L'avi del parc

Censurat per la mirada d'aquells que passaven pel seu voltant, dia rere dia s'abandonava al creixement desmesurat del seu cabell, groguenc de deixadesa, i a l'estranya afició que havia anat perfeccionant amb el pas dels anys des que, aquella vesprada hivernal, decidira callar i no tornar a parlar mai més.

Les hores de sol, amb els braços extensos cap a dalt i colpejant el terra amb els peus calçats amb esclops, solia esperar, cada vegada amb menys esperança, que algun distingit cavaller es dirigira a ell per oferir-li un braç sobre el que recolzar la seua ànima silenciosament èbria. Després, immers en la solitud del vespre, recorria puntualment tots aquells racons per on encara es podia sentir, si prestava la suficient atenció, la remor dels qui allà havien estat. Percebia el cant de la canalla, les veus dels majors, el clam del jovent o la tendresa de la mare novella. Paraules llangoroses, caigudes i sense rumb, perdudes al bell mig d'una realitat que ja no els pertocava. Les recollia amb el major dels esments, acaronant-les, adulant-les. I les posava a l'interior del seu sac. Aleshores, sense defallir pels anys de marginació i escoltant la vasta sonoritat de la felicitat sobre la seua esquena, l'avi del parc tornava al seu banc, situat sota d'un roure gros, i obria el sac per tal d'engolir, amb un alè cada vegada més castigat, cadascuna de les paraules que pel camí havia trobat, no sense abans fer-los una especial reverència com a mostra del seu profund respecte per la parla.