demanes[Ofensiu]
    brins | 21-11-2008 | Valoració: 10

    ja ho has aconseguit. Els teus poemes són records que perduraran sempre en molts cors.

  • Perdurar mes enllà del temps[Ofensiu]
    Avet_blau | 20-11-2008 | Valoració: 10

    Testar per el record,
    i deixar un somriure com llegat.
    Petit tresor que no s'esborra,
    i que perdurara me s enllà,
    del temps i de l'or .

    Avet

  • El meu Testament...[Ofensiu]
    F. Arnau | 20-11-2008 | Valoració: 10

    Aquest és el títol del meu Testament:
    "Testimoni"

    Gràcies pel comentari!

    Una abraçada!

    F.

  • Testament[Ofensiu]
    F. Arnau | 20-11-2008 | Valoració: 10

    M'ha cridat força l'atenció aquest "Testament" teu, tant per les coses que dius, com per la forma com les dius.
    Abans de tot, haig de dir-te que el poema és molt bell, i es nota que t'ha eixit de dins. El contingut també m'ha cridat l'atenció, perquè, jo també vaig escriure una mena de "testament", i m'agradaria que el llegires per a que te n'adones del diferent que és al teu. Gairebé diria que totalment el contrari...

    LA POESIA TÉ AQUESTES COSES...

    Una forta abraçada!

    FRANCESC

    "Testimoni"

  • Testament vital[Ofensiu]
    franz appa | 19-11-2008

    Testar és un exercici pragmàtic, normalment, de distribució dels béns que hem atresorat en vida. Avui en dia s'imposa cada cop més el sentit de darreres voluntats, que també podia ser una part, però sempre accessòria, de l'acte de testar. En si, és un exercici -si m'ho permets- narcisista, ja que parteix del desig d'imposar d'alguna manera als supervivents com ens han de recordar.
    La disposició del propi cos, un cop morts, ve a suposar així una mena de càrrega sobre l'herència que deixem. I el desig de perpetuar-nos mitjançant els actes que deixem en la memòria dels altres, els supervivents, és una "petita immortalitat", potser tan minsa i aleatòria com la que podem deixar a través del que deixem escrit.
    Tot això ho dius molt ben dit en aquest poderós poema. I versos com els inicials "No he de reposar a la terra/a l'ombra d'un taronger," són suficients per justificar la necessària immodèstia, el narcisisme consubstancial, de l'artista, la pretensió de perdurar en aquesta incerta immortalitat.

    Una abraçada,
    franz

  • Amb el vent...[Ofensiu]
    onatge | 19-11-2008 | Valoració: 10

    vull marxar amb el vent. I al bressol del foc, amb les flames que m'abracin. No vull ni capellans, ni creus ni encara menys, flors. Aquest teatre no m'agrada. Quan no hi sigui, que algú recordi un somriure meu, una llàgrima, una espurna de soledat. No vull res per equipatge, potser només una llibreta i tinta per a poder escriure algun sentiment...

    M'agrada el teu testament.
    En fi, ara m'allargaria més, però em coneixo, sóc una mica plom i no vull cansar-te.

    Una abraçada de testament...

    onatge

  • Un perfil[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 19-11-2008 | Valoració: 10

    Un perfil tractat amb delicadesa i sensibilitat. Invita i m'he deixat invitar a la reflexió. Per mi la mort és un canvi. Gràcies.

  • Si el desig[Ofensiu]
    joanalvol | 18-11-2008 | Valoració: 10

    és intens i sincer ja va inclòs al testament.
    "Vull que m'encengui la llum
    en el crepuscle infinit
    i que el foc es mengi l'ànsia
    del cos feixuc i cansat"

    Jo no voldria, tampoc, res millor.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

251751 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Afegir a preferits
Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >