Tendresa

Un relat de: Estel

M'és terriblement difícil escriure tot això. Fins i tot em sembla una abominació plasmar en aquest paper un do tan apreciat com la tendresa. Un do que només es lliura a aquells a qui elegeixes i que és un record que mereix ser celat inesgotablement fins que trobes unes orelles mereixedores de sentir la història dels records que un dia et va atorgar algú.
Si voleu saber la meva història, ara us l'explicaré, però sigueu conscients que hi ha records que no penso revelar, que els reservo per a mi i per a les persones que mereixin conèixer-los.
La primera persona que em ve al cap quan penso en la tendresa, és, sens dubte, la meva àvia materna: l'"Abuela".
Cada estiu ella i l'"Abuelo", venien a casa a passar uns dies o unes setmanes. Només veia a l'"Abuela" durant aquells dies, ja que la resta de l'any ells vivien a las Rozas, a prop de Madrid. Per desgràcia aquells estius, més un parell de Nadals, són els únics records que conservo d'ella.
Jo tenia deu anys quan ella va morir, però tot i així a vegades em sorprenc a mi mateixa de la quantitat de records que tinc d'ella, però, naturalment, són imatges inconnexes i borroses que a vegades ja han oblidat el seu significat.
L'"Abuela", era una dona gran, més aviat pleneta, amb un cabell curt, rinxolat, molt finet i d'un gris molt maco. Era una persona bona, dolça, pràctica, tendra i amorosa. S'havia passat la vida aguantant a un marit egocèntric i havia criat a cinc noies i tres nois com aquell qui diu sola. Era advocada i això, per l'època en que va néixer, s'ha de reconèixer que és admirable que una dona arribés a anar a la universitat i a treure's un títol tan prestigiós com aquest.
Com a àvia, era manaire, ordenada, carinyosa i divertida. Era l'eix central de la meva família. Ara tot seria molt diferent si no hagués mort.
L'"Abuela" sempre ens esbroncava a la meva germana i a mi quan ens deixàvem les sabatilles al menjador, sempre tenia la terrassa lluent, era la persona a la que més estimava el nostre gos, ens cuinava plats que feien a casa seva i tenia uns detalls inoblidables i dolços.
La primera imatge que se m'aboca a la ment, és ella pedalejant a la bici estàtica amb un llibre de Sherlock Holmes a la mà. També recordo algun restaurant en el que ens havia convidat a dinar a tota la família, la recordo amb les cames enlaire per les varius llegint i amb el Quizo (el nostre gos) sota les cames. La recordo nedant a la piscina com una professional tot i la seva edat avançada. La recordo cantant i intentant dir embarbussaments que no era capaç de pronunciar i acabàvem fent broma tots plegats. La recordo renyant-me. La recordo rentant les seves dents postisses al lavabo i rient amb la meva mare.... Però més que les imatges, el més important, són les sensacions i sentiments que m'aboca recordar tot això, la riquesa d'esperit que em proporcionen i això, amics meus, em sap greu, però no us ho puc transmetre.

Comentaris

  • has fet...[Ofensiu]
    Capdelin | 29-04-2006 | Valoració: 10

    una tesi sobre la tendresa viva, real... i t'honra que a la teva edat reconeguis públicament el teu amor per la "abuela".
    Sí, és fàcil fer un retrat físic d'una persona, però impossible deixar sobre un paper les emocions i sensacions que ella et va despertar.
    Ara la teva "abuela" és un record, un record viu que encara t'emociona... per tant ella viu en la teva ment i en el teu relat... per sempre! Potser aquesta és l'autèntica IMMORTALITAT, seguir vivint en la ment d'algú que encara et recorda i t'estima.
    felicitats pel teu escrit i ànims!
    ptons i una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: