Terrassa de bar

Un relat de: Txar Lee
Des que s'ha separat de l'última parella, la seua vida s'ha tornat molt més insulsa i, creu, sense importància. Els dies passen intrascendents (de casa a la feina i de la feina a casa) mentre les setmanes s'esfumen solitàriament i amb tediosa dilació.

Els dissabtes, però, s'alça amb un altre semblant. Més feliç, content i escaig. Li sobra temps per assaborir els cafés (més dolços que de costum) al temps que llig els titulars esportius al diari, després observa les esqueles tot just abans de tancar-lo. Tot seguit engega l'aparell de música i selecciona el disc que escoltarà mentre es dutxa. Quan està llest telefona a la mare per avisar-la que anirà a dinar i dir-li, abans que li ho pregunte, que no, que avui tampoc sap res del parador del seu pare i que no tardarà gens en arribar, que ja veurà com no.

De vesprada es dirigeix cap al centre, on s'acomoda a una terrassa de bar i demana una copa. La cigarreta l'encén més tard, amb distinció, al temps que contempla amb galanteig les figures femenines que passegen pel seu davant. S'imagina com s'asseuen a la taula del costat i les convida a prendre alguna cosa mentre els cluca l'ull i les fa enrogir de goig. I de vegades hi enginya tant que li sembla haver viscut ja la mateixa situació. De fet, aquella xica li sona més que de costum, potser d'algun moment en què han coincidit qui sap on. La considera la dona més preciosa, fina i dolça i amb el somriure més tendre que mai haja vist. L'amor definitiu amb qui compartir la resta de la vida, rumia per moments. I la convida a una cervesa però aquesta neguiteja, que li fa nosa, diu, que no vol res i que la deixe en pau si pot fer el favor.

Se la mira de nou i considera que tal vegada no és tan guapa com pensava, ni tan dolça ni tan fina. Ara, inclús, li veu un cert aire desvergonyit (la roba, potser, com de nits fàcils i lleugeres) que no distingia abans i que no agradaria gaire la seua mare. I es convenç ràpidament que aquesta dona no li convé gens ni mica, que és ben poca cosa per a ell i que, ben segur, acabaria amargant-li la seua vida, solitària i avorrida, sí, però tranquil.la al cap i a la fi. I se la mira de nou al temps que s'aixeca de la taula, molest i enutjós, cercant d'infamar-la, tot just emprén el camí de retorn a casa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: