Spielisme

Iscle Angelot i Kleinheim, escriptor mediocre de 45 anys, es guanya prou bé la vida escrivint novel·les roses, empalagoses de tan romàntiques, amb títols com "Sense el clavell a la solapa" i "Dues espines al cor". Aquesta última ja ha estat massa acaramel·lada fins i tot per les seves habituals lectores, que s'ha queixat a la crítica i a l'editorial. Els lectors, però, han callat. Ells són homes, ells havien comprat la novel·la per la seva dona, la seva germana o la veina del tercer, que resulta que té vint anys més que ells i el cap tenyit de vermell.
"Dues espines al cor, a més, té un argument imperdonable. On és l'home galant, si pot ser sudamericà millor, que duu una doble vida i s'entén amb la néta de la minyona? On és l'home de casa bona que descobreix que és fill dels amors secrets de la seva mare amb el jardiner? Aquestes mancances i d'altres més serioses han fet que l'autor rebi amenaces de l'editorial: el proper llibre, que ha de sortir aviat, ha de ser una disculpa a tota la cort de cinquantones àvides d'històries de classe alta, un regal a les ments de les noietes de quine anys . I un model per als noiets, posats a demanar...
Però Iscle té altres idees. Fa temps que li roda pel cap una idea. Serà una gran novel·la. Un fenòmen que el traurà per sempre de la prestatgeria de "best-sellers" per dur-lo a la de "narrativa", o millor, "clàssics". L'estudiaran a totes les escoles.
La idea és trencadora i emocionant. Fantàstica, increïble, innovadora. I seva. Mirarà per la finestra i relatarà, com una càmera, les imatges que vegi. Sense zooms, filtres ètics o de llums. I avui ha començat, perquè avui és divendres.

Iscle seu al costat de la finestra , amb el portàtil sobre els genolls i una tassa de cafè. Ha decidit que la vida nocturna és molt més interessant. Són encara les deu i els seus dits ja teclegen frenèticament una lletra rere l'altre, amb un tac-tac destorbador i excitant alhora que s'escampa pels racons del barri de casetes arrenglerades amb pati de benvinguda, que deia aquell.
"Una dona gran treu a passejar el gos, de raça desconeguda. S'atura i deixa que el gos -que resulta que, malgrat ser mascle, es diu Mar- faci les seves necessitats. Aixeca el cap i, en veient que ningú la veu, estira la corretja i seguiex caminant, dreta com una senyorassa.
Un noi atura el cotxe, agafa el mòbil i fa una trucada. No parla amb ningú, però al cap de res surt una noia vestida d'uniforme -uniforme de sortir, s'entén- surt del número 46 i entra al cotxe, que triga força més del necessari a arrencar."
Dues hores de calma avorrida i una capcinada de mitja hora impedeixen que les mans de l'Iscle repiquin el portàtil fins a la una.
"El noi del 45 baixa amb dificultats el carrer. S'atura al fanal de davant del 47 i vomita alcohol. Parla una estona amb un gat, que el mira sense entendre'l -jo sóc un simple gat de nit, una ombra entre la foscor, un soroll inquietant al jardí; què vols que hi faci, si t'has tirat a l'Helena i la Laia no t'ho perdonarà mai, per més que l'estimis- i creua el carrer.
Un cotxe passa per sobre el gat, que no pateix cap dany, i en surt la noia del 46 esverada i cridanera. S'enfada i entra a casa sense dir res al noi, que aparca maldestrament i fa saltar una alarma, que trenca la nit en bocins i fa sortir el gat esparverat de sota un esportiu vermell i intermitenment il·luminat. Al cap de tres minuts, l'alarma para sense que ningú hagi arribat.
Una noia que no té identificada pica al timbre del 49 i en surt un noi, que li menja l'ànima després de dir-li que "Laia, crec que l'Hèctor sospita". Se'n van a peu i es perden per la cantonda del carrer Larra amb el seu propi, Alcover.
La dona del 42 surt al carrer i es troba amb el marit de la del 41. Després de mitja hora de petons, tornen a les cases respectives, ella amb el maquillatge corregut i ell amb les galtes, la boca i el coll vermells. L'Iscle sent perfectament - viu al 43 - l'aigua del lavabo córrer.
A les dues, el noi del 48 surt, amb texans Levi's i una camisa curta sobre una samarreta llarga. Es mira al mirall de la cantonada, es comprova el pentinat amb la mà i es dirigeix al cotxe que duia mitja hora aparcat. Entra, i al cap de deu minuts, el cotxe arrenca.
A les quatre, el noi del 45 es desperta de la seva mona sota el fanal i entra a casa amb dificultat. L'han despertat els fars d'un cotxe, que s'atura davant del 48. Al cap de set minuts (aquest cop, de rellotge) en baixa el noi de la casa, despentinat i amb la camisa mal cordada. Es migarrgegla al mirall de la cantonada i entra a casa."
L'Iscle s'adorm en la seva observació i desperta el dissabte a les dotze del migdia. Repassa el treball de la nit i l'esborra tot. Necessita quelcom més apassionant.
Després de tres setmanes de guàrdies nocturnes i esborrades matinals, Iscle descobreix l'elixir de l'èxit. És la moda, tothom en parla...
"Bernat Carbó i Junyent surt de casa cada divendres a les dues del matí. S'ha passat des de les dotze arreglant-se, i ho té tot a punt a la una i mitja. A les dues David li fa una perduda, agafa el moneder, les claus i el mòbil i bahyvbhyvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvv".

Tres-centes pàgines plenes de jotes conformen l'últim llibre d'Angelot i Vila. L'estil que inaugura es coneix amb el nom de "spielisme" i és el nucli central del doctorat de Marçal Triades Sànchez, amb residència al C/ d'Angelot i Kleinheim (abans, C/ d'Alcover) 48, casa.