TEMPS D'ENYOR, RUIXATS OMBRÍVOLS

Arriba el dia. El sol ha obert els ulls
cautelós. A ritme pausat. Com demanant permís.
La remor del vent dóna color a la memòria
d'altre temps. A poc a poc i amb calma
la mar mostra les nafres de l'estiu,
la cintura cremada per aquells grills sense rostre.
Un devastat camí esborrant-se en les boires
i els dibuixos de l'arena a les onades tènues.

Els crepuscles es tornen de lluna acaronada,
d'aigua serena, de clara associació
amb vida que es desgrana, morint contrita.
Aquest matí no he vist florir les roses;
i mentre, el cel, cobert de llum difícil,
m'ha deixat paraules de clemència.
Però ens veurem, qualsevol tarda,
a l'espill màgic del marc de la finestra
el nas pegat al vidre, tot esguardant la pluja
que ens arriba, i com cau de les teulades.

I si anem a muntanya, copsarem els canvis
del ramatge, la molsa, el diàleg dels ocells,
la vida nova que mor i neix a cada passa.
Serem testimonis d'una transmutació tothora
renovada. Certs arbres perdran, avergonyits,
la roba i esdevindran nus; d'altres canviaran
de color, emmalaltint groguencs o enrogint de febre
i calentures. Trobarem, però, tot d'espais lliures
remitents a l'ànima. Ben propers, a tir de pedra.
Potser, fins i tot, arribarem a caçar bolets
-rovellons, llenegues, ous de reig, apagallums,
cametes de perdiu, pebrassos- tots mesclats.
Llaminadures de primavera d'hivern, quan toca.


Aquests renglons no obrin més camí que al cant
de l'aproximació d'un estat que més m'estime.
M'és prou, humil mortal, imaginar-me, si de cas,
l'arribada d'estació per fer real, pam si, pam no,
una de les quatre a l'any que marca Cronos.

Vosaltres, penseu en llocs, bestioles, paisatges,
absències i presències, influxos i remors...
Records que directament atenyen una vida.

No vestirem de dol la rella de l'esguard
ni jugarem a l'atzar del sedàs de les llàgrimes.
No és temps de certeses, el nostre. Ben bé ho fóra.
La clau, dolça o punyent, la té Natura.