Crisi

Un relat de: Txar Lee
La pluja banya els carrers i des del menjador divisem, captivats, com el paisatge es desdibuixa quan les gotes xoquen contra la finestra.

La conversa continua amb el mateix to. Repassa, amb precisió de detalls, certs pasatges de la seua vida. D'altres els ignora. Criden l'anteció les mans. Les seues, erosionades pel pas del temps i malaltisament deformades. I la seua jaqueta, de llana, que camufla la malenconia d'un cos pansit i que reviscola per moments front la majestuositat i omnipotència del transcurs de la vida.

I els seus comentaris recorden èpoques i escenaris que no he tingut el plaer de conèixer. De viure. I m'imagine monocromàtic, més sèpia que sanguina, acompanyat d'un Django Reinhardt que posa la sonoritat als meus passos mentre camine, entre la multitud, amb un munt de boira a les butxaques.

Ara creuem mirades. Els seus ulls, font d'inesgotable candor, ajuden a corroborar-ho: fóra hi ha crisi, gent cobejosament embogida i el món dóna símptomes d'estar xacrat i xacrós, com decrèpit, però aquest instant, compartit, ací i ara, és una joia atemporal.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: