Sota una estrella...

Un relat de: lorien

Comença un nou dia, espero que sigui millor que ahir pel que fa a la recaptació perquè sinó no sé què faré… amb un lleu somriure em vesteixo amb el primer que trobo, no tinc gaire roba, amb els pantalons de pana apedaçats i el jersei morat.
Agafo la guitarra i la Bresca, la gossa, i enfilo carrer amunt, vaig tirant sense rumb fix.
On em puc posar avui per passar desapercebut per la policia però no pel públic.
Potser en el carrer nou, hi haurà algun racó per mi i la meva guitarra solitària. Ostres no, avui hi ha el de l'acordió i no li vull fer competència, Girona és molt gran per posar-nos al mateix carrer i enfilo el carrer Jaume I amunt. La Bresca somica, no sé què li passa però ja fa dies que sembla que no les té totes...

Agafo la carretera de Barcelona i em fico en un carreró perpendicular, munto la "paradeta" i em poso a tocar. Avui el repertori serà de Sopa de Cabra, fa molt que no les toco i són cançons molt d'aquí, de Girona.

Em fixo amb la gent, tothom tant ben vestit, semblo jo amb els meus pantalons apedaçats,... però no per anar així són més feliços, sempre amb pressa, sense mirar res del seu voltant, sempre al seu món, amb cara inexpressiva, buides i es perden els petits detalls del dia a dia...

Que tard que s'ha fet observant la gent, haig de mirar si trobo alguna cosa per omplir l'estómac, que ja fa dos dies que no menjo res. Vaig en direcció a l'estació, però hi ha no sé què que em fa aturar a davant d'un restaurant de menjar ràpid, és com una força magnètica, miro a través del vidre i la veig allà.

Aquella noia d'ulls blaus, d'un blau intens que observa a través del vidre brut la gent que passa per fora, no l'havia vist mai però la intensitat de la seva mirada m'ha captivat. Aquella noia mira a fora, està com absent i pels seus ulls cau una llàgrima, és la cosa més bella que mai havia vist.

Ha vist que estic allà davant del vidre mirant-la i m'ha somrigut, això és el més important a la vida, més que els diners, aconseguir que algú que està trist somrigui. Li faig un gest amb la mà i surt a fora, es veu tímida, ens presentem i de seguida es fa amiga de la Bresca, em diu no sé què que se sent sola, jo el conec molt bé aquest sentiment i anem a fer el toc, que es diu aquí a Girona. Naturalment paga ella i ens fem grans amics, em diu que pot aconseguir que un bon amic veterinari visiti la Bresca,... i que sempre que estigui sol la busqui per aquests carrerons, perquè sempre la tindré com amiga, perquè com diu en Gerard Quintana, "Sota una estrella, hi haurà algú sempre, que sigui com tu, que estigui perdut...." i jo ja l'he trobat.

Comentaris

  • Hola![Ofensiu]
    Sol_ixent | 19-06-2006

    Sovint, aquesta sensació de solitud i incomprensió ens assalta, i ens fa sentir petits, impotents... és una de les pitjors sensacions que hom pugui experimentar!

    Per cert, la cançó de Sopa m'encanta, és de les meves preferides de Rock Català. Abans a la biografia tenia "Per més que passin les hores, per més que apaguis la llum..."

    Petons, i et continuaré llegint!

    Sol_ixent

  • Saps?[Ofensiu]
    Thalassa | 05-05-2005

    Hi he entrat pel títol, és la primera cançó que vaig aprendre de rock en català quan era molt petita... uff! fa molts anys! ara que hi penso...

    Molt bo el tema, tot i que has repetit algunes paraules i cre, podries hacer cercat sinònims. També penso que el final és massa cop de puny, massa de sobte. Si l'haguéssis allargat més, podriem haver destriat millor la relació aquesta que descrius. Tot i això, m'ha agradat.

    Endavant!

    Thalassa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de lorien

lorien

12 Relats

37 Comentaris

19705 Lectures

Valoració de l'autor: 8.93

Biografia:
Em dic Elena, sóc de Maià de Montcal, segur que us preguntareu on està aquest poblet tant petitó de 300 haitants, està al costat de Besalú, però actualment resideixo a Manresa, estic estudiant primer de fisioteràpia, per tant no tinc temps de res, bé ja ho haureu notat, fa una eternitat que no escric res a la web, tinc 23 anys, per ben poc ja que vaig nèixer un fred 21 de desembre, per tant estic sota els dominis de sagitari, per ben poc.

Com que una imatge val més que mil paraules posaré una foto.

Si voleu saber quelcom més de mi visiteu el meu blog: http://spaces.msn.com/members/lorienhpruenca/

tot i que degut al dèficit de temps tampoc hi ha cap actualització... i el meu mail és hpruenca@hotmail.com
aqui si que intento donar senyals de vida almenys una vegada a la setmana quan no hi ha festes...