Sota els cirerers florits

Un relat de: Lior

El noi va arribar al parc amb un llibre sota el braç. Es va asseure a l'ombra d'un cirerer; tots havien florit i estaven preciosos. Després del dia tan dur que havia tingut, va pensar que era hora de prendre's un merescut descans. Va començar a llegir però li costava concentrar-se en la història; els seus ulls passaven per sobre les paraules però aquestes no arribaven a la seva ment. El seu cap estava ocupat pensant en coses més importants. Va decidir tancar el llibre i analitzar la situació. S'acostava final de mes i començaven a mancar els diners, no arribarien per pagar el lloguer del pis que compartia amb dos estudiants més. Podia demanar els diners als seus pares, però això suposava haver d'aguantar un cop més la xerrada de sempre: "Has de ser més responsable, David; has d'aprendre a estalviar, David; en què gastes els diners que guanyes, David?; et penses que som un banc?". Sempre la mateixa història.
Tot i així, el noi sabia que els seus pares tenien raó. A més, el llogater ja els havia advertit que no toleraria que li paguessin el lloguer amb retard un mes més. Ja els havia avisat algunes vegades i havia arribat el moment de l'ultimàtum: o pagaven quan tocava o els feia fora i els deixava al carrer. A aquell vell amargat li importava un rave el que els passés als seus joves inquilins. El vell només es preocupava d'ell mateix i dels diners que tenia a la butxaca. En fi, en David demanaria diners als seus pares per última vegada. Es va prometre a sí mateix que no malgastaria l'ínfim salari que guanyava al restaurant on treballava cada nit.
Estava una mica més tranquil, de manera que va tornar a concentrar-se en la lectura. El perfum de Patrick Süskind el tenia totalment enganxat. La trobava una història fascinant. A més, havia notat que des que va començar a llegir el llibre, posava més atenció a les olors que sentia, la qual cosa no deixava de resultar-li curiosa. David sempre va ser dels que pensen que un bon llibre pot despertar emocions i sentiments en els seus lectors però mai hagués arribat a imaginar que una novel·la li podria despertar el sentit de l'olfacte.
De sobte, el seu petit nas ignorat fins aleshores va captar una aroma que li va resultar familiar. Familiar, sí, però gens agradable. Era una aroma dolça, una barreja de fruites entre les quals destacava el préssec per sobre de les altres. Sí, era la seva olor; la olor de la Sandra. En David no la podia suportar; la trobava una persona freda, manipuladora i una mica agressiva. I no s'equivocava. El que ell no sabia és que la seva companya de feina tenia els seus motius per actuar com ho feia.
Després de veure la noia es va relaxar. Tenia problemes, però almenys sempre era amable i cordial amb els altres i no els feia pagar la seva mala llet i els seus problemes amb el món. Per uns moments, es va sentir molt orgullós de ser com era.

