Tal com soc

Des de fa molt de temps... cada dia escric aquelles coses que fan de la meva vida un mirall al que de tant en tant hi dono una ullada per saber on sóc les vegades que necessito trobar-me i no tinc cap altre lloc on fer-ho.

On van a parar les vivències, les il.lusions i tota la vida que un dia vaig deixar enrera.

Sempre hi ha una primera vegada on es torna al començament de tot...desenganyada, decepcionada, amb alguns morats a l' ànima i amb ressaca a l' esperit de tant en tant poc temps.

Però sóc jo mateixa, buscant aquesta pau que emboliqui els meus pensaments, que generi els meus sentiments...el camí correcte entre el que sóc i el que he sigut...de reprendre la vida des de l' altre costat amb noms tatuats a l' ànima i amb les paraules justes que necessito.

La constant lluita entre el desitjat i el viscut, és buscar sense trobar, el just equilibri que a vegades deixem marxar perquè no som capaços de reconeixe'l.

M' agrada viure a la meva pell, cremar el temps, pensar que sempre hi haurà un moment millor, un petó a temps o potser una abraçada que justifiqui tota una vida esperant.

He perdut moltes coses pel camí, però n'he trobat moltes altres, mirades, paraules, signes, nits en vetlla i altres vetllant somnis...

Sempre penso que jo no busco un gran amor, jo vull el meu amor, la persona que m' estimi tal com sóc, que amb cuidi i que no vulgui canviar totes aquelles petites coses que bones o dolentes han fet de mi el millor i el pitjor.

No necessito herois , de fet crec que ara mateix malgrat estar sola, no necessito res més que somiar amb la certesa d' aixecar-me al matí enganxada a una esquena on dibuixar presents, acariciar unes mans que em porten, que em rendeixen ... unes mans que moldejen la meva cara amb tendresa i m' emboliquen d' olors i de sabors que fins llavors no he reconegut mai.

No vull viure una gran història d' amor, vull viure la meva història, el meu amor, el de sempre, el que mai he viscut, el que m' embolica de mi mateixa i em pertuba el sentits, el que em dóna tan com dono, el que s' enfonsa dins de la meva ànima cada vegada que el miro i em rendeix als seus peus quan en té prou amb tot el que sóc...

Vull mirar el cel, vull respirar el temps, vull mullar-me amb una lluna plena que banyi els meus neguits, vull embolicar-me de passió amb lligams tan profunds com la pell, amb els sentiments com a fonaments i el cor com a penyora...

A vegades veig sortir el sol i sé que darrere els núvols hi ha una llum que envolta l' albada, és com jo...

Darrere tots els meus dubtes, darrere tot el dolor, darrera totes les decepcions, darrera tots el moments viscuts i guanyats sempre queda el sentiment, torno la vista enrera i sóc feliç perquè em reconec.

Petita, ingènua, dolça, enamorada de l'amor i de mi mateixa, trencant miralls, trencant cors i trencant il.lusions que no eren meus, deixant escapar batecs i fugint.

Ara des del temps, des de l' enyor, des d' aquest Jo tan profund on fins ara mai havia sigut capaç d' arribar, sé que estic viva i visc per tu per donar sentit a les meves paraules, per donar forma als teus silencis...i no tornar-me a sentir mai més sola.

Felicitats mare...