Tant de bo conegués el meu fat

M'enfonso lentament en la butaca verda. Hem sento com en un núvol, un núvol que s'emporta el meu cos lleuger, és buit, cap a llocs que mai he vist, dels quals mai havia sentit a parlar... la meva mirada troba nous horitzons, de tots colors. Formes de xiprers que hem diuen on sóc, sóc allí, allí on no hi desitjo romandre...
Obro els ulls, tot és massa blanc, la foscor no hi té cabuda a la cambra on el meu cos s'acaba d'aixecar d'un llarg viatge, un viatge que hem rebel·la el que encara mai he viscut. Hem desfaig dels llençols que la suor ha unit al meu cos, tots molls i amb una característica fragància del tot desagradable. Els meus ulls encara no s'han acostumat a la claredat que es desprèn del sol i que busca refugi darrere de les parets de la meva habitació, que l'encenen. Tot es un vòrtex de desesperació, una desesperació que, unida amb la meva, s'eleva fins al màxim possible i hem confon la vista, l'oïda, el gust, el tacte, l'olfacte... els sentits.
Passo les cortines per davant de la finestra, hem sento com a casa, tot es tant personal que no arribo a encaixar, la perfecció s'anul·la amb la meva presència, una presència que tot ho fa malbé, fins i tot aquella perfecció que només resulta de la total obscuritat. Caic en mi mateix, les gotes d'aigües cauen en el buit, al mar, el so, net, trenca el silenci, les onades entren dins els meus pensaments, em transporto... em passo la mà per la cara, m'aparto els cabells apegats al front, em trec les lleganyes, la desplaço lentament, pels llavis, el coll, i la deixo caure, enfonsada... Obro la porta decidit a plantar cara al mateix món, si és necessari.