Terres sense conquerir

Rosa,
De nou, els teus versos són gotes de rosada que amb una tendresa encomiable (que no vol dir excés de prudència ni contenció!) ens ajuda a estendre sobre la taula de la reflexió temes cabdals per tothom i tractats des d'una perspectiva personal.

Certament, potser convé mirar com són les coses abans de decidir com han de ser, que diuen els experts.
D'aquesta manera podríem seguir avançant en aquest laboriós camí de reconquerir un paratge interior que, aparentment, oculta força aspectes que voldríem descobrir i entendre.
En aquest punt l'autora reserva un indret per al Genètic instint primitiu ?.
Però no un espai de privilegi, sinó un àmbit on probablement podríem trobar explicació a conductes malauradament arrelades en la nostra societat.

*
Jutjar envers Ferir (l'acció s'avança i cou).
Llances, guerra, autodefensa, recel i enveja camuflada (molt generosa en vestir-la: així s'ajusta més a la realitat).

Volem ESTIMAR; i, malgrat tot, escanyem i ens entristim.

L'autora no tanca pas els ulls: hi veu molt clar.
Són terres que ens pertanyen, cruïlles sense nom, camins per descobrir, sentiments sota les pedres, somnis marcits o arbres que ombregen records.
Algú (legítimament) podria creure que és un poema cru.
Jo, personalment, crec que és una aposta sense renúncies per la realitat i per la vida. Altrament, per exemple, l'autora hauria pogut prescindir del verb donar, dar, regalar. Li hagués estat més senzill, però no ho ha fet perquè valora moltíssim abraçar la preuada felicitat.

Segueix conquerint i omplint amb tanta elegància cada gota de realitat.

Enhorabona Rosa, ets un excel·lent poetessa.
Gràcies pels teus comentaris, sempre els tinc en bona consideració.
:-)

visitable, evangelitzable, corruptible, usable, trepitjable, comercialitzable, disponible, vendible, corruptible, comprable...
encara ens queda una terra ben endins, verge, nostra, íntima on la bandera la posem nosaltres i amb el nostre alè la fem onejar al nostre gust...
fantàstic poema!!!
una abraçada amiga!!!!

que tot això que expliques és el que ens fa ser humans. La vida avança, i pel camí, anem aprenent, anem plorant, anem rient, anem recordant, oblidant, fugint, evitant, retornant...suposo que aquesta és l'essència de la vida: la varietat d'elements complexos i fins i tot contraris que arriben a habitar dins nostre. Seguiex escrivint i moltíssimes gràcies de tot cor pels teus comentaris!
Una abraçada ben forta,
AtzaVaRa

no és perfecte i sempre tendirem a errar les nostres passes, els nostres actes i les nostres paraules, malgrat no en tinguem cap intenció. Ens preguntarem el per què s'esdevenen les coses infinitat de vegades i probablement mai no en traurem l'aigua clara. I això passa potser per què procedim i no ens aturem a pensar en les conseqüències. I alhora tenim inclinació a l'autoengany per què ens hi mena el que hauria de ser l'evitable orgull...
I heu-nos aquí de plè en la paradoxa!
Un poema admirable Rosa, pel que té d'encant i profunditat.

Una abraçada!

Rosa quin grapat de sentiments mes intensos
( Arbres que ombregen records,
somnis que lentament s'han marcit )
quin bullit d´emocions .
m´ha agradat molt
gràcies pel teu comentari , i amunt Ponent

Quina és l'època de la inocència, sino la infancia?
Què fa que la perdem, la inocència, sino la conaminació disfressada de prudència, de bones formes, de bones paraules...
Neixem amb la terra conquerida, però ens la deixem robar amb suprema facilitat...
Una abraçada.

que fem coses que no podem evitat o que evitaríem si reflexionéssim una mica, però no ho fem. Per això per amanyagar, ferim, per estimar, odiem... Fem tot el que no hauríem de fer. Per què? Potser és l'essència humana que és així de contradictòria.

Molts petons

que, enmig d'un caos tempestuos d'hitoria, cultura, moral, ciencia i individu, no abasta tots els seus dubtes i preguntes, ni molt menys arriba a concebre respostes clares.
Fantasticament descrita la impotencia i alhora misteri de tot plegat (si es que ho he entes be! almenys espero que sigui una interpretacio valida)...
sense deixar de ser precios, recollint en els teus versos la bellesa del dubte d'existir.

Gracies com sempre pels teus comentaris i sobretot per tenir-nos sempre apunt poemes soprenents.

Una abraçadassa!

m