Cuca de llum

Un relat de: Lior
−I ara, on s’és vist això? – rigué en Joan, amb les galtes envermellides.
−Tal com ho sents! – féu la Carmeta, acompanyant la rèplica amb petits cops al genoll de l’home −. M’ho van dir l’altre dia a plaça, a la parada de la fruita.
La Júlia, de bocaterrosa sobre la vorera, observava els dos ancians.
−La gent diu moltes coses − apuntà la mare de la nena −. I més en aquest poble.
Un silenci boirós es va instal•lar entre els tres adults, mentre observaven com la Júlia es posava a corretejar d’una banda a l’altra del carrer.
−Perdona, filla, no volia...
−No passa res, Carmeta – la tallà, brandant el cap negativament.
En Joan, ajudant-se del seu fidel bastó, es va aixecar del banc i es va dirigir cap a la petita. Cada cop que la veia se li feia un nus a la gola. En adonar-se de la presència de l’home, es va quedar palplantada.
−Júlia, has vist mai una cuca de llum?
La lluïssor d’aquells ulls de color de poma va ser l’única resposta que va obtenir. Va aixecar la mirada cap al cel.
−Les cuques de llum són molt boniques, saps? Brillen com les estrelles − es girà de nou cap ella −. T’agraden les estrelles?
Ella va assentir enèrgicament.
−Doncs si trobes una cuca de llum i l’agafes, serà com tenir una estrella a les mans.
La Carmeta i la mare de la Júlia també contemplaven aquell cel esquitxat de puntets lluminosos. La noia es va fixar que algunes estrelles feien pampallugues i va pensar que ella era exactament això: una estrella que de vegades trobava la força necessària per brillar i en canvi, d’altres, s’apagava enmig de la foscor més angoixant.
Una gran riallada la va treure de les seves cavil•lacions. Júlia! La Júlia reia! Va córrer cap a ella. La va abraçar. Va riure. Va plorar. Li va acariciar els cabells.
−Filla! Que bé que... què és això que m’ensenyes? Una cuca de llum!
La Júlia va tornar a riure, mostrant unes dents com petits bocins d’una lluna plena que, ufanosa, els observava en aquella nit d’estiu.

Comentaris

  • crohnic | 10-10-2011

    Un relat que transmet molt bé els sentiments...
    Et felicito, perquè tot i que sempre t'imagines la situació abans d'escriure-la i tens clar el que vols transmetre, no sempre s'aconsegueix , és més difícil del que sembla.

  • que tendre [Ofensiu]
    Júlia Costa | 08-10-2011

    Aquest relat deixa anar una tendresa increïble, almenys a mi!
    M'ha agradat molt :)

    Moltes gràcies pel teu comentari i espero llegir més relats teus :)

  • Gràcies![Ofensiu]
    Lior | 06-10-2011

    Hola Aleix,

    moltes gràcies pel teu comentari, ets molt amable. M'alegro que el meu relat t'hagi agradat.

    Fins aviat!

  • La cuca que riu[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-10-2011 | Valoració: 10

    Ostres, quin relat més captivador! M'encanten els relats amb diàlegs, diàlegs vius. Tendresa de la gent gran i de la canalla. Barreja fantàstica i aconseguida. M'ha encantat. Una abraçada i fins aviat!

    aleix