Terra petita

Què busques enllà, a l'horitzó, terra petita? Des de la teva talaia sobre el mar, t'acarona la cara el vent, perfumat d'aromes que s'escampen per tots els racons. Posseeixes encara la bellesa que va enamorar el poeta, majestuosa silueta retallada sobre roca i arena, banyada per la mar noble que sempre t'acompanya.

Ets tu, amb les teves corbes, dreceres i valls, amb els teus campanars esvelts que es busquen i es troben en la distància. També ets tu, amb els teus espais d'avantguarda on el món s'emmiralla...

Ets tu, però ja no t'engalanes amb garlandes de festa major ni treus la cadira al carrer les nits d'estiu. Ja no li cantes a la collita, ni pesques en aigües generoses. Ja no recorren els teus carrers les veus de sempre. S'han apagat, empetitides per nous sons que conquereixen els patis i les botigues i fan seves les cançons.

Què cerques en l'horitzó, terra petita? Què hi esperes trobar?

Potser records d'un passat llunyà, de quan la teva essència tot ho impregnava: promeses d'amor en llengua ancestral, llinatges fidels a la teva existència, cors inflamats i orgullosos de saber-se teus?
Potser cerques compassió en el nouvingut cap a la fragilitat d'allò que et fa diferent?
O esperes la redempció de qui et sotmet i et tolera si no alces la veu?
O potser anheles orgull en els teus fills per defensar-te dels cavalls de Troia i dels idus de març?

No busquis més, terra petita... És el que hi ha, diuen. No els ofenguis amb el teu desig de sobreviure.

Deixarem escolar entre els dits l'efímera delicadesa del que queda de tu, com si fos indigna, vençuts.

Però, escolta'm... mirarem plegats a l'horitzó, segurs que de la terra cremada naixeran flors a cada instant.