La Sandra tenia el costum d'anar a aquell parc quan necessitava pensar. Aquell havia estat un dia especialment complicat per a la jove estudiant de segon de batxillerat.
Al matí no havia pogut esmorzar per culpa dels nervis. Sabia que aquell dia els donarien els resultats d'un examen molt important. Fins aleshores havia aprovat totes les altres proves, no precisament amb bones notes, però estava contenta. Aquell últim examen, no obstant, era un dels més importants. Si el suspenia hauria de repetir aquella assignatura durant l'any següent, la qual cosa significava un any pràcticament malgastat ja que l'hauria de dedicar íntegrament a aquesta matèria. Mentrestant treballaria, és clar, i guanyaria diners per anar a estudiar fora de la seva ciutat, però aquest no era el seu pla. Ella volia marxar al curs següent, tal i com va fer la seva germana Eva.
Per tot això, aquell examen significava molt més: era un repte superat, un llistó una mica més alt, un pas endavant enlloc dels dos enrere que estava acostumada a fer.
La prova en qüestió va tenir lloc dues setmanes enrere. La Sandra no va sortir de classe molt somrient però durant aquelles dues setmanes va aprendre a guardar un petit bri d'esperança en el seu interior. Va ser aquesta esperança la que la va fer aixecar al matí i dirigir-se a pas lleuger cap a l'institut.
El professor de llengua va entrar a classe i, sense més preàmbuls, va entregar els exàmens als seus joves alumnes. Quan va veure aquell tres i mig, la Sandra va desitjar no haver-se aixecat del llit. Al mateix temps que l'esperança moria, una petit llàgrima va néixer dels seus ulls per rodar galta avall. La seva germana tenia raó: mai arribaria a ser res, mai seria tan bona com ella.
Quan va arribar a casa va donar la notícia als seus pares. Per sort, ells no eren com l'Eva; en lloc de retreure-li aquell petit fracàs, van intentar animar-la. Estaven una mica decebuts; es notava en les seves expressions, però, tot i així, amb les seves paraules i les seves mostres d'afecte van aconseguir que la seva filla petita es sentís una mica millor.
Al cap d'uns minuts, quan ja estava una mica més relaxada, va decidir telefonar la seva germana. No volia allargar l'agonia d'esperar la opinió de la seva estimada Eva.
Després d'una conversa de deu minuts en la qual van abundar les crítiques i les mostres de superioritat per part de la seva germana, la Sandra es va sentir molt malament amb ella mateixa. No podia deixar de pensar que l'Eva tenia raó.
Un crit seguit d'un estrepitós plor la va treure del seu encantament. Una dona renyava el seu fill mentre li estirava el braç perquè s'aixequés del terra. En veure que el petit no tenia intenció d'obeir, es va asseure en un banc i es va posar a llegir el diari.
La Sandra es va recordar de quan era petita i va comprendre els sentiments del nen. Ell només volia que li fessin una mica de cas, que l'escoltessin enlloc de donar-li ordres; o potser, que la seva mare jugués una estoneta amb ell. Ho va comprendre perquè la seva germana feia el mateix amb ella. Va recordar que aquell matí, de camí cap a casa, s'havia parat en una botiga per comprar-se una piruleta. Va mirar a la seva bossa. Encara hi era, tal i com ella havia imaginat. Sense que la mare la veiés, la va donar al nen. Aquest va deixar de plorar i li va agrair el gest amb un somriure i una nova brillantor als ulls. La Sandra va marxar del parc, feliç.

A en Miquel, Miki pels amics, li encantaven les piruletes. A més, la noia que la hi havia regalat era molt guapa. No com la seva mare, que sempre estava de mal humor i li cridava per tot. El petit tenia cinc anys però algunes persones li deien que ja era tot un homenet. A ell no li agradava que li diguessin això; ell era un nen i com a tots els altres nens el que més li agradava era jugar amb els seus amics, anar d'excursió amb el seu pare i anar a menjar a casa de l'àvia Maria tots els diumenges.
El que més odiava en Miki era anar a missa, les sabates negres dels diumenges i els plors insuportables de la seva germana petita. Se l'estimava molt però quan es posava a plorar no hi havia qui l'aguantés. Però, per sobre de tot, el que més odiava era que la seva mare li cridés. A ell li agradava veure-la feliç i amb un somriure als llavis, com a les vacances d'estiu a la platja. Jugaven a l'aigua, a la sorra, es divertien...
Però aquell dia la mare no estava de gaire bon humor i, sense adonar-se'n, li feia pagar al seu fill. A més, quan va veure que s'estava menjant una piruleta, el va increpar per saber qui la hi havia donat.
- Una noia que estava asseguda sota aquell cirerer. - va assenyalar el nen.
Aquesta va ser l'única resposta que va obtenir. Li va recordar que no havia d'acceptar dolços de desconeguts i va seguir llegint el diari.
En Miki volia jugar a la pilota amb la seva mare però ella s'hi va negar, al·legant que estava llegint una notícia que podria ser molt important per a l'empresa on treballava.
En veure que la seva progenitora no li feia el més mínim cas, en Miki es va tornar a enfadar. "Primer em renya i ara no em fa cas", va pensar. Finalment va decidir jugar ell sol però no va tardar en aparèixer un company de joc: un bonic husky siberià que en veure la pilota hi va córrer al darrera. El nen va estar jugant fins que la mare el va veure i el va apartar del gos. Per enèsima vegada aquella tarda, en Miki es va sentir molest amb ella.
Al cap d'una estona van marxar del parc. Al petit se li va passar el mal humor quan va veure un nen de la seva edat jugant amb el seu pare. Va pensar que ell faria el mateix quan el seu pare tornés a casa del treball. Es va sentir tan content que es va oblidar per complet dels crits de la seva mare.

