Tedi

Per què tenia que fer el paperot una altra vegada? Es que ningú s'adonava que a la meva cara no hi apareixia pena, ni compassió, ni dolor, ni sentiment de cap mena envers el cos sense vida i ja fred d'allà dins? "Perquè hi hem d'anar tots a donar el condol!", digué la meva mare. "Es que no t'agradaria que quan morissis vingués molta gent i fes el mateix per tu?"
-Tan se me'n fotria. Es que els hi podria donar gràcies per venir o què? Els hi podria donar la mà i dir-los que no n'hi ha per tan, que reposaré a un lloc millor, que no es preocupin? Quin sentit té?
-Ets molt mesquí Bernat, un cony d'egoista de merda.
Potser sí que ho era. Segurament. Però jo preferia anomenar-ho sinceritat esclafant.
Així que bé, allà estava, jo sol aparcant el ciclomotor davant el refotut tanatori, acatant una estranya obligació que desconeixia tenir, fent el paperot per la família que més tard arribaria, a punt de rendir fals homenatge a un cadàver que amb prou feines havia conegut en vida i que representava tan per a mi com una merda o un gos del carrer. Era impossible que sentís per ell res sincer a banda de mesquinesa. Era impossible que les llàgrimes brollessin quan no senties la pèrdua com sí la sentien els altres.
Dues cares femenines i una de masculina - totes llargues -, això vaig trobar a l'entrada de l'edifici. Totes tres van escrutar-me el rostre quan vaig treure'm el casc. Suposo que provarien d'esbrinar si jo era un familiar llunyà que no recordaven o bé el nou aprenent d'enterramorts. Jo no recordava cap d'aquelles cares, jo no sabia qui era qui allà, a qui havia de donar la mà, a qui calia fer dos petons, a qui s'havia abraçar i a qui consolar. Vaig deixar anar un "bones" molt fluixet, suficient per fer-me veure i resultar educat però prou imperceptible a l'oïda perquè no s'adonessin que duia la hipocresia de companya. A la porta d'entrada hi havia un full amb el nom del difunt, els 104 increïbles anys que havia viscut el paio i allò de "ha mort cristianament el dia de...", bla, bla, bla... Quan em disposava a avançar a l'interior una de les dones va parlar-me. Vaig frenar.
-No hi són encara - va dir -. L'acaben de portar, però ELLS encara no han arribat.
Ells? Suposo que es referia als familiars directes, als meus cosins llunyans, els únics que jo coneixia i pels únics que pensava fer teatre i actuar, encara que fos mentida.
-Uh... - vaig balbucejar -. Doncs... esperaré una estona aquí...
Gràcies a Déu no va dir-me res més ni va preguntar-me qui era jo ni res per l'estil. La seva cara era llarga però no semblava tan afectada com les altres dues. Em passava d'uns catorze o setze anys i sabria molt més de tota aquella merda que no pas jo. De fet, potser n'estava fent un gra massa de tot sentint-me el blanc de totes les mirades. La gent no em mirava a mi sinó que mirava els cotxes passar i el cel a punt de tronar. Es mirava les ungles de les mans i els paquets de tabac i les puntes dels cigarrets per acabar finalment amb la vista fixa a les puntes de les sabates. Més que mirar no sabien on mirar. La gent no demanava referències davant els tanatoris, ja era prou incòmoda la situació. Probablement sí ho farien als banquets de casament, lògicament, per evitar els frescos; però no als enterraments, on segurament els hi importaria una merda qui hi anava i qui no.
Vaig asseure'm al primer dels tres escalons de l'escala i encendre un cigarret mentre observava el cel. Cada vegada era més gris i espès i la tonteria i avorriment que duia al damunt em deia que si l'ànima o l'essència que havia ocupat el cadàver de dins el tanatori havia d'anar a petar allà dalt, potser ho tindria fumut per pujar-hi. Potser tindria més fàcil el bitllet de baixada al purgatori, ja se sap que baixar sempre resulta més fàcil que pujar i el destí seria el cony d'infern. Qui sap? Ara, que per què complicar-se tant? No era més fàcil que no s'hagués de pujar ni baixar?

El temps passava i els meus cosins s'entestaven a no aparèixer per allà i donar-me la possibilitat d'acabar amb l'agonia. Apareixien noves cares llargues que s'arremolinaven al meu voltant, algunes vistes, però la majoria desconegudes del tot per a mi. Allò s'estava omplint de desconeguts i jo em sentia en fora de joc. Havien passat tres quarts d'hora durant els quals, minut a minut, cigarret rere cigarret, havia desitjat cardar el camp. No tenia res a fer, però tampoc m'interessava massa ser allà eternament. Vaig entrar a dins, on vaig descobrir més cares llargues assegudes, però poques amb el maquillatge corregut a causa de les llàgrimes o amb el mocador a la mà. A la sala del costat, dins una urna sorollosa i encabit al caixó de fusta hi havia el que si esperava l'eternitat, tancat entre parets de vidre, vestit de negre i amb corbata ratllada, sense cabells, amb les mans esgrogueïdes i creuades damunt el pit, en posat seriós, amb un mar d'arrugues fastigoses regalimant per la cara, amb els ulls tancats i un nas de ganxo farcit de taques. Era una closca buida, era això, res més. Me'l vaig mirar sense sentir res. Em sentia malament i m'ho vaig repetir per a mi mateix: "Sent alguna cosa fill de puta! No cal que ploris, però sent alguna cosa humana. Ja saps: por, dolor, angunia..." Però res de res, només això: "Què? Ja ets al calaix eh? Ja era la teva hora, cabró. Ja has viscut prou. Saluda Sant Miquel de part meva, digues que em guardi un parell de caixes de mitjanes; o fot un clatellot al cabró del dimoni, que em reservi caldera privada. Tan se val, tan se val. A qui sigui que busquis digues-li una cosa de part meva: Digues-li que si no passa res fora del normal, la mort em queda molt lluny i que els donin pel sac".
Però no podia sentir res bo. Jo era un maleït fill de puta, estava clar. Vaig sortir de la sala firmar al llibre de visites i desaparèixer. Una frase va venir-me al cap i la vaig apuntar: "La muerte era tediosa. Ese era el problema de la muerte. Era tediosa".
Me'n vaig anar d'allà.