Estic trista...

No sé perquè però tinc ganes de plorar, ara que tot sembla anar-me més o menys bé, que finalment estic estudiant el que m'agrada, però jo no sé perquè però tinc ganes de plorar...

Miro per la finestra, una vegada més en aquest dia plujós i només hi veig gent atrafegada i abrigada, anant amunt i avall, preocupats només per ells mateixos. Ningú no s'ha parat a pensar què li deu passar a aquella noia d'ulls de color de mar que els observa i plora a l'altre costat del vidre brut del restaurant de menjar ràpid.

Tothom fa la seva, ningú se n'ha adonat de la presència suau de la noia, les persones deixen de ser persones, individus únics, per formar part de la gent, una multitud grisa i freda que circula per la ciutat, també grisa en un dia plujós com avui.

Per un moment deixo d'observar el carrer i fixo la mirada amb la gent que hi ha dins el restaurant, tampoc s'han adonat de la presència de la noia d'ulls blaus, tristos i inquietants...

Dues taules més enllà hi ha un home tot sol, menjant de pressa, amb una cara llarga, trist com el dia mateix, perquè ningú l'espera quan torna tard a casa... es queda un moment pensant i em mira, com si em volgués dir quelcom, però ajup el cap i torna a menjar.

Altre cop un dia més sense parlar amb ningú, portant una vida trista i grisa, en una altra taula hi ha un home vestit amb les seves millors gales, amb una cartera de pell, deu ser un comerciant... però fa mala cara, aquells ulls verds semblen tristos.

La noia d'ulls blaus observa la situació com si ella no en formés part, veient que no és la única persona que se sent sola, en aquest moment, i la música no hi ajuda gens amb aquell: " Bueno, vale, a lo mejor me lo meresco" no senyor Alejandro, ningú es mereix sentir-se sol...

Ai ara m'he distret i l'home gris i solitari ja ha marxat deixant una safata a la taula que recull el cambrer de seguida, esborrant el rastre que ha pogut deixar aquell home....