En Víctor anava amb el seu fill al parc sempre que el seu càrrec d'executiu li ho permetia. Li anava molt bé per desconnectar de les responsabilitats de la seva feina i dels problemes personals. Aquell dia, a més, necessitava relaxar-se més que qualsevol altre i aquell lloc, amb els preciosos cirerers florits, era ideal per a aquest objectiu.
L'informe que el seu cap li havia demanat estava a la taula del seu despatx a primera hora, tal i com havien acordat. En Víctor sabia que no era el millor informe que havia fet des que treballava a l'empresa, però no estava malament del tot. Malauradament, el cap no opinava el mateix i així li ho va fer saber. "Adéu a l'ascens", va pensar en Víctor.
Bé, hi havia coses més importants a la vida; com el seu fill. El petit ho era tot per ell. Ho passava molt bé quan jugaven junts, quan li explicava un conte abans de dormir, quan anaven d'excursió al riu...
Quan va iniciar la relació amb la jove (guapa i sexy) secretària de direcció, la Mònica, va sentir que no només traïa la seva dona sinó que també, d'alguna manera, el traïa a ell. No és que ja no estimés la seva dona, en absolut; a ella i al nen els estimava per sobre de tot. Però feia un temps que amb la Lídia les coses no anaven del tot bé. Discutien cada dia més i a vegades, sense voler-ho, davant del nen. El petit pretenia aparentar que no s'adonava de res, però en Víctor sempre va pensar que e
l seu fill era molt llest per la seva edat; segur que s'adonava de moltes coses i això, a ell, li feia molt de mal. Tot i així, de vegades era difícil no discutir amb la Lídia. Qualsevol cosa la posava nerviosa i a la mínima cridava al seu marit i el culpava de tots els seus problemes. Li deia que, des de feia uns mesos, s'havia convertit en un perfecte egòlatra. "Potser sí", pensava ell. Però ella també havia canviat; s'havia tornat més activa, freqüentava nous ambients i tenia nous amics: sempre que podia sortia a sopar amb els companys de feina, tornava tard a casa i s'havia apuntat a un curs de balls de saló. Semblava que cada cop tenia menys temps per ell. Feia cinc mesos que no feien l'amor. Ell sempre prenia la iniciativa però la Lídia se'l treia de sobre. A ell el que li feia mal no era la falta de sexe, sinó el fet de sentir-se rebutjat. Això li destruïa l'autoestima.
Quan la Mònica va començar a fixar-se en ell, en Víctor va notar un pessigolleig a l'estómac que ja creia oblidat. Van començar flirtejant com dos adolescents: es feien bromes mútuament, mirades imperceptibles als ulls dels altres, frecs amb el braç... Tot això va conduir a una atracció sexual mai experimentada anteriorment per cap dels dos, ni tan sols amb les seves actuals parelles. No s'estimaven, no estaven enamorats l'un de l'altre. Només es tractava d'un joc; un joc no apte per a menors que a ells els excitava cada dia més.
Aquella tarda, mentre jugava amb el seu fill amb aire absent, en Víctor va recordar el dia en què aquell joc es va convertir en alguna cosa més.
Era un dijous i tots dos es van quedar treballant fins tard. Tenia la sospita que ella es quedava per poder estar amb ell i no estava equivocat. Van parlar una estona, van riure, es van mirar... Fins que van acabar fent l'amor sobre la taula del seu despatx.
A partir d'aquell dia tots dos feien el possible per quedar-se sols. Feien l'amor a qualsevol lloc de les instal·lacions de l'empresa; els era igual el despatx d'en Víctor que el bany de les empleades, recolzats contra la paret o sobre la butaca de la Mònica.
D'això ja feia gairebé dos mesos. En Víctor sabia que havia d'acabar amb aquella relació abans que aquesta acabés amb el seu matrimoni. Ho havia de fer pel seu fill; no podia seguir mentint-li. Ni a ell, ni a la Lídia ni a ell mateix. Li costaria molt deixar-la perquè amb ell se sentia viu, jove, com nou. Però ho havia de fer; no hi havia alternativa.
Tot i que entre la jove secretària i ell no hi havia amor, no podia deixar de sentir-se preocupat per ella. En les converses que ambdós havien mantingut al llarg d'aquell temps, en Víctor s'havia adonat que la Mònica era una noia especialment sensible que a vegades se sentia molt sola. Li preocupava el fet que, per culpa seva, se sentís encara més sola. "Ja ho superarà", va pensar, "potser ella també ho vol deixar...". No, això no l'acabava de convèncer. Tot i així, va decidir que havia de pensar en la seva família i no en la seva jove amant.
A la seva dreta es van sentir unes estridents riallades. Va dirigir la vista cap allà i va veure un grup de noies estirades sobre la gespa a l'ombra d'un cirerer. Deurien tenir més o menys l'edat de la seva amant. Se les veia molt felices, tan plenes de vida i somnis per complir. Va pensar en la Mònica; ella també era així: jove, guapa i plena de vitalitat. Acabar amb la relació seria el millor per a tots dos. Ella havia de passar-ho bé amb els seus amics i sortir amb nois de la seva edat. Va decidir parlar amb ella el dia següent; no podia aplaçar-ho per més temps. A més, estava segur que després de deixar la relació amb ella, seria més fàcil millorar la seva vida matrimonial.
Després de prendre aquesta ferma decisió, es va sentir més relaxat i més a gust amb si mateix. Una nova energia va envair el seu cos i el seu esperit i va seguir jugant amb el seu fill. Es va sentir feliç i l'únic que volia era gaudir d'aquella estona al parc amb el seu nen.

La Jutta havia arribat a la ciutat tres mesos abans, la qual cosa significava que al cap d'un mes acabava l'Erasmus i havia de tornar al seu país. No és que no volgués tornar; tenia ganes de veure la seva família i els seus amics però, al mateix temps, es posava molt trista quan pensava que havia de deixar aquella ciutat que havia estat casa seva durant quatre mesos. Allà havia fet molts amics i li havien passat coses que segurament no oblidaria mai.
Aquella tarda havia quedat amb unes amigues de la universitat per passar una estona al parc. Aquell lloc li recordava una mica l'Englischer Garten del seu Munic natal, tot i que al parc bavarès no hi ha cirerers. Hi havia dues noies més al grup que també eren estudiants Erasmus; una era de Bèlgica i l'altra de França. Les tres noies es van fer amigues de seguida pel simple fet de ser estrangeres en un país desconegut. Després, a poc a poc, es van fer amigues dels altres companys de la facultat.
Al cap d'una estona van arribar els nois del grup. Acabaven de jugar un partit de futbol contra els alumnes d'una altra facultat i havien perdut. "Millor que les noies no hagin vingut a veure'ns - va pensar un d'ells -. Al menys no ens han vist fer el ridícul".
Aquella tarda, mentre reien, bevien cervesa i menjaven patates fregides, van recordar alguns dels moments més divertits dels últims mesos. La Jutta pensava, emocionada, en totes aquelles noves experiències que havia viscut. Li semblava increïble, i a la vegada meravellós, sentir-se tan unida a aquella gent que feia poc temps que coneixia. Junts havien fet moltíssimes coses: anar a la platja, anar a passejar al parc, sortir a sopar, recórrer les discoteques de la ciutat, beure fins a vomitar, ballar, riure, compartir confidències...
La jove alemanya sabia que el dia de l'acomiadament ploraria i que els altres, en veure-la, també plorarien i s'abraçarien. Es donarien els números dels mòbils i els correus electrònics per seguir en contacte. Potser els seus nous amics catalans l'anirien a veure algun dia a Munic. Ella ja els havia dit que, per descomptat, estaven convidats. Vivia en un pis bastant gros del barri de Neuhausen. No hi havia llits per tots però podien posar matalassos al terra; als seus pares segur que no els faria res.
Però per a tot això encara faltava. Va pensar que el que havia de fer era viure el present i aprofitar al màxim el temps que li quedava en aquella ciutat.
La noia belga va proposar sortir a sopar tots junts el dijous. Als altres els va semblar una idea estupenda. La Jutta va pensar que seria una bona ocasió per posar-se la brusa púrpura que s'havia comprat aquell matí al centre comercial. Després del sopar anirien al pub de sempre a fer una cervesa i després a alguna de les discoteques de moda. Potser allà trobaria algun noi interessant amb el qual tenir alguna cosa més que amistat. No buscava res seriós, només esperava poder explicar l'anècdota d'alguna conquista als seus amics de Munic. A més, tenia curiositat per saber com eren els petons dels catalans. Els nois de la seva classe li queien molt bé però cap d'ells l'atreia físicament; no eren el tipus d'home que ella buscava.
La Jutta es va aixecar i va asseure's al costat d'un dels seus companys. Aleshores va veure que prop d'on eren ells hi havia un noi assegut amb l'esquena recolzada en el tronc d'un cirerer. Semblava uns anys més gran que ella; li va semblar molt atractiu. En veure que es treia un reproductor MP3 de la butxaca dels texans, es va preguntar quin tipus de música devia escoltar. Si hagués sabut que el jove estava a punt d'escoltar música alemanya, segur que s'hauria sorprès molt.
El noi va aixecar la vista i va veure que la noia l'estava mirant. Li va dedicar un somriure que ella va respondre amb el mateix gest.
La Jutta va seguir xerrant i rient amb els seus amics més animada que mai.

En Carles anava a córrer al parc cada matí. Va pensar que aquella tarda, després de menjar, seria una bona idea tornar-hi, però no a córrer-hi sinó a relaxar-s'hi. Durant la seva mitja hora d'esport habitual es va fixar en els cirerers florits. "Aquesta tarda m'estiraré a l'ombra d'aquell d'allà" - va pensar.
Quan va arribar, va veure que el cirerer que havia escollit al matí estava ocupat per un grup de nois una mica més joves que ell. Bé, no tenia importància; el cirerer del costat era igual de bonic i projectava la mateixa ombra.
Es va asseure i després d'uns segons escoltant la gent anar i venir, va posar la mà a la butxaca dels texans i en va treure el reproductor MP3. En aixecar la vista, es va adonar que una noia l'estava mirant. Li va somriure i ella li va tornar el gest.
La primera cançó que va escoltar a través dels cascs era Denkmal, del grup alemany Wir sind Helden. Els va descobrir durant l'estiu que va passar a Munic. Un dels moments més emocionants que va passar en aquella ciutat va ser el concert d'aquest grup, a Königsplatz. Des d'aleshores aquella música li portava molt bons records.
Va tancar els ulls i es va posar a pensar el que li havia passat durant els últims mesos. L'any anterior havia acabat la Diplomatura en Turisme. Durant els últims sis mesos havia estat treballant com a recepcionista en un hotel, fent una substitució.
Ara estava sense feina però ja havia enviat uns quants currículums a diferents empreses del sector turístic. Segur que no tardarien en oferir-li algun treball interessant.
En Carles va obrir els ulls i va seguir observant a la gent. Li agradava fer-ho. Es fixava en com vestien, imaginava com eren les seves vides...
Va veure arribar un noi que es va asseure a l'ombra d'un cirerer. Portava un llibre: El perfum, de Patrick Süskind. Semblava molt interessat en la lectura.
Aleshores en Carles es va recordar d'aquella novel·la que havia començat a escriure un any enrere. Ara que pensava en l'argument, no l'acabava de convèncer; pensava que li faltava alguna cosa. Va decidir que mentre no trobés feina, tenia temps d'embarcar-se en l'escriptura d'una altra història. Po
tser quedaria oblidada en un calaix de la seva habitació, però això ara no tenia la més mínima importància. Va treure un bolígraf i la seva llibreta de notes de la bandolera i, amb la seva lletra petita i arrodonida, va començar a escriure:

"El noi va arribar al parc amb un llibre sota el braç. Es va asseure a l'ombra d'un cirerer; tots havien florit i estaven preciosos. Després del dia tan dur que havia tingut, va pensar que era hora de prendre's un merescut descans."










Comentaris

  • Temps de cireres[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-05-2009 | Valoració: 10

    En aquest relat has aconseguit mantenir un bon equilibri entre els diversos fragments d'històries personals i encadenar-los amb traça, de tal manera que entre tots composen un bon text coral, ben lligat al final amb una referència que remet al començament i tanca el cercle narratiu.

    He passat una agradable estona de lectura... tot i que al començar, he tingut com un "dejà vu" amb referència a un altre escrit meu, molt més breu i lineal, però amb coincidències manifestes respecte a aquest: per si vols comprovar-ho, t'ofereixo PARÀBOLA; sospito que les descobriràs de seguida... no?

    Per un altre costat, si t'han agradat els nanorelats pots trobar més a Parelles difícils o a Tots per cent.

    Ah, i ja pots donar per segur que quan publiquis un relat nou el voldré comentar!

    Entre tant, t'envio una abraçada amb regust de cireres,
    Unaquimera

  • Història rodoneta...[Ofensiu]
    rnbonet | 18-06-2008

    ... -principi i final- com el lluç mossegant-se la cua.
    Segueix, que hi ha fusta de comunicador; d'escriptor futur.
    Benvingut en aquesta 'família lletraferida'... i salut i rebolica!
    PS.- No acostume a puntuar.