Cercador
Suïcidi involuntari
Un relat de: pereneri- Compartir:
Sí, és possible, hi ha suïcidis involuntaris, un dia ho vaig comprovar. Fa força temps. Arribava el tren i vaig estar a punt de llançar-me a la via, per un impuls absurd que no sé d'on venia i que no recordava que hagués tingut mai abans. Llavors em vaig espantar. És tan fàcil fer un mal pas en una circumstància en què no hi ha marxa enrera possible! Som tan inconstants, tan imprevisibles, tan desassenyats... I sobretot, som tan fràgils!
Què hauria passat després? Quines teories s'haurien empescat els altres sobre mi? Quines recerques absurdes haurien fet per explicar les raons de la meva «decisió», que sens dubte hauria estat «ben meditada»? Trobarien raons fondes del meu comportament en les coses que havia escrit fins llavors? Ningú no pensaria que havia estat un accident i prou?
Quanta gent ha mort així al llarg de la història humana, sense avisar, sense deixar pistes prèvies, sinó simplement perquè els va passar això que he dit que em va passar a mi, o una cosa semblant, i prou? O bé ens entestem a trobar aquells indicis que hem volgut considerar «pistes» per consolar-nos a nosaltres mateixos, per trobar una explicació que no hi és? Els dubtes, les perplexitats i els desànims que es poden considerar «pistes» prèvies a qualsevol suïcidi involuntari són consubstancials a la vida del 99% de les persones, i dic el 99% perquè no em digueu que coneixeu algú que no té cap dubte de res.
Això és un suïcidi? No, és una passa en fals que pot fer tothom en un moment d'obnubilació, de cansament, d'estrès... d'absurd. Significa, si em va passar a mi un dia, que ja no podia anar més a les estacions de tren o del metro, per evitar que em pogués passar una altra vegada i fes el pas endavant? Vol dir, si em va passar una vegada, que era un avís i que havia d'anar amb compte? Havia de tancar-me a casa amb pany i forrellat? Havia de tenir més por de mi mateix que abans? Havia de convertir-me en un paranoic?
Tot això és ximple, completament. No havia passat res, només vaig estar a punt de patir un accident. Si un dia algú es llença daltabaix d'un pont o a les rodes d'un metro o d'un autocar, no vol dir necessàriament que estigui cansat de tot i que ho hagi meditat moltíssim. Potser vol dir senzillament que ha tingut un accident momentani al cervell i prou. Potser cada dia n'hi ha, que tenen aquests accidents. I no passa res. És trist, però res més. Un dia ens n'anirem tots, i tampoc no passarà res. La mort forma part del cicle de la vida. I per mi, no és un etapa definitiva.
Ha mort un amic meu i crec que ha estat d'accident. És molt trist, molt, és una pèrdua irreparable, he plorat.
Però és inevitable que hi hagi accidents.
Comentaris
-
Realment[Ofensiu]NEULA | 06-02-2008
estic segura que tots hem estat més d'una vegada d'una forma absurda a prop de la mort, i en alguns casos la mort simplement "passa" com passen els accidents. Un amic va proposar una vegada que esrivissim sobre les vegades en que haviem mort, i curiosament n'hi va haver un reguitzell,
-
Realment[Ofensiu]NEULA | 06-02-2008
estic segura que tots hem estat més d'una vegada d'una forma absurda a prop de la mort, i en alguns casos la mort simplement "passa" com passen els accidents. Un amic va proposar una vegada que esrivissim sobre les vegades en que haviem mort, i curiosament n'hi va ahver un reguitzell,
-
sembla que...[Ofensiu]Baiasca | 26-10-2007
... has acceptat força bé el que és la mort...
espero que superis també sense masses dificultats (sempre n'hi han) l'absència del teu amic.
jo tampoc penso que els suicides s'ho pensin massa. (parlo d'un dels comentaris anteriors)
perque hi ha coses que a les que les has pensat dues vegades, ja no les fas.
i aquesta deu ser una d'elles. -
De fragilitats[Ofensiu]franz appa | 26-10-2007
Coincideix en el temps quasi amb el meu darrer poema penjat, també una reflexió sobre la fragilitat i la mort.
Coincideix amb el que penso sobre la mort: un pas que, en la llei dels grans números, és pura rutina. Un atzar.
No crec que cap suïcida ho sigui "meditat". Atribuïm sentit als nostres actes, i als dels altresm, no ho podem evitar. Som uns fabricants de sentit. Però els actes, tot sovint, no tenen sentit.
Salutacions,
franz
-
El què és cert[Ofensiu]RATUIX | 26-10-2007 | Valoració: 9
és que tots patim petits "curtcircuits", lapsus vitals, independentment de la nostra força. El dolent és quan això ens duu a un moment irreparable.
l´Autor
18 Relats
81 Comentaris
25430 Lectures
Valoració de l'autor: 9.79
Biografia:
[La meva biografia coincideix substancialment amb la de l'usuari que fins fa no gaire es feia dir peres.]O sigui, vaig néixer fa moooolts anys... Està bé, no tants. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat (excepte els Reis i el patge Faruk) és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.
Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.
També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.
I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.
Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.
Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.
I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.
Una abraçada,
Pere S. Neri
setembre 2007
pereneri@yahoo